Com dèiem en l’últim episodi, a banda de l’auge espectacular d’Aliança Catalana, caldria comentar també l’estacament a la baixa del PSC. Tot i guanyar amb certa comoditat les hipotètiques eleccions i potser assegurar-se el futur de la presidència de la Generalitat durant anys, el socialisme català comença a pagar molt cara (amb cert delay, com tot el que sempre s’esdevé a Catalunya) la seva dependència del 155. De fet, si filem més prim, diria que el PSC és el partit que s’ha vist més afectat per la suspensió de l’autonomia; a pesar que l’antic president José Montilla anés a prendre cafè durant la sessió que aprovà l’article en qüestió l’any 2017 al Senat, els socialistes —que ja perderen figures clau de l’àmbit catalanista per obra i gràcia d’Artur Mas i d’Oriol Junqueras— no han pogut salvar la contradicció de voler ampliar l’autonomia després d’haver-la castrat mercès a la Guàrdia Civil i els jutges.
Fins fa ben poc, Salvador Illa devia pensar que n’hi havia prou amb dilatar el seu procés de normalització (ecs) política del país i també amb liderar un govern de pencaires com la consellera Parlon, que aprofita qualsevol incendi o plugim per sortir a la tele abillada com una mestra d’escolapis i envoltada pels alts comandaments de la nostra bòfia. Illa confiava també en cops d’ullet al catalanisme tradicional, com ara la defensa ardida del català, un desig que contrasta amb uns mitjans públics cada dia més bilingüitzats i amb el fet que —en saraus de projecció literària, com la fira de Guadalajara— hi hagi la previsible quota de castellans. Com ja li passà a Montilla, Illa intueix que governar funcionarialment no engresca gaire; però també hauria de saber que la història té molt de pes i que la força de l’1-O no només ha desgastat els negligents, sinó tot l’entramat autonòmic.
Tot i no aplicar-se el resultat de l'1-O, la base de la cultura autonomista va quedar ferida de mort
De la mateixa manera que hom pot veure una cursa de piulaires i gent bastant morta de gana per entrar a l’òrbita parlamentària d’Aliança, també trobem un esprint delitós per abraçar un PSC tant hegemònic com afeblit. La recerca del neosociata és un fenomen interessant; a nivell purament polític, s’hi acostaran tots aquells antics indepes circumstancials que van passar-se a la causa seguint les martingales dialèctiques (i fraudulentes) d’Artur Mas. També gent d’aparença moderada que s’emocionà amb les megamanifestacions independentistes que organitzaven Carme Forcadell i Jordi Sánchez abans de passar a la politiqueta de partit (mode irony on) i que, lluny de palesar la pulsió colonial d’Espanya, va mirar-se les hòsties de l’1-O tot dient frases com “em sap molt de greu; això no beneficia ningú”. Tot plegat és previsible i, en el fons, només es tracta d’uns convergents esquerranitzats.
La part més interessant del nou intent de resurrecció cultural la formaran tots aquells pseudosocialistes que vulguin tornar al llenguatge de la política com si el procés no ens hagués regalat cap lliçó. En aquesta aventura, els neosociates ho tindran molt més cardat, puix que la desgràcia més gran de l’entorn del PSC és que ha deixat de formar el nucli central de la cultura del país. Fixeu-vos si ho tindran xungo, aquests nous arribistes, que per sobreviure discursivament (una vegada morts, exiliats o dretanitzats tots els integrants del Foro Babel) encara hauran d’adreçar-se al manual de supervivència d’Eduardo Mendoza, Carme Riera o Javier Cercas, l’amic íntim de Felip VI. En aquest sentit, el neosociata haurà de continuar regurgitant tòpics, com ara que TV3 és una emissora pagesa, que Barcelona ja no és una ciutat oberta i que el català només prosperarà a base de no fer-se tan antipàtic.
Abans del referèndum, pensava (qui sap si ingènuament) que l’1-O acabaria desbordant tots els polítics catalans. Tot i no aplicar-se’n el resultat, la base de la cultura autonomista va quedar ferida de mort; per això, a diferència dels nous membres d’Aliança, que suren perquè bombardegen els pressupòsits de tot allò que ha castrat Catalunya durant dècades, els neosociates podran arribar al Parlament, però ho faran sense cap mena de Bíblia i cada dia amb més ganes de fotre el camp a Madrid. Per això, ara que al món de la partitocràcia hi haurà poca cosa de bo, caldrà fotre la banya en desplegar tot l’art i la ciència que el país tingui força per produir. Pel que fa als neosociates, com que ja els sabem tots els trucs, serà ben fàcil de vèncer-los.