El cas Negreira i un 30% de possessió al Bernabéu —bé, i una constructora turca, el patrocini de Qatar i no sé quantes coses més— ens han portat a allò tan català —si és que hi ha una cosa que sigui catalana— de la ciclotímia. I fa dies que sentim, en públic i en privat, i llegim —això sempre és públic, malgrat els grups de WhatsApp— un autoflagel·lament que diu que prou de superioritat moral del “més que un club” i de l’estil de joc. Que allò de l’anunci d’un equip de futbol que era el centre del món va ser un atac d’autoestima. Que ens hem de treure la bena dels ulls. Que són —som— tan vulgars o no com la resta de clubs del món.

Hom és partidari de tota quanta autocrítica, però també d’intentar no perdre el món de vista. I de reivindicar els fets. I els fets són, per exemple, que si a Can Barça hi ha una crisi, com n'hi ha hagut —o n'hi ha—, no ens salvarà cap xinès, ni cap oligarca rus, ni cap xeic amb petrodòlars. Són els socis els que decidiran si Messi marxa o es queda. Inclòs el mateix Messi amb el seu vot. Una altra cosa és que després ens enganyin o que passi no sé què. O que no es pugui pensar en el model alemany del 50+1. Però el cas és que, en això de la democràcia, el Barça continua sent més que un club. Que ha de millorar la fiscalització i la competitivitat, d’acord. Però és més que un club. Encara.

Es tracta de mantenir l’autoestima, de no fer una esmena a la totalitat, sense deixar de ser crítics. Admetre aquesta història amb orgull no té res a veure amb la superioritat moral

I els fets són, sobretot, que ara tots els equips de futbol del món —del món— volen jugar com jugava aquell Barça, sobretot el de Guardiola, però no només. I aquest és el gran èxit. El gran triomf de Margaret Thatcher va ser Tony Blair. El gran triomf del Barça és la Bundesliga. O la Premier. Que ara el Barça, justament, no estigui —encara— a l’altura, és dramàtic, circumstancial o el que vulgueu. Però els fets són els fets.

Una revolució cultural l’han fet molt pocs clubs al món, encara que ara el Barça pateixi el seu propi invent. Com patim els cuiners i els restaurants que volen ser Ferran Adrià, però això no treu que Ferran Adrià canviés la cultura gastronòmica del món —del món—. Es tracta de mantenir l’autoestima, de no fer una esmena a la totalitat, sense deixar de ser crítics. Admetre aquesta història amb orgull no té res a veure amb la superioritat moral. Sí, tots els models, de club i de futbol, són vàlids. Però que hi ha un model futbolístic que ha canviat la història, que va ser disruptiu, que va portar, per exemple, Espanya a guanyar el seu únic Mundial. I també és veritat, alhora, que el futbol total no el va inventar el Barça. Ni tan sols Cruyff. Ni tan sols l’Ajax.

Vivim temps d’incertesa. No plou, tenim plagues de tota mena de bèsties, ens fa por un capítol final en forma de virus, la inflació ens ha fet encara més pobres, tenim una guerra a les portes de casa i les taquicàrdiques xarxes socials no ens ajuden a tenir menys ansietat. Doncs mireu, si el futbol també ha de ser motiu de depressió col·lectiva, pleguem. Sort que no sembla que aquest discurs de la ruïna moral, econòmica i esportiva s’encomani a la grada. Encara que estigui plena de guiris que només volen una selfie.

Així que no diré que “al loro, que no estamos tan mal”, ni buscaré fantasmes a la Lliga o a la Central Lechera. Ara bé, tot això no treu que, justament perquè el club ha de ser democràtic, no sigui urgent que tots els presidents surtin a explicar-nos per què es van gastar 7 milions d’euros en un àrbitre. Si no, la imatge no l’arregla ni jugar amb el logo de Rosalia.