Aprofitant aquests dies d’entreacte, mercès a la contingència de tenir la costella lluny de casa en familiar viatge, he pogut tornar a sortir de nit per visitar els temples on vaig dictar càtedra i m’empitofava amb científica tenacitat. Ara duc cinc anys de beata vida marital i, com ja deveu saber de sobres, de nit les dones t’exigeixen coses absurdes, com ara una estona de conversa sobre el decurs del dia que està a punt d’acabar-se, o et proposen veure plegats una sèrie d’HBO per tal d’aprofitar que la narrativa audiovisual genera el miratge de compartir espais d’imaginació. Jo m’hi avinc dòcilment, car les nits de farra alcohòlica ja vaig gastar-les de sobres; també perquè l’únic que em regala certa tranquil·litat és veure com l’Alba va adormint-se i badallant com una lleona pigra, fins que anuncia l’última cigarreta i enfila el camí del llit. Mentre s’endormisca, penso que he acomplert el deure i ja puc encendre un cigar.
Així feia abans també de nit, fumant sol com un mussol o acompanyat del meu estimat pare putatiu Àngel Juez a la vetlladora de l’Ascensor, el meu bar del carrer de Bellafila. Ara no hi és l’Àngel, ja no tinc esma d’esgotar el plaer saludant la matinada, i només puc abraçar les drogues legalitzades amb les quals la psiquiatria ens embadoca l’esperit. Però aquesta nit passada de dissabte, de nou a l’Ascensor i mentre enganxava l’esquena als murs gòtics del carrer, vaig notar que les pedres recordaven el traç de la meva columna vertebral. Hi havia pescat un estol d’amics joves que, temps abans, anaven al bar amb la secreta intenció de trobar-m’hi. Són els nois del procés, gent jove i amb sacs d’ambició, però d’excessiu esperit de passarel·la i poques ganes de suar; els nanos que van créixer amb la falsa il·lusió d’assaltar Urquinaona i a qui els polítics catalans han abocat a viure com autèntics depressius.
La cosa feia molta gràcia perquè, tot i ser molt més formosos i joves que un servidor, i d’intentar omplir el bar amb comentaris d’enginy prou decents, totes les femelles sortien del local per visitar la meva taula. Primer pensava que només eixien a fumar, però després vaig veure que tot continua igual, malgrat la meva persistentíssima letargia. Els nois del procés intentaven socarrimar les dones explicant-los la seva última lectura, llurs pensaments sense cap mena de gràcia sobre el present filosòfic... però les dones cardaven el camp, fatigades de tanta retòrica barata, mentre que a mi només em calia una referència a Proust o cantar una marxa fúnebre de Mahler per ensumar-los les anques. Com pot ser que, en tot aquest lustre que us he deixat de marge, no hàgiu après res? Com és possible que, després d’hivernar, encara sigui jo qui sàpiga quin és el còctel més escaient, la frase més dolça, el gest més matador?
Constato que el procés no només consistí en l’aixecada de camisa més gran de la nostra història, sinó que també va deixar els nanos que ara tenen entre vint i trenta anys absolutament desencaixats
Als nois del procés us hauria de davallar la cara de vergonya. Us he regalat un temps preciós sense competència, perquè aprenguéssiu la metòdica seductora i entenguéssiu que sota un “no” s’hi amaga la calor. Però no heu aprofitat cap dels evangelis; ben al contrari, us heu deixat entabanar per la nauseabunda retòrica de la nova masculinitat i per tota quanta polla en vinagre sobre la deconstrucció. I ara, pobrets meus, sembleu unes figaflors al bany maria. Constato que el procés no només consistí en l’aixecada de camisa més gran de la nostra història, sinó que també va deixar els nanos que ara tenen entre vint i trenta anys absolutament desencaixats. Les dones se’ls miren primer amb curiositat, però, al cap de pocs minuts, ja tornen a la meva vetlladora perquè ningú els avança orgasmes a còpia de rialles com servidor. No me’n sé avenir; de debò que no sentiu ni un poc de vergonya?
Tot plegat és horripilant; sé que ja no soc el rei de la nit i, conscient del pas del temps, tinc ben digerit que la meva força va minvant. Però no pot ser, nois del procés, que continuï sense cap mena de rival en l’àmbit del foscant dionisíac. Que no ho veus, Lluís Maria, que la teva núvia em mira el cigar mentre s’imagina altres coses? No te n’has adonat, Josep Miquel, que a la teva muller li ha faltat temps per dir-me que demà marxes a Viladecans a treballar? De debò que, encara que fos pel mínim contagi de veure’m actuar, no heu après ni tan sols a copiar? Se us veu moixos, nois del procés; sou la imatge viva del desert i, per a acabar-ho d'adobar, no aguanteu més de tres Dry Martinis mínimament serens sense l’ajuda de farina (que, dit sia de passada, us cau pels pèls nasals). Com es pot tolerar tanta sordidesa? Derrotada la nació, pensava que, si més no, satisfaríeu les dones; però esteu massa ocupats fent el bleda.
No hi ha cap veritat, en els nois del procés; no hi ha cap mena de sentit de la força, en aquests descendents de la nostra derrota. Quan marxo del bar, moltes hores abans del que s’esqueia fot anys, els veig actuar encara desencisats, davant l’avorriment d’unes amazones que se’ls oferiran només per no haver de sobreutilitzar el vibrador, una nit més. Així és com enfilo el camí de casa, amb l’únic consol de no haver de satisfer tots els desigs que s’acumulen als ulls del femellam, un menester que vaig complir amb gran sentit d’estat i pel qual aquest país encara no m’ha compensat prou, ni amb una trista Creu de Sant Jordi. És molt d’hora, massa d’hora, i ara és temps de gaudir d’entrar a casa i que només hi hagi silenci. La meva princesa torna avui de l’estranger i estarà encantada de fer-me saber que no li ha agradat gens aquest article tan egòlatra i misogin. Sort que això d’argumentar també ho he deixat.