Qui no ha passejat per la riba del mar i ha vist com les onades esborren les petjades del nostre pas? Si passegem quan la marea ha baixat, és possible que distingim si les petjades són de nen o d’adult, o si són les d’una persona acompanyada d’un gos. Les petjades humanes, amb el seu arc pronunciat que separa el taló dels dits, tots arrenglerats a davant, són fàcilment distingibles. Si en lloc del mar amb onades passéssim per la riba d’un llac amb llim, les petjades podrien durar més temps, sobretot depenent de les condicions en què s’han produït les marques. Això és el que van descobrir uns paleoantropòlegs prop del llac Turkana a Kènia, només que les petjades humanes pertanyen al nostre ancestre, Homo erectus, i tenen prop d’un milió i mig d’anys. Sorprenentment, a tocar d'aquestes petjades, en trobem unes altres, també d’un hominin bípede —però més petit—, que estava corrent. Són petjades més planes i el dit polze del peu està més separat dels altres, en una posició relativa més similar a com la tenen els simis que pugen als arbres. Segurament, aquestes altres petjades pertanyen a un Paranthropus (que vol dir, 'un humà paral·lel', és a dir, un hominin que no seria un ancestre directe nostre).

Els Paranthropus eren de mida més menuda que els Homo, del voltant d’un metre d’alçada, i uns 27 kilograms de pes, però sobretot sobresortien per tenir el cap molt més gran, amb unes grans mandíbules i dents planes, que li servirien per menjar tubercles, fruits secs i plantes dures. Cada vegada sabem més coses dels Paranthropus, perquè, tot i no haver pogut aïllar DNA antic (pel que fa als hominins, no hem pogut obtenir DNA més antic de fa uns 200.000 anys, quan els Paranthropus estaven extingits), hem trobat més restes, sobretot de mandíbules i molars de nens, i podem analitzar amb precisió les proteïnes, per exemple, l’esmalt de les dents. La proteïna principal de l’esmalt dental humà és l’amelogenina, que està codificada per un gen que es troba al cromosoma X i també al cromosoma Y, ja que és un gen localitzat a la zona comuna entre els dos cromosomes. La seqüència d’aquest gen és lleugerament diferent entre les còpies dels cromosomes X i Y, i gràcies a l’anàlisi per espectrometria de masses es pot saber si l’esmalt dental té amelogenina dels gens dels dos cromosomes, o només del cromosoma X, per la qual cosa han pogut identificar el sexe biològic de diferents restes d’adults de Paranthropus. Gràcies a aquesta identificació podem saber que, igual que succeeix als Australopithecus i també a l’Homo erectus, hi havia dimorfisme sexual, i les femelles de Paranthropus eren més baixetes i robustes. El seu cervell era una mica més gran que el d’un ximpanzé, però bastant més petit que el dels Homo.

En veure les petjades de dos hominins, tan a prop, als mateixos sediments, la pregunta intrigant que se’ns planteja és: van arribar a coexistir les dues espècies? Van caminar tots dos hominins amb una diferència d’hores o dies per la mateixa riba?

Les petjades que hem esmentat són una demostració que podrien ser espècies coetànies en el temps

Durant anys es va creure que les diferents espècies d’hominins no es van trobar mai, sinó que s’anaren succeint temporalment, o, almenys, devien viure en zones geogràfiques diferents. Això ja sabem que no va ser així amb els hominins més pròxims a nosaltres, com ara els neandertals i denissovans, amb qui vam conviure i ens vam encreuar (com ja us he explicat altres vegades), però què va passar amb les diferents espècies d’hominins que no estan a la mateixa branca? Hi ha espècies com l’Australopithecus (el seu nom significa 'simi del Sud') o els Paranthropus que no es troben directament a la línia del gènere Homo. La datació dels fòssils trobats a Àfrica, en zones anomenades el bressol de la humanitat, indiquen que algunes restes d’aquests tres hominins podien ser contemporànies. Als jaciments paleoantropològics de l’est d’Àfrica (entre Kènia, Etiòpia i Tanzània), on es van trobar les primeres restes d’una femella d’Australopithecus, la famosa Lucy, els fòssils poden ser ben datats amb radioisòtops, però no es pot filar tan prim per saber si fòssils situats al mateix estrat del jaciment tenen una setmana o algunes desenes de milers d’anys de diferència temporal. Les petjades que hem esmentat són una demostració que podrien ser espècies coetànies en el temps i estar habitant les mateixes valls, i potser, fins i tot, sabien que els altres grups d’hominins existien.

En favor d’aquesta hipòtesi, en diferents jaciments es troben restes fòssils de totes dues espècies, amb eines de pedra i d’os, però no es pot saber quina de les espècies les va elaborar. Justament a la revista Science s’acaba de publicar un reportatge científic molt complet que també presenta els resultats de les troballes de la zona d’interès paleoantropològic que està a tocar de Johannesburg, a Sud-àfrica. Hi ha restes de moltes espècies d’hominins diferents, però, coincidint en diferents coves de la mateixa vall, s’han trobat restes de tres gèneres d’hominins probablement coetanis, Australopithecus i Paranthropus i l’espècie humana que més ha viscut, Homo erectus, entre 2 milions d’anys i fa 500.000 aproximadament, i l’espècie humana que més ha migrat abans que els humans moderns, ja que en trobem restes a Euràsia. Què feien aquestes tres espècies hominines, tan diferents i tan pròximes? Competien? Es respectaven? S’evitaven?

No ho sabem, però podem inferir a partir de les seves mandíbules que, molt segurament, s’alimentaven de forma diferent, i per això probablement s’havien especialitzat en nínxols ecològics alimentaris parcialment coincidents, de forma que no competien directament. Com hem dit, els Paranthropus, amb les seves grans mandíbules i tendons maxil·lars, s’especialitzaren a menjar herbes, fruites dures i tubercles que havien de ser mastegats per extreure suficient aliment. Els Australopithecus eren més omnívors, ja que devien incorporar alguna fruita i també petits animals. Els Homo, amb la seva cara més plana i menys força mandibular, menjava més carn que els altres hominins, probablement ous, a més de fruita i menjar d’origen vegetal menys dur.

Per què van sobreviure millor els Homo i van evolucionar cap a altres espècies, com ara la nostra, mentre que aquests altres hominins es van extingir? No ho sabem del cert, però hi ha una dada que ens donen els fòssils que ens pot orientar. La mortalitat infantil devia ser molt alta en els Paranthropus i Australopithecus, perquè al voltant del 30% al 40% de les seves restes fòssils són d’infants, i no és pas tan alta en les restes d’Homo, la qual cosa indicaria que la mortalitat infantil devia ser molt més alta que en la dels humans. D’una banda, els humans deslletarien els nadons cap als dos anys (més aviat), la qual cosa els permetria tenir més descendència. A més, sembla que els Homo també implementaren un sistema de cura social i de cooperació que hauria aconseguit que els més petits poguessin sobreviure millor.

Quin gran aprenentatge dels nostres ancestres seria saber del cert que el gènere Homo ha sobreviscut perquè ha sabut transmetre com tenir més cura dels seus, des dels més petits fins als més ancians!