El Mundial de Futbol és la gran celebració de l'esperit humà, una festa de la trobada, l’esforç col·lectiu i la rivalitat global. Tanmateix, si gratem sota la superfície de la gespa i dels focus, descobrim un «altre Mundial». Segons dades de la fundació Ajuda a l’Església Necessitada, un terç dels estats que participen en aquesta cita mundialista discriminen, amb diversos nivells de severitat, la llibertat religiosa o, dit d'una altra manera, el dret fonamental de creure —o de no fer-ho.
Mentre el món mira cap a la porteria, en països com l'Iran o l'Aràbia Saudita, la realitat per a les persones que han decidit convertir-se a una religió que no sigui la majoritària, o que pertanyen a comunitats no reconegudes és un exercici de resistència diària. El cas dels bahais —que també són presents a casa nostra— n’és un exemple paradigmàtic: una comunitat que fa anys que viu en una persecució sistemàtica mentre intenta, amb una tenacitat encomiable, que els mitjans de comunicació posin llum a la seva situació. En aquests contextos, creure —o fins i tot negar-se a professar la religió majoritària— es pot pagar amb l'arrest, l'empresonament o, en els casos més extrems, amb la pròpia vida.
Però el mapa de la intolerància no s'atura en les institucions. Si mirem cap a llocs com Mèxic o Haití, la fragilitat de la llibertat religiosa pren una altra forma, sovint més lligada a la violència criminal que a la repressió estatal. A Mèxic, són grups del crim organitzat els que s'acarnissen amb els fidels catòlics, mentre que a Haití, la situació ha esdevingut un drama humanitari on capellans i monges es converteixen en objectius. No oblidem el cas de sor Isabel Solá Matas, la religiosa catalana de la congregació de Jesús Maria assassinada en aquell país fa deu anys.
A la gespa, com a la vida, no hauríem de tolerar cap gol que es marqui vulnerant la consciència. Ni cap gol que lesioni la dignitat humana
bat de despatx. És un termòmetre de la salut democràtica d'un país. Països com la República Democràtica del Congo, presents en aquest Mundial, també ocupen llocs en els rànquings de vulneració d'aquest dret. Amb tot, hi ha exemples positius en el mateix Mundial. Felix Nmecha, centrecampista d’Hamburg després del primer gol d’Alemanya en aquest Mundial contra Curaçao va demanar als companys que fessin “una petita pregària”. Al final, ell i un altre membre del seu equip alemany van acabar pregant amb 5 jugadors de Curaçao. Ho van poder fer, i no ha passat res.
Semblaria evident que els jugadors poguessin expressar la seva fe en públic, i per tant en un Mundial, però no és així. No es poden exhibir símbols explícitament religiosos al camp, tot i que estan permesos —o no se sancionen— gestos com el de fer el senyal de la creu (o una reverència). Pel que fa a afiliacions, els cristians són majoria (com a jugadors), i aquest Mundial és el que té més presència de jugadors musulmans.
Quan es van reprendre els Jocs Olímpics Moderns, el 1896, ja es va evidenciar que esport i religió no són mons aliens. El baró de Coubertin, fundador de les Olimpíades modernes, les va concebre com una religió secular, com la religió de l’atleta on l’esport fomenta la superació, la pau i el servei a la humanitat. Hi ha rituals, pregàries i gestos típicament religiosos i també en alguns indrets se celebren misses inaugurals i celebracions religioses. A la gespa, com a la vida, no hauríem de tolerar cap gol que es marqui vulnerant la consciència. Ni cap gol que lesioni la dignitat humana.