Quan transcendeix que el rei és corrupte, que els partits que s'alternen en la governança també són corruptes, que alguns jutges també són corruptes i d’altres no són de fiar, i que els policies fan més por que els delinqüents, l’orgull espanyol ja només s’alimenta dels gols que pugui marcar Lamine Yamal, fill de pare marroquí i mare guineana, en aquest oportú Campionat Mundial de futbol.
La majoria social representada tant al Congrés com al Senat han instat aquesta setmana a la dimissió del president del govern espanyol, però Pedro Sánchez no en farà cas i, de moment, s’ho pot permetre perquè hi ha una altra majoria, també representada al Congrés, que no vol de cap manera facilitar que governi el Partit Popular amb Vox.
(Que Junts per Catalunya estigui al mateix temps en una equació i l’altra és difícil d’entendre. Pot ser que algú ho trobi audaç, d’acord amb la tesi daliniana “que parlin de tu encara que sigui bé”, convençut l’artista empordanès que, quan et posen a parir, és senyal que ets dalt de l’escenari... D’això, el mestre de Figueres en treia un bon profit, però, en política, emprenyar tothom alhora no sol ser gaire rendible.)
En tot cas, el que s’anomena la democràcia espanyola viu atrapada entre un govern en una situació insostenible i una alternativa que els que podrien propiciar-la estan convençuts que seria passar a una situació encara pitjor.
Quan no hi ha cap institució que funcioni dignament ni inspiri confiança, el problema no és qui governa, el problema és el sistema
És molt ingenu pensar que unes noves eleccions arreglaran res. Quan no hi ha cap institució que funcioni dignament ni inspiri confiança, el problema no és qui governa, el problema és el sistema, un sistema que s’ha organitzat per fer possible una mena de cleptocràcia en la qual estan implicades tantes persones i tantes institucions que no estan disposades a perdre els seus privilegis i no permetran que res canviï. Això ve de lluny, de molt lluny, com posen de manifest els llibres d’història.
Després de Franco, el que se suposava que havia de ser un nou règim havia de funcionar amb un sistema de dos partits que s’alternaven en el govern, però que aplicaven sistemàticament les mateixes polítiques en els assumptes fonamentals: la monarquia, la sobirania nacional, la preeminència castellana i la concentració dels poders de l’Estat a Madrid. El consens, del qual també participaven nacionalistes bascos i catalans amb el compromís de remar en la mateixa direcció, consistia a no qüestionar cap statu quo principal i respectar el territori de cadascú pels seus assumptes.
Cal recordar que la majoria dels casos de corrupció, tant del PP com del PSOE, no sorgeixen de bon principi per una batalla entre ells, sinó per denúncies internes de militants despitats de cada partit. Després, inevitablement, la corrupció del contrincant és utilitzada políticament, però d’entrada no es buscaven els uns als altres. No arribava a ser un pacte de no-agressió, més aviat era una precaució de "no burxis si no vols ser burxat", perquè com s’ha fet evident tots tenien coses a amagar. Ara, qui pot burxar, burxa.
Aquesta mena de consens es trenca, com ja s’ha dit moltes vegades, quan Pedro Sánchez desbanca el PP amb un pacte amb els partits perifèrics, inclosos els independentistes catalans, un pacte contra el Madrid que es creu propietari d’Espanya i, a més, ho fa amb l’argument de la corrupció. És clar que ara, amb tants indicis de corrupció que afecten el PSOE, no li poden perdonar res, però, alerta, perquè ara s’han produït trencaments que no tenen precedents i que són irreversibles.
Quan la batalla política s’estén a l’àmbit familiar, l’odi entre persones s’apodera de l’escenari. En altres èpoques, situacions semblants acabaven a trets. No sembla que ara sigui el cas, però Sánchez i Feijóo estan decidits a destruir-se... i potser ho aconsegueixen mútuament.
Fins ara, la família era un àmbit prou respectat, i ara tenim a l’escenari la dona del president, el germà del president, les filles de Zapatero i fins i tot l’altre dia Feijóo li va mencionar el pare a Patxi López. Independentment que hi hagi material judicable, això no s’oblida ni es perdona. I això equival a dir que l’odi entre persones domina ara mateix la batalla política, la qual cosa no té precedents d’ençà que va morir Franco. Mai Sánchez i Feijóo es relacionaran tan amigablement com Felipe González i José María Aznar. En altres èpoques, situacions semblants d’odi polític i personal acabaven a trets. No sembla que ara sigui el cas, però queda clar que Sánchez i Feijóo estan decidits a destruir-se... i potser ho aconsegueixen mútuament.