Avui, mentre esteu llegint este article, ja són 949 los dies que Carme Forcadell porta a la presó. Al balcó de l'ajuntament del seu poble natal, Xerta, hi ha una pancarta que en porta el compte. Cada dia s'actualitza. Falta poc per a les quatre xifres. Ara, penseu en tot allò que hau pogut viure los últims dos anys i mig de la vostra vida. Jo, no puc dixar d'esgarrifar-me en constatar lo que li han pres de la seua en este mateix període de temps. Abraçades amb sos nets, de tres i un anyets; besades amb sa mare, de 92 anys; rutes pel món amb lo seu marit, Bernat, a tots dos los hi encanta viatjar; converses amb sos fills, passejades amb les amistats, somriures sense un vidre entremig, fer-se un caferet per esmorzar, llegir el diari al bar, dutxar-se al lavabo de casa, contemplar una sortida de sol. Vore com lo riu passa...

Qualsevol privació de llibertat és estremidora. La seua em sembla especialment injusta i cruel. Per l'acarnissament de l'Estat amb qui és ella i què representa, pel masclisme que va patir quan era presidenta del Parlament ("¡Dale, dale, que está floja! Dale, que ésta llora"), per la desorbitada i venjativa condemna, perquè