Que ERC incompleixi per enèsima vegada les seves pròpies promeses i ens vulgui vendre bou per bèstia grossa, ja no hauria d’estranyar ningú. Des dels temps en què la senyora de Ginebra, en el seu retorn pròdig a la terra, va dir que venien “per acabar la feina”, i la feina es va acabar amb la presidència de la Generalitat en mans d’un defensor de la repressió, des d’aleshores tot és esperable, i res no és sorprenent.
També aleshores varen assegurar que el títol de Molt Honorable el cedien a Salvador Illa perquè venia acompanyat d’un “model singular” de finançament que ens atorgaria “la clau de la caixa” i derivaria en un concert econòmic. De fet, sota aquests paràmetres la militància va avalar l’acord d’investidura, amb una Esquerra que votava una vegada i una altra al Parlament a favor del concert. Però tot era novament mentida, una mentida vestida de grandiloqüència retòrica, publicitada a so de bombo i platerets, feliçment encoberta per la premsa del règim —català—, que se sent pletòrica davant aquest republicanisme servil i inofensiu.
A hores d’ara tothom que sap de la matèria ja té clar que l’acord Sánchez-Junqueras per al finançament és una aixecada de camisa monumental que, en expressió de Niño Becerra, representa pura xavalla per a Catalunya, i per a Germà Bel, una boleta del truc triler. Fins i tot Foment del Treball, en general pactista, ha dit en boca de Sánchez Llibre que és un acord “clarament insuficient” que no aturarà el greuge econòmic, ni millorarà la situació d’infrafinançament que patim. Ans al contrari, consolida el caràcter autonòmic de Catalunya i garanteix el cafè per a tots que sagna la nostra economia. Només cal mirar sota el vestit pomposament guarnit amb quincalla lluent, per adonar-se que no hi ha “ordinalitat”, ni “singularitat”, ni “pluja de diners”, ni recaptació eficaç d’impostos, ni cap esforç per pensar, imaginar, dissenyar, negociar un finançament just per a una nació secularment espoliada. Recordem que només pel que fa a la manca d’infraestructures, Catalunya arrossega en els darrers anys més de 42.500 milions d’euros (dada de Foment del Treball).
Els paranys han quedat ràpidament al descobert. Primer, és mentida l’afirmació d’Illa que el nou model garanteixi l’ordinalitat perquè assegura que Catalunya serà la tercera en aportar i la tercera en rebre. “Bullshit!”, que diuen els anglesos, i el desmentiment el dona magistralment en Niño Becerra: “Qualsevol nou model que no contempli les balances fiscals interregionals és un pegot que, en el cas de Catalunya, es transforma en xavalla: rebrà amb aquest “nou sistema” 21.000 milions més. Doncs, bé, el dèficit fiscal interregional per al 2026 és de 23.000 milions. Abans Catalunya era la tercera en contribuir i la desena en rebre (la tretzena, comptant els nivells de preus). Ara serà la tercera en contribuir i la NOVENA en rebre”. I afegeix l’economista: “Per riure”.
El pacte no representa cap canvi estructural per a Catalunya, es perpetua el dèficit fiscal i no sortim del règim comú de la LOFCA
A partir d’aquí, la resta de les boletes trileres: no es té en compte la població real, sinó el “constructe artificial” (Germà Bel dixit) de la “població ajustada”, que no quantifica el cost real dels serveis; no es té en compte la diferència del cost de la vida, que castiga especialment Catalunya; no es fan públiques les balances fiscals, i finalment, ni capacitat normativa, ni gestió, ni recaptació de tots els impostos generats a Catalunya, malgrat les múltiples ocasions en què ens han venut l’acord al respecte. Al final, el pacte no representa cap canvi estructural per a Catalunya, es perpetua el dèficit fiscal i no sortim del règim comú de la LOFCA. Ni singularitat, ni ordinalitat, i, tal com ha avisat Antoni Castellà, “ni un sol euro” per reduir el dèficit fiscal català.
Xavalla, quincalla i estafa, el triangle de l’aixecada de camisa als catalans que ERC i PSOE acaben de perpetrar sota els focus i sense cap mena de pudor. El pitjor de tot és que juguen amb un tema tan sensible com l’infrafinançament que ofega i empobreix el nostre país, i ho fan sense gens de pudor, motivats per l’ambició de poder dels seus líders i els interessos espuris dels seus partits. A sobre, ajuden a alimentar el baix ventre de la catalanofòbia espanyola, sempre necessitada de guanyar quatre vots atiant l’espantall català.
És esgotador. És esgotador contemplar tanta pobresa estratègica, tanta covardia personal, tanta mediocritat intel·lectual i tanta iniquitat política. Això és el que tenim i patim, i, tanmateix, encara n’hi ha que aplaudeixen amb les orelles.