Volem millors mentides, mentides que almenys ens les puguem creure, feu-les més ben fetes, versemblants. Que si un dia les volem repetir a la barra del bar o a l’aperitiu familiar, davant dels nostres adversaris polítics, no quedem una altra vegada en ridícul, gentussa, que sou gentussa, que el ridícul ja l’hem fet prou, bona nit Jordi Sànchez, bona nit Jordi Cuixart, bona nit i tapeu-vos tots una micona, feu-nos el favor. Per posar un exemple, vosaltres, els polítics catalans que us considereu a vosaltres mateixos, com si diguéssim, oi, amb una mica d’imaginació, gent d’ordre, gent seriosa, gent de profit, gent conservadora i liberal, no hauríeu de fer-nos passar tanta vergonya. Us ho dic pel vostre bé, galifardeus, inútils. A mi, personalment, se me’n refot de la virolla com sigueu, jo us ho dic per si algun dia us voleu presentar a les eleccions i a la gent no els agafi un panxot de riure. Els que esteu tant per la llei i l’ordre, per l’ordre social, per l’Ibex-35 i tot plegat, em voleu dir què hi fèieu votant el primer d’octubre de 2017 contra la sagrada unitat d’Espanya?

A la vida tot no pot ser. Els que ara acuseu els altres d’antisistema, de subversius, d’anarquistes, de folls per què no us ho feu mirar primer? Perquè hem estat precisament aquests folls i anarquistes els que hem aguantat els cops de la policia, els que us hem pagat les fiances i el que no són les fiances, My little darling, do you remember me? Que va ser Artur Mas qui va abraçar-se a David Fernàndez de la Sandàlia i es va fer independentista d’un dia per l’altre. Que vau ser vosaltres els que vau deixar de mirar-li el cul al Partit Nacionalista Basc i al PP del Majestic i vau començar a intimar amb el poble. I fins i tot amb el poble baix, amb els descontents que no arribem a final de més. Amb els miserables. Mai no els havíeu conegut personalment. Mai no havíeu estat a una presó. Per aquest camí, lògicament, vau acabar a la presó i, sorprenentment, això us va estranyar, això no us ho esperàveu, perquè sou gent d’ordre, d’una classe superior. Com no s’ho esperava Xavier Trias i Vidal de Llobatera que li fessin una campanya difamatòria, no, no, a un altre potser sí, però a ell? A ell no. Ni Jordi Pujol, a ell no. Ni el policia Trapero. Els que no podeu suportar que xiulin Carme Forcadell, de veritat, esperàveu que faríeu votar més de dos milions de persones en contra de la unitat d’Espanya i que no passaria res? Que faríeu la revolució més neta de la història i que no cauria ni un paper a terra? Sort que dieu que sou gent que toca de peus a terra. Sort que sou els intel·ligents, com ara Andreu Mas-Colell i Carles Viver i Pi-Sunyer. Tan brillants acadèmicament com políticament desastrosos.

A l’hora de la veritat s’ha vist que les distincions entre dreta i esquerra, entre partits polítics, són distincions purament fantasioses

A l’hora de la veritat, i aquest segon govern de Pere Aragonès és una hora de la veritat, s’ha vist que les distincions entre dreta i esquerra, entre partits polítics, són distincions purament fantasioses. Que Ramon Espadaler treballa per a Miquel Iceta, que Pere Macias per a Ada Colau o que Joan Puigcercós treballa per a David Madí precisament perquè no caigui cap paper a terra. Que a l’hora de la veritat els polítics sou com els professors o els metges o els escombriaires, un col·lectiu corporativista i del tot egoista. Que us dividiu entre eventuals i professionals, entre una mica cínics i encara més cínics. L’altre dia feia goig de veure-us a tots, des de tots els mitjans de comunicació, nous i vells polítics, nous i vells comentaristes polítics, tots retratant-vos per a l'eternitat, tots defensant amb una sola veu la santa Pagueta. Que mai no falti el gasoducte umbilical amb què us nodreix l’administració pública. Que mai deixi de sonar l’estentòria i bigarrada filharmonia de tots els cors de Clavé proclamant la vostra veritat.

I la vostra terrible veritat és que sou d’ordre i no sou d’ordre, que sou de dreta però d’esquerra. D’esquerra però de dreta, que sou d’aquí i sou d’allà. Que, en definitiva, sou del que convingui. Sou oportunistes naturals, sempre partidaris del poble mentre el poble us voti a vosaltres. Partidaris del poble mentre els pugueu manipular. Sou, simultàniament, una cosa i la contrària, perquè tant us fa vuit que vuitanta mentre el salari arribi puntualment. Quan el poble decideix girar-vos l’esquena aleshores us irriteu i comenceu a parlar de Vox i de Ciutadans, de nazis. A fer comparacions que no són gaire brillants, a dir que vindrà el llop i que se’ns menjarà a tots. Que vindrà l’apocalipsi. Com que la gent d’ordre acostuma a ser de missa, encara que tampoc no gaire, no fos cas, us recordaré només dues coses del famós llibre. Qui tingui orelles que escolti, perquè sembla escrit exprés per a vosaltres: “Conec els teus actes, i que no ets fred ni calent: tant de bo fossis fred o calent, perquè així, com ets de tebi, ni calent ni fred, estic a punt de vomitar-te per la boca. Perquè tu dius ‘soc ric, m’he enriquit i no em falta de res’, i no saps que ets tu l’infeliç, el miserable, pobre, cec i nu.”

Després hi ha un altre fragment de l’Apocalipsi que sembla escrit per descriure la ràbia dels catalans contra la injustícia, contra la colonització espanyola, contra vosaltres, els col·laboradors necessaris. És la ràbia de les revolucions, que si no s’aplaca un dia o un altre es desborda. “‘Usa el teu falçó esmolat i verema els gotims de la vinya de la terra, perquè ja n’ha madurat el raïm’. L’àngel passà per la terra el falçó, va veremar la vinya de la terra, i va abocar el raïm al gran cup de la ira de Déu: van follar al cup fora de la ciutat i en va sortir tanta sang que arribava a les brides dels cavalls a mil sis-cents estadis de distància”.