La comèdia aquesta ha de durar gaire temps més? Us ho demano a vosaltres, polítics, que si en fa d’anys que viviu de l’independentisme frustrat, de la noble voluntat popular de concòrdia i consciència social, de la ferida de justícia i de llibertat oberta a Catalunya. Us en nodriu com paràsits. Penseu que continuareu exhaurint la nostra paciència sense més ni més, com si la immensa majoria de la nació no hagués deixat d’escoltar-vos? Com si les vostres mentides no haguessin fet forat? Us hem perdut el respecte perquè primer us vau perdre el respecte a vosaltres mateixos. I, com en un desengany amorós, la passió d’antany ara té la forma del desdeny més sord. 

Només cal mirar-vos, grotescos, a tots vosaltres, estrafets, els dirigents d’Esquerra, els de Junts, els de la CUP, i també a vosaltres, els periodistes mercenaris, col·laboradors imprescindibles d’aquesta colossal enganyifa, d’aquest experiment d’enginyeria social que us ha acabat petant als dits. Cada dia que passa maldeu per maquillar la vostra ganyota de terror, la vostra perplexitat de propagandistes que han acabat els recursos, que heu quedat afònics. Esteu sobrepassats, desorientats, la vostra insignificança humana, la vostra vida d’aparador i de buida grandiloqüència, ha esclatat com una bombolla de sabó. El poble català us escup avui a la cara.

És ben veritat que la política, des que el món és món, acull no poques mentides. Que arreu del món les paraules falses i els enganys més horribles fan onejar les més enlairades banderes. Però són una altra mena de mentides, mentides molt millor dites i infinitament millor pensades. Són mentides d’una qualitat més elaborada, d’una vigència incontestable. Com els somnis, com les novel·les i les pel·lícules, com totes les formes de l’art, major o menor. Són mentides amb les quals un poble democràtic pot conviure sense passar una vergonya insuportable. La monarquia anglesa n'és un clar exemple. O la grandesa de França. O el pugilat dels Estats Units d’Amèrica per la llibertat. O la serenitat immòbil del Japó. O l’esforç de Rússia. Ja ho sabem prou que els polítics menteixen. De Pèricles a l’arquebisbe-president de Xipre Makàrios III. Però mentien fins a cert punt, mentien fins al límit d’insultar la intel·ligència del públic. Un punt que els polítics catalans han sobrepassat des de fa anys. 

Als polítics no cal demanar-los gaires coses perquè no ens decebin. Però sense que arribin a aixecar-nos la camisa com els líders independentistes

De vegades hi ha polítics paguen amb la vida l’atreviment de creure en coses que no són reals, com ara Martin Luther King o Isaac Rabin. Altres cops no s’hi deixen la pell sinó que simplement són capaços de compartir una bona mentida i de fer-la real, encara que sigui una mica molt petita, com ara Alcide De Gasperi, Robert Schuman o Václav Havel. Formidables mentiders, insuperables encantadors de serps. Com J. F. Kennedy, com Mikhaïl Gorbatxov. Com Francesc Macià que gosà imaginar una Catalunya políticament lliure, socialment justa, econòmicament pròspera i espiritualment gloriosa. Als polítics no cal demanar-los gaires coses perquè no ens decebin, perquè que no quedin aclaparats per tanta responsabilitat històrica. Però sense que arribin a aixecar-nos la camisa com els líders independentistes.

De manera que hem arribat a un punt de conflictivitat política tan greu, tan vergonyosa, que l’actual consell executiu de la Generalitat de Catalunya, presidit pel Molt Honorable senyor Pere Aragonès, al que més s’assembla és a una mala còpia de la governació franquista, concretament la de les acaballes d’aquell règim de les mentides. Hi ha una retirada evident. Perquè tots dos governs estan perfectament desconnectats de la societat, i fan veure que governen un país que se li ha escapat completament de les mans. Que ja vola sol i els ha deixat enrere. Amb una credibilitat pública d’escassa intensitat i un monopoli de la propaganda política que no es tradueix en adhesió ni entusiasme polític. Com més s’exposa a l’opinió pública el relat oficial d’Esquerra Republicana més animadversió suscita. Els gurús de la comunicació instal·lats al palau de la Generalitat s’equivoquen de mig a mig. No es tracta de repetir, d’insistir, una i una altra vegada les mentides que no ens empassem, la taula de diàleg o el govern de progrés. Qui s’han pensat que som nosaltres?

El mateix es pot dir del relat de Junts per Catalunya i de la CUP. És una col·lecció d’excuses, justificacions, mitges mentides i cap veritat nítida, cap mentida que pugui ser presa per una realitat autèntica. Ho veurem el pròxim dia.