En el recent homenatge a Muriel Casals a la Universitat Catalana d’Estiu, protagonitzat per Carme Forcadell, Josep Rull i Xavier Antich, s’hi va reivindicar el llegat, la saviesa, el somriure i la mala llet que la dissortada presidenta d’Òmnium ocultava rere el somriure. Aquest article no va sobre aquest somriure, o sobre si ens convé somriure o no: somriguem quan tinguem motius per somriure, i no crec que ella ara en trobés gaires. Tampoc m’interessa parlar dels motius, són coneguts i indiscutibles, amb culpes i sense culpes. Ni exactament crec que es tracti d’un tema de partits, ja va quedant clar en l’articulisme nostrat que hi ha molta més acció i reflexió a fer més enllà dels partits perquè els partits no som nosaltres. Aquí és on crec que convé aturar-se, en definir qui som nosaltres. "Si hi hem de tornar, hem de tornar-hi nosaltres. No ens ajudarà ningú", es va dir en aquest homenatge. Convé, crec, provar de precisar (o d’actualitzar) aquest "nosaltres". En nom de qui parlem. Qui som. En què ens hem convertit.
Primer, saber si existim. Jurídicament, no. Com a mínim no existim formalment definits com a nació, l’Estatut parla en el preàmbul de com ens definim nosaltres i Espanya ens concedeix el buit semàntic de la "nacionalitat". Després, encara jurídicament, el fet d’haver protagonitzat un conflicte polític ens dona una mena de personalitat de territori en litigi i fins i tot en l’àmbit de la jurisprudència europea se’ns ha conferit l’escletxa del "GOI". Això pel que fa a l’àmbit jurídic, de la personalitat jurídica: culturalment, històricament i socialment, no hi ha discussió. N’hi pot haver, però, sobre el sexe dels àngels o la rodonesa de la Terra. Sí que, en canvi, pot ser objecte de debat l’envergadura del concepte: no només en referència a l’àmbit dels Països Catalans, sinó dins del Principat mateix. Qui en forma part, d’aquesta nació? La definició de Pujol "és català qui viu i treballa a Catalunya i vol ser-ho" encara serveix, però amb un accent cada dia més destacat en l’última part de la frase. L’avantatge de la fórmula és que no pregunta d’on vens, sinó on ets i què vols ser, però no siguem ingenus: tots els corrents mundials, amb estat o sense, estan posant l’èmfasi en els requisits i les condicions. Viure i treballar a Catalunya és un fet, però voler ser català és una voluntat. La primera part de la frase té el somriure de la Muriel, per entendre’ns; la segona inclou la seva (també proverbial) mala llet, tan necessària per fer-se respectar. També, evidentment, a l’hora de parlar d’immigració. Una comunitat nacional no pot ser només un lloc on hom viu: ha de poder demanar al nouvingut que comparteixi unes regles, una llengua, una cultura política, una idea de futur. No per excloure ningú, sinó precisament per poder saber a qui incloure. Saber qui som nosaltres.
I després hi ha el "nosaltres" independentista. Tenim pressa, volem el pa sencer, tenim dret a decidir, no volem ser..., els carrers seran sempre nostres. Aquest "nosaltres" és encara possible, avui dia, davant d’una divisió política tan gran? La resposta és sí i no. No cal una sola formació perquè hi hagi unitat, i al mateix temps la creació de Junts pel Sí va donar unes inèdites garanties d’unitat d’acció (recordem que Muriel Casals, una de les persones que la va impulsar, venia del PSUC i d’ICV). Així i tot, en termes de partits, el "nosaltres" se’ns escapa: depèn de massa interessos corporatius. Dit en plata, si n’hi ha un que es menja els altres serà perquè s’ho ha guanyat. Allò que ens ha d’importar és saber què diu, quin pla té, quin pla és el nostre. De la mateixa manera, quan guanya el PSC el nostre pla queda sense representació governamental (més aviat té un govern en contra). Val a dir, sense embuts, que nosaltres mai no hem perdut contra el PSC: hi han perdut els partits. Els nostres representants no som nosaltres, són els nostres representants. De la mateixa manera que cal reconèixer-los quan, des de posicions independentistes, els partits guanyen (i fins i tot així cal observar què fan). En tot cas, "nosaltres" no som això. Som una altra cosa.
Si "nosaltres som el somni", només depenem de nosaltres. Del nostre somriure, de la nostra mala llet. I, és clar, de somniar amb intel·ligència
Abans de Junts pel Sí, prepartidísticament, suprapartidísticament, hi va haver les consultes d’Arenys de Munt i les grans mobilitzacions ciutadanes protagonitzades per Òmnium i l’ANC. El "nosaltres" agafava forma perquè era anterior als partits i els obligava, en certa manera, a representar-lo. El "nosaltres" havia trobat el moment per existir, o fins i tot l’havia creat. Si avui el "nosaltres" parlamentari està dispers, és una mala notícia. Però encara més preocupant és la dispersió que hi ha fora dels partits, aquell immens "nosaltres" que gent com la Muriel van ajudar a construir. El que va sorgir de les consultes, de les entitats, de les manifestacions multitudinàries. Allò que els partits es van trobar al carrer, i al qual es van haver de sumar.
Malgrat que l’1 d’Octubre el van promoure també polítics (que fossin perseguits o empresonats per delictes inexistents, és una altra cosa), aquest "nosaltres" érem sobretot els votants, els voluntaris, els qui obríem escoles, els qui fèiem guàrdia, els qui perseguien els policies amb porra. "A por ellos" vol dir a per nosaltres. Convé recordar l’espectacularitat d’aquells anys, perquè ara dels fracassos dels partits en fem massa com si fossin fracassos nostres. Ho són, però només en part i en un sentit molt indirecte (cada cop més indirecte, és clar, si el "nosaltres" de l’electorat tradicional va minvant). No, no som nosaltres els qui hem deixat créixer Aliança Catalana, fins al punt d’haver-nos de preguntar si pot configurar-s'hi un "nosaltres" o no, o fins i tot qui representa millor el "nosaltres" actual. La resposta a aquesta pregunta depèn d’ells, però també de nosaltres, i és molt més essencial i transcendent del que sembla: ens torna als inicis, als primers paràgrafs, a decidir què som com a nació.
"Nosaltres" tenim la primera i l’última paraula. Saber què som, qui som, quants som i com som, i aleshores impulsar o reconèixer els líders que puguin representar aquest "nosaltres" posat al dia. Persones que ja no es conformin amb la ridícula passivitat actual, que no esperin el "momentum", sinó que el creïn. No hi ha cap dubte: quan hi hagi una proposta independentista creïble, disposada a tot, i alhora seriosa i rigorosa, ningú no parlarà cada dia de l’extrema dreta o ni tan sols de les colònies espanyoles a l’Àfrica. En últim terme no hi ha res que depengui de Madrid, ni del PSC, ni d’Aliança Catalana, ni tan sols dels partits independentistes. Tot això és important, però no en depenem. Ens condiciona, però en som independents. Si "nosaltres som el somni", només depenem de nosaltres. Del nostre somriure, de la nostra mala llet. I, és clar, de somniar amb intel·ligència.