La independència nacional només arribarà per la via democràtica. Sobre això no sembla que hi hagi cap mena de dubte entre la immensa majoria de la ciutadania d’aquest país.

També podrem convenir que una part molt important de les bases independentistes està convençuda que el primer d’octubre vam fer el referèndum d’autodeterminació i el vam guanyar i que, fora que hi hagi un acord amb l’estat espanyol per fer un referèndum d’autodeterminació vinculant, no cal tornar-ne a fer cap altre.

El camí que tenim al davant és molt clar: treballar per instaurar la República proclamada el dia 27 d’octubre de 2017. Tots sabem que això és tan clar com complex, sobretot si seguim deixant la direcció d’aquesta etapa del procés d’independència en mans de la direcció dels partits, que semblen no haver entès res del que va passar aquella tardor i que semblen més preocupats per guanyar les properes eleccions que per treballar de forma eficient per la independència... i sense repetir errors.

És evident que quan l’ANC va organitzar la primera gran manifestació, l’any 2012, va agafar tots els partits independentistes amb el peu canviat. Des de llavors, són molts els errors acumulats per la manca d’entesa i de direcció compartida. I sembla que seguim igual, com si res hagués passat i l’única cosa important fos guanyar eleccions.

Mentrestant, i quasi per casualitat, han anat apareixent iniciatives disperses, ara d’uns, ara d’altres, que si les observem sense ulleres partidistes, permeten mirar el futur amb un moderat optimisme.

Ja sabem que uns (ERC) participen en el Consell per la República perquè no sigui dit que no hi són, o altres (CUP) ni hi participen o només ho fa una part (Poble Lliure) i d’altres acaben acceptant de participar en la taula de ”diàleg” amb el govern espanyol convençuts que no servirà per a res, però, i si resultés que una cosa i l’altra poden sumar i anar en la mateixa direcció?

Ja fa anys que alguns ens estem quedant sense veu reclamant que hi hagi un pla estratègic conjunt de les forces polítiques i socials de l’independentisme. Si fins ara era més que necessari, ara ja és imprescindible. No podem encarar les eleccions autonòmiques amb l’únic objectiu de veure quina de les dues grans forces esdevé majoritària, com si això resolgués res. La pugna sembla que sigui per guanyar l’hegemonia, que no vol dir altra cosa que estar per damunt de tots els altres. No sembla el més apropiat per al segle XXI ni per a l’escenari polític que tenim.

Tal com hem comprovat els darrers anys, totes les eleccions enterboleixen l’ambient uns mesos abans i uns després, i just per això no sembla el millor moment per assolir la unitat estratègica que només hem aconseguit en moments molt puntuals durant els darrers anys. Em temo que si aquesta vegada no ho aconseguim, les eleccions ens faran més mal que bé. Però si volem, si els principals actors ho volen, hi ha temps. Altrament, la convocatòria d’eleccions depèn, en darrera instància, del president Torra.

Ja fa anys que alguns ens estem quedant sense veu reclamant que hi hagi un pla estratègic conjunt de les forces polítiques i socials de l’independentisme. No podem encarar les eleccions autonòmiques amb l’únic objectiu de veure quina de les dues grans forces esdevé majoritària

L’aparició d’Independentistes d’Esquerra no és fruit de la casualitat. Les coses passen quan han de passar, quan es donen les condicions objectives perquè passin. I ara es donen. No sé si totes, però sí les suficients. La distància emocional de la gent amb els partits és cada cop més grossa, més evident. Els votem perquè no tenim alternativa i no ens podem permetre no votar. Els enfrontaments entre ells, al Parlament i als mitjans o són fruit d’un infantilisme polític forassenyat o d’un excés de partidisme que amaga una extrema debilitat. El seu fraccionament intern i la remor de fons, cada cop més forta en la part que vol ocupar el centre ampli, posen en evidència que aquest sistema de partits fa temps que ha entrat en fallida i que qualsevol operació de maquillatge és una pèrdua de temps i d’energia.

Dit això, és evident que Independentistes d’Esquerra no pot convertir-se en un partit més, per molt nou i innovador que pugui acabar sent. En aquest escenari, l’objectiu només pot ser el de tornar a agafar els partits amb el peu canviat i abocar-los a la constitució d’un front, un bloc, un moviment unitari que sigui el marc idoni per acordar una estratègia compartida i, com a resultat d’aquest acord, la constitució d’una candidatura de país ―d’unitat republicana― que doni un aire nou, una perspectiva de futur, al que estem fent. Una candidatura que no parteixi ni de quotes preestablertes ni de cap altre lligam que no sigui amb la gent i la ferma voluntat d’instaurar la República al més aviat possible, fent les coses tal com s’han de fer per aconseguir-ho. També per això, o sobretot per això, cal començar per dotar-nos d’un pla estratègic compartit.

Només si s’assoleix un acord d’aquestes característiques i ambició podrem demanar al president Puigdemont que actuï com el president de tots, com el president del Consell de la República, amb plena llibertat i sense cap vinculació partidista. La mutació de Consell per la República a Consell de la República, i tot el que aquest canvi ha de representar, hauria de ser fruit d’aquest gran acord estratègic del qual he parlat abans.

Seríem ingenus si ho deixem aquí. Aquesta candidatura de país, amb el suport del president Puigdemont, s’ha de constituir encara que algun partit es desmarqui de l’acord estratègic compartit, encara que sigui dient que el voldrà un cop passades les eleccions. Unes eleccions que hem de convertir en una oportunitat i no en una amenaça.

Només amb un acord així podrem començar a parlar del país que volem, del país que el conjunt de l’independentisme proposa a tota la ciutadania, sense visions hegemòniques però amb tota la voluntat d’incorporar a tothom en la construcció del nou país, d’una nova República al servei de tothom.

És per tot això que estic ajudant a impulsar Independentistes d’Esquerra.