La lògica antisemita que impera a Occident, però sobretot a Europa i de manera molt especial a Espanya —malauradament Catalunya inclosa—, des de l’atac de Hamàs del 7 d’octubre del 2023 diu, òbviament, que Israel és també el dolent de la pel·lícula per la campanya militar que porta a terme al sud del Líban. Israel, tanmateix, no està en guerra amb el Líban, està en guerra amb Hezbol·là, el grup terrorista establert al país des del 1982 i patrocinat i sufragat per l’Iran amb l’únic objectiu de castigar l’Estat hebreu. Això, però, la tropa propalestinaire d’arreu del planeta, que actua emparada per un espai polític que nominalment encara manté la denominació d’esquerra, tot i que fa temps que ha perdut el nord i ha deixat de ser-ne, no ho explica, ho amaga, no fos cas que, si ho fes, el relat li caigués a trossos.
Hezbol·là, de fet, és qui ha portat la desgràcia i la ruïna al Líban i qui ha convertit el país, en altre temps considerat la Suïssa del Pròxim Orient, en un femer des del qual no ha parat mai de fustigar Israel, ara tampoc. Això és el que combat l’Estat hebreu i el que l’ha dut a ocupar, a vegades amb encert i altres no tant, el país veí. Especialment sonades van ser les ocupacions del 1982 i del 2006. De la primera, el que més es recorda és la matança de refugiats palestins a Sabra i Xatila, a l’oest de Beirut, perpetrada per les milícies cristianes libaneses, però emparada per l’exèrcit israelià, comandat directament pel ministre de Defensa Ariel Sharon, militar destacat a les guerres d’Independència, del Sinaí, dels Sis Dies i del Iom Kipur i que més endavant arribaria a primer ministre. Uns fets que van malmetre molt la imatge internacional d’Israel.
La segona ocupació va ser un enfrontament directe entre Israel i Hezbol·là, després que militants del grup terrorista proiranià disparessin coets contra localitats frontereres i segrestessin —i més tard matessin— dos soldats israelians, i es va acabar amb una resolució del Consell de Seguretat de les Nacions Unides que establia, a més de la retirada de les Forces de Defensa d’Israel (FDI), el desarmament de Hezbol·là i el desplegament de l’exèrcit libanès i d’una força d’interposició de les mateixes Nacions Unides al sud del Líban. Hezbol·là s’havia de retirar per sobre del riu Litani i l’exèrcit libanès i les forces de l’ONU havien de ser els encarregats de verificar el desarmament de l’organització terrorista i de vetllar per la seguretat a la zona. Però ni una cosa ni l’altra no es van complir i el proxy de l’Iran no ha deixat mai d’atacar Israel i de posar en risc la vida al nord del país.
És des d’aquesta perspectiva, i no de cap altra, que cal analitzar i entendre l’actual invasió del Líban per part d’Israel. Si Hezbol·là s’hagués replegat com va decidir l’ONU, Israel no hauria tornat a posar-hi els peus. Però resulta que els qui havien de contenir el grup terrorista no ho van fer i, al contrari, van permetre que continués fustigant Israel amb total impunitat. La situació, a més, es va agreujar quan Hezbol·là va donar suport explícit a l’actuació de Hamàs a Gaza i va començar a atacar sense pietat el nord del país, fet que, a part dels danys personals i materials causats, ha provocat que hi hagi hagut milers de desplaçats forçosos. Israel és la víctima, i en legítima defensa va tornar a entrar al Líban el 2024 i ho ha tornat a fer ara. Israel no és l’atacant, ho és el grup terrorista. Però això, és clar, a la colla propalestinaire no li interessa perquè, una altra vegada, si expliqués la veritat, se li desmuntaria el relat.
