Anava dimecres cap a cal Basté i feia tard després d'esquivar unes obres a la C-16 a l’altura de Terrassa —que fan convenient, per estalviar cinc minuts, anar primer en direcció contrària cap a Viladecavalls—, el semàfor de l’entrada del túnel i el carril bici de la Via Augusta. I al cotxe vaig escoltar, com l’anchorman de RAC1 té el costum, la connexió de cada dimecres amb el Congrés dels Diputats per seguir, ben fet, el cara a cara entre Pedro Sánchez i Alberto Núñez Feijóo. El president del govern d’Espanya i el cap de l’oposició. No em va interessar. Però és que vaig pensar que, en realitat, aquella baralla per uns whatsapps i ves a saber què més no li interessava a ningú. Bàsicament perquè es parlaven a ells, no a la gent. Va dir una vegada, Iñaki Gabilondo, que els periodistes ens adrecem a la gent i que ens n’hem oblidat, que hem de tornar a parlar a la gent. Doncs bé, els polítics també obliden massa sovint que a qui han de parlar és a la gent, no als periodistes ni als altres polítics.
La vida és per viure, no per dedicar-te a pagar factures
Això passava l’endemà de la mort de José Mujica. No el descobriré jo; no li he fet mai cap entrevista ni tinc un coneixement de la seva vida i obra que aporti res de nou de tot el que ja haureu llegit, sentit i vist. Però sí que vull fer una reflexió, lligada amb la sessió de control. Mujica agradava perquè vivia de manera austera, perquè era gairebé una icona pop amb aquell cotxe atrotinat. D’acord. Tot això. Però sobretot agradava perquè parlava a la gent. I podria fer un llarg recull de frases que no cal que faci perquè les ha fet tothom, però bàsicament consisteixen a dir que la vida és per viure, no per dedicar-te a pagar factures.
I mira, com que ens hem dedicat tots plegats, jo el primer, a demonitzar les xarxes socials, cal dir que el pensament de Mujica ha arribat al món i de manera transversal gràcies a aquest invent. L’expresident i exguerriller va recuperar la filosofia per sobre de l’economia. Deia coses intel·ligents i amb sentit comú. No tractava la gent d’idiota. I el problema de tractar la gent d’idiota és que acabem convertint en estrelles a personatges com Frank de la Jungla i ens acaba semblant més interessant parlar de les contradiccions i desventures d’aquest personatge amb mitjons de tenis i crocs que tenir debats polítics seriosos, perquè massa sovint brillen per la seva absència. Sobretot si només comuniques propaganda, però, en canvi, ets incapaç de donar la cara quan hi ha problemes, encara que vinguin de lluny. Com el cas de la nena que va ser víctima d’una xarxa de pederastes estant sota la protecció de la DGAIA. Que, si no ho saben —ells mateixos—, vol dir 'Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència'. Doncs quina atenció a la infància i l’adolescència, senyors i senyores.