Era el segon cop que anava als talks de l’Hospital de Sant Pau. Sempre amb la sensació del per-què-no-hi-vaig-més. La Cris Puig i el seu equip celebren uns actes que són millors, en forma i contingut, que el millor programa de la tele. El primer cop que hi vaig assistir, les xerrades anaven sobre les malalties rares, i hi vaig anar perquè la meva parella parlava de la seva tràgica experiència amb el seu fill petit. Aquests dies, anava sobre el suïcidi. Suposo que durant els meus avortaments continuats —en un d’ells vaig patir tres raspaments en un mes i escaig— els meus amics i amigues em devien veure molt malament, perquè van estar un parell de setmanes fent torns per dormir amb mi. Jo mai no he pensat a suïcidar-me, però dos embarassos en mig any em van deixar molt KO. On regna l’hormona, no hi entén tant la neurona. I confesso que vaig anar al tercer raspament havent begut massa el dia anterior per anestesiar el que sentia. "Total, no puc ser mare, tant se val tot", pensava. Després em van dir que tenia un bony al pit i vaig pensar que la vida m’estava donant una hòstia perquè em despertés del meu victimisme. Al final, un bony benigne que conviu amb mi després d’haver estat mare dues vegades.

Molts cops, crec que no hem de donar cap lliçó de vida, perquè va d'un pèl —com la pel·lícula Match Point— que la vida ens vagi bé o no. Just abans d’assistir a l’acte organitzat per la Cris Puig, vaig anar a veure la pel·lícula The son, amb Hugh Jackman com a actor principal. Desconeixia que qui ha intentat suïcidar-se ho tornarà a intentar si no està guarit del tot. A la xerrada de l’Hospital de Sant Pau, vaig entendre que la gent que ho intenta no és només gent amb depressions profundes, sinó que també és gent que té una vida funcional. "Ja no puc més" és una frase que forma part de la seva quotidianitat. El testimoni de l’Ada Parellada va ser cabdal. Tenia una vida aparentment fantàstica, però ho va intentar quan els seus dos fills eren prou petits per no recordar-la. I nosaltres, què hi podem fer? Doncs no fer-los sentir més culpables i avergonyits del que ja estan. "El tercer cop que ho vaig intentar, a l’hospital em van dir que marxés perquè aquell llit era per a gent que realment ho necessitava", va explicar la cuinera del restaurant Semproniana. "No pots estar malament, tens dos fills sans", li deien els familiars. "Perquè ets dèbil", "et queixes per tot", li deien uns altres. I de tantes pressions externes, el patiment era insuportable. Tot i les dificultats externes i privades, l’Associació de Supervivents (DSAS) explica que el fonamental és poder perdonar l’altre i, sobretot, a un mateix. Els supervivents de suïcidi poden esdevenir morts en vida si no hi ha una teràpia per a la seva sensació de fracàs.

Roger de Gràcia, amb el seu llibre Digue’m boig, va recordar els temps generacionals en què, quan passaven per davant de Sant Boi en cotxe, feien el gest de tocar-se el cap per dir que els ingressats estaven tocats del bolet. Eren altres temps. Avui dia, qui més qui menys coneix una persona propera amb un problema de salut mental.

El que queda clar és que la gran prevenció del suïcidi és parlar-ne

Vaig escoltar entre llàgrimes el testimoni d’una mare a la qual el fill de 19 anys se li va suïcidar de cop, sense cap pista ni cap adeu. I és que no hi ha mai cap resposta raonable. Cada dia, onze persones moren per suïcidi només a Espanya. "Si se't mor perquè li ha fallat el cor, ho pots explicar… però de suïcidi, costa molt d'assimilar-ho". Han passat anys i la mare encara recorda la solitud que sentia tractant d’amagar la mort del fill, fins que va conèixer una altra mare, després d’anys. "Si ella ha pogut viure jo també", es va dir.

I que com vaig acabar en aquell talk? L’Assumpció Llauradó de Febrer era la meva tieta àvia. Una dona simpàtica amb una innata joie de vivre. Aquella bestial llum que desprenien els seus ulls, acompanyats de les seves pestanyes postisses i la seva ombra d’ulls verda. La fundació que porta el seu nom va donar al Sant Pau 56.259 euros, destinats a comprar un equip un d'estimulació magnètica transcranial (TMS). La Sunsi era la cunyada de la meva iaia Maria. Quan el meu avi, Vicenç Febrer —conegut com el Lleó de Sants— va morir, la va acompanyar tota la nit, plorant abraçades. És una d’aquestes imatges que se’t queda, no perquè la visqués, sinó perquè la vaig sentir explicar a la meva àvia, recordant el perquè s’havia convertit, no només en la seva millor amiga, sinó també en la seva companya de classes de la universitat per a la gent gran de la UB. Parlar i estar acompanyat és terapèutic.

El que queda clar és que la gran prevenció del suïcidi és parlar-ne. No com amb la mort de Kurt Cobain, que es patia que hi hagués una allau de suïcidis si els mitjans se'n feien ressò. Doncs igual que no per parlar més de la violència masclista hi ha més assassinats, sinó que se'n té més informació i consciència. I així, els joves no hauran de tenir com a única font la IA per veure si posen punt final a la seva vida. Veiem moltes campanyes antitabac i de trànsit, quan el suïcidi és la primera causa de mort entre el jovent. Per aquesta necessitat de desconnectar-se del tot. La mítica trucada es modernitza per WhatsApp. La Mercè, una pediatra nefròloga retirada, n’és voluntària. Des del 2020, ha rebut més de 25.000 trucades, per donar espai per ser escoltat sense ser jutjat, i també a través d’un xat amb més de 10.000 comunicacions l’any. "Millor cremar-se que apagar-se lentament", va escriure el solista de Nirvana a la seva carta de comiat. És sempre millor viure sense jugar amb foc. En aquestes dates que tothom sembla feliç menjant torró, cal estar encara més atent als que no estan bé psicològicament.