En aquest escenari, s’ha vist venir des del primer moment que Israel serà responsabilitzat també de l’eventual fracàs de l’acord de pau entre els Estats Units i l’Iran a què han arribat les dues parts. Un acord molt fràgil que, a la pràctica, és una claudicació en tota regla de Donald Trump que dona ales a l’Iran per continuar fent-ne de les seves, per molt que prometi el contrari. Per haver arribat a aquest punt, la pregunta és: per què es va fer la guerra, doncs? Per què els Estats Units van anar a una guerra com aquesta si no era per forçar el canvi de règim dels aiatol·làs i ajudar els milers d’iranians que s’hi han deixat literalment la pell per combatre’l? L’acord és tan dolent, de fet, que sembla que hagi sigut allò de buscar la pau a qualsevol preu i, per aquest mateix motiu, li passarà factura tant internacionalment com internament, on el sector més dur dels republicans ja ha posat el crit al cel i on el descontentament es preveu que vagi en augment en altres àmbits.
I és que l’acord en qüestió mostra, sobretot, la debilitat d’Occident davant el règim tirànic dels aiatol·làs: d’una banda, per la incapacitat manifesta dels Estats Units d’imposar-se i, de l’altra, pel paper d’estrassa habitual de la Unió Europea (UE) i dels estats membres, que massa sovint no ha quedat clar en quin bàndol jugaven. Estableix, per tant, un molt mal precedent que la història jutjarà com es mereix i que caldrà veure quines repercussions de futur té. I el que és evident és que, davant de tot això, Israel no es quedarà de braços plegats —perquè el que està en joc continua sent la seva supervivència—, sinó que mantindrà els combats al Líban i respondrà si l’Iran l’ataca. Donald Trump podrà dir missa, però, per molt que en aquests moments sigui el principal i probablement l’únic aliat internacional que té, Israel procedirà en funció de les seves necessitats, no de les del magnat nord-americà.
L’acord de pau entre els Estats Units i l’Iran és també un desencert perquè, lluny d’eclipsar el poder dels aiatol·làs, els obre els ulls per adonar-se que tenen en l’estret d’Ormuz la clau per desestabilitzar l’economia mundial i els permet recuperar els fons que tenien congelats a l’estranger i rebre una inversió multimilionària dels Estats Units. Tot això a canvi de la promesa de l’Iran, que l’experiència demostra que no té cap valor, de no reactivar l’arsenal nuclear. Dit d’una altra manera, l’acord significa retornar a unes posicions que ni abans de la guerra no eren tan desfavorables per a Occident. De debò que aquest és el preu de la pau? En aquestes condicions, és difícil que Israel s’avingui a deposar les armes al Líban, perquè, en la mesura que l’Iran hi surt guanyant, significa que continuarà alimentant la màquina de destrucció de Hezbol·là. I mentre això sigui així, la pau al Pròxim Orient és impossible.
L’acord palesa que Israel no té ambicions territorials al Líban i que en sortirà així que desapareguin les amenaces a la seva integritat, és a dir, quan Hezbol·là ja no existeixi
És per això que el pacte històric de no-agressió subscrit divendres entre Israel i el Líban, amb la mediació dels Estats Units, a més de demostrar que la guerra no és efectivament entre ells, preveu el desmantellament complet de Hezbol·là, i per això l’organització terrorista el rebutja, perquè per primera vegada les dues parts s’insten a treballar conjuntament en contra seva. De fet, l’acord palesa que Israel no té ambicions territorials al Líban i que en sortirà així que desapareguin les amenaces a la seva integritat, és a dir, quan Hezbol·là ja no existeixi. Uns i altres es comprometen també a donar suport a un Líban sobirà i estable, lliure de bandes armades que els amenacin, i crearan grups de treball per establir un marc integral de pau i seguretat. Un pacte que, malgrat la importància, la tropa propalestinaire occidental ha intentat silenciar, o fins i tot tergiversar, perquè tampoc no beneficia els seus interessos.
Qui no entengui que en les circumstàncies actuals Israel no pot abaixar la guàrdia ni sotmetre’s al xantatge de l’Iran —després d’un dia de desbloqueig, va tornar a bloquejar l’estret d’Ormuz justament amb l’excusa del Líban— s’haurà de preguntar en quin cantó de la història pensa ser recordat. I si ha de ser una vegada més el poble jueu qui pagui les conseqüències del mal cap i de la mala gestió dels dirigents d’Occident. I si, en fi, el preu que cal pagar per la pau com a bé suprem que ningú no qüestiona ha de ser una pau a qualsevol preu.