Més enllà de les fílies ideològiques de cadascú, és indiscutible que la situació política espanyola és insostenible i que no hi ha cap justificació per a mantenir la legislatura, fora del clàssic discurs de la por.
Pedro Sánchez ha esgotat tots els arguments que li han servit d’escut per guanyar temps, i ara el rei està despullat. La votació al Congrés certificant una contundent majoria a favor de la seva marxa seria un motiu inexcusable per anar a eleccions a qualsevol país que vulgui anomenar-se democràtic. Però ell es manté impertèrrit, com si perdre la majoria parlamentària, no tenir pressupostos i estar a l’epicentre d’un terrabastall judicial no fossin prou motius per a deixar-ho tot. Per què es queda? D’on treu l’aire per a mantenir la respiració d’aquesta legislatura agònica? En realitat, de tothom, incloent-hi aquells que reiteradament demanen que plegui. És a dir, tots els jugadors de la partida —i tots són tots— aporten la seva bombona d’oxigen per evitar que el mort acabi definitivament mort.
El PSOE és, ara com ara, una estructura amorfa que actua com un ramat, sense capacitat crítica, ni debat intern seriós, ni cap lideratge alternatiu que es perfili com un substitut sostenible
Per què no se’n va? No se’n va perquè els seus no fan res per empentar-lo. El PSOE és, ara com ara, una estructura amorfa que actua com un ramat, sense capacitat crítica, ni debat intern seriós, ni cap lideratge alternatiu que es perfili com un substitut sostenible. L’exemple més patètic d’aquesta mentalitat d’abella va ser l’aplaudiment massiu de la bancada socialista, mentre Sánchez somreia com si fos el rei Sol, després de perdre sorollosament la confiança de la Cambra. En aquest sentit, si alguna cosa ha fet bé Pedro Sánchez és controlar el partit de manera fèrria i autoritària, portant a l’extrem el proverbi polític que assegura que, qui es mou, no surt a la foto. Fora del desllenguat i exòtic Page, i d’un Felipe amortitzat per als seus, no hi ha cap altre veu que pugui fer ombra al líder omnipotent que mana més a Ferraz del que pot manar a la Moncloa.
Sense crítica interna, Sánchez tampoc pateix pels seus aliats naturals, ni els Sumar dins del govern, ni els extemporanis de Podemos, ambdós necessitats de guanyar temps per tal d’armar les estructures electorals que no tenen resoltes. És cert que la proximitat amb Sánchez els resulta cada vegada més tòxica (especialment per a Sumar, que electoralment es quedarà amb la pell i l'os), i per això han de fer gesticulacions freqüents, però ni uns ni altres saben encara ni com ni amb qui es presentaran a les urnes. I és per aquest motiu que continuen aportant oxigen al moribund. El mateix passa, a certa distància, amb els altres aliats naturals de la investidura, des d'ERC fins a Bildu i BNG. És a dir, tot manllevant l’excelsa i santa poeta, aquests partits viuen sense viure en ells, conscients que el temps no millorarà les coses, sinó que les empitjorarà —també per a ells Sánchez ja és tòxic—, però aferrats a la legislatura per mantenir la influència i guanyar temps. Saben que, quan arribi el PP al poder, no tindran terreny de joc, ni els quedaran jugades.
Després hi ha els altres, l’espai central de l’espectre ideològic que Junts i PNB comanden, amb tímida presència de Coalició Canària. Són els únics partits que tenen capacitat de jugar a les dues bandes, estan confrontats amb Sánchez i, amb més o menys contundència, han denunciat l’esgotament de la legislatura. Junts és, sens dubte, el que ha mantingut la posició més ferma i, per tant, té la posició més rellevant, però la impossibilitat de sumar vots amb Vox li impedeix rematar la situació. En aquest cas, no li donen oxigen, però tampoc li treuen el poc que encara li queda.
I si Junts no pot rematar, el PP no té capacitat d’acció perquè no pot fer res sense Vox i tampoc no pot fer res amb Vox, indefugiblement lligat a l’os que l’ofega mentre l’abraça. És evident que el PP hauria de presentar moció de censura, però també ho és que la perdria perquè la rèmora que l’acompanya és nociva per a tothom. I és així com l’agònic Sánchez aconsegueix el mínim oxigen que li cal per continuar remenant una legislatura que va morir fa temps. Està al llindar de l’abisme, però cap dels protagonistes de la partida té capacitat per donar-li l’empenta final, i fixat en el llindar, continua palplantat al poder. I intentarà quedar-s'hi tot el que pugui, perquè també hi ha una raó per no marxar: la del seu interès. Al capdavall, la presidència és un escut que el blinda i l’allunya d’unes togues que cada vegada s’apropen més...