Viena, 30 d’abril de 1725. Fa 300 anys. El neerlandès Johann Willem Ripperdá, comissionat del rei Felip V d’Espanya, i el català Ramon Vilana-Perles, representant de l’arxiduc Carles VI d’Àustria, signaven el Tractat de Viena, que havia de posar fi —definitivament— al conflicte successori hispànic. En aquell tractat es van acordar una sèrie de punts, un dels quals era el retorn de l’exili austriacista català i la restitució dels seus béns confiscats —després de l’ocupació— pel règim borbònic espanyol. Setmanes després, s’iniciaria un degoteig constant de retorns. Però realment es van complir els acords de Viena? Quan l’exili austriacista català va retornar a Catalunya, va poder recuperar la seva llibertat i el seu patrimoni? Què va passar amb l’exili austriacista català que va retornar?
Per què es va negociar el Tractat de Viena? La guerra soterrada a Catalunya
El Tractat de Viena es va signar una dècada després de l’ocupació borbònica francoespanyola de Catalunya (1714) i de Mallorca i les Pitiüses (1715). Menorca, en canvi, va restar sota governació britànica fins al 1802 i durant aquella etapa va viure el seu particular “Segle d’Or”. I tot això condueix a pensar que la guerra va finir amb la capitulació de Barcelona (11 de setembre de 1714) i de Palma (2 de juliol de 1715). Però això és relativament fals. El conflicte va continuar durant anys, especialment a la meitat sud de Catalunya (1714-1720), en forma de guerra de guerrilles. Pere Joan Barceló, popularment “Carrasclet”, lideraria una partida de guerrillers que, amb la col·laboració de la societat del territori, impediria que el règim borbònic pogués tenir el control de les extenses i poblades zones rurals del sud del país.
Per què es va negociar el Tractat de Viena? La decepció castellana a Europa
El partit borbònic de la cort hispànica, liderat pel cardenal Portocarrero i que, a les acaballes de Carles II (1698-1700), havia maniobrat per coronar Felip de Borbó (amb la més que probable falsificació del testament del darrer Habsburg); tenia un objectiu molt concret: importar i aplicar el model absolutista i centralista francès que havia de consagrar Castella com l’única expressió de les Espanyes. Però el resultat no podia ser més decebedor. El partit borbònic castellà (en definitiva, el poder castellà) comprovaria, perplex i astorat que, amb la inoculació-coronació de Felip V (1701), el nou règim borbònic no tan sols no havia invertit la dinàmica descendent hispànica iniciada amb el Tractat dels Pirineus (1659-60), sinó que França havia parasitat Espanya i l’havia rellevat —definitivament— del lideratge continental i mundial.
Quin paper va tenir Felip V en l’acord de Viena?
Quan s’inicien les converses de Viena (abril, 1724), feia poques setmanes que Felip V havia abdicat en favor del seu primogènit Lluís I. Però la inesperada i eixorca mort de Lluís (agost, 1724) obligaria la cancelleria espanyola a ressituar el vell Felip al tron. No obstant això, la malaltia mental del primer Borbó —que arrossegava des de la joventut, molt abans de ser rei de les Espanyes—; havia progressat i l’havia incapacitat per governar. Els ambaixadors europeus destacats a la cort de Madrid relaten que Felip V era “un imbécil” (un orat) i, si bé l’1 de setembre de 1724 el poder espanyol l’asseuria, de nou, al tron, qui governaria de debò serien la reina Isabel Farnese —la segona esposa de Felip V i la madrastra del difunt Lluís I— i el religiós Juan de Herrera, bisbe de Sigüenza i president del Consejo de Castilla.
Quina era la posició del règim borbònic espanyol abans de l’acord de Viena?
Poc després de les capitulacions de Barcelona (1714) i de Palma (1715) es van produir sengles exilis austriacistes, principalment en direcció a Viena (seu de la cort Habsburg) i a Nàpols (que havia quedat en mans austríaques pel Tractat d’Utrecht, 1713). Durant la primera postguerra (1714-1725) el règim borbònic, lluny de governar per redreçar econòmicament els països ocupats, va esmerçar tots els seus esforços a desplegar una intensa i brutal repressió. Va aplicar una tributació de guerra amb l’argument que els catalans, valencians i mallorquins havien de pagar les despeses del conflicte que havien provocat, i que en moltes ocasions es traduïa en la confiscació de béns per impossibilitat de fer front a aquelles oneroses càrregues. I, amb el mateix argument, en la confiscació dels patrimonis dels exiliats.
Què van acordar Ripperdá i Vilana-Perles?
A inicis de 1725, quan s’acceleren les negociacions de Viena, Espanya ja era una potència secundària en el context europeu. La pressió internacional del règim borbònic espanyol durant els primers anys de postguerra (1714-1720) per revertir algunes clàusules humiliants que les potències austriacistes li havien imposat a canvi de la pau (Utrecht, 1713) no havia donat cap resultat. I, consumada la decepció (1720), el règim borbònic s’havia allunyat de la tutela francesa i s’havia apropat a l’antic enemic austríac. A Viena, Ripperdá i Vilana-Perles, van pactar una aliança militar amb l’objectiu de reequilibrar els pesos europeus: limitar el poder de França, restaurar el d’Espanya i promoure el d’Àustria. I, també i entre altres coses, van confirmar el que ja s’havia acordat en un anterior tractat: amnistiar i restituir els béns dels austriacistes.
Què va passar amb l’exili austriacista català després de l’acord de Viena?
Un dels que millor expliquen què va passar a partir de la signatura del Tractat de Viena (1725) és l’oficial del Reial Exèrcit de Catalunya i exiliat austriacista Francesc de Castellví i d’Obando (Montblanc, 1682 – Viena, 1757). Castellví, en la seva obra Narracions històriques des de l’any 1700 al 1725, explica que, des de l’endemà de la signatura del Tractat, es va generar un moviment de retorn, que durant els mesos d’estiu posteriors (juny-setembre, 1725) prendria molta volada. Però aclareix que els exiliats que van decidir el retorn eren aquells que, en marxar de Catalunya, havien deixat cert patrimoni darrere seu. I insisteix que aquest col·lectiu era important —eren els elements dirigents de l’exili català a Viena— però no era majoritari. Castellví viuria aquell procés de primera mà i seria un dels que van retornar a Catalunya.
I llavors, què?
Les fonts documentals expliquen que la seva seguretat no va estar mai garantida. Van ser contínuament assetjats pels militars borbònics, que els amenaçaven, assaltaven i robaven impunement. Durant un any llarg (1725-1726), aquells exiliats van haver de protegir-se de la violència policial borbònica i van haver de lluitar contra el boicot dels funcionaris borbònics que van activar tota la maquinària legal per impedir el retorn dels patrimonis confiscats. Passat un temps, l’exili català renunciaria a lluitar contra un règim corrupte i punitiu, i iniciaria el retorn a Viena. Es perdia, per sempre, el bo i millor de les classes dirigents catalanes que havien transportat el país cap a una modernitat clarament inspirada en els models britànic i neerlandès i fonamentada en un règim polític parlamentari i en un sistema econòmic mercantil.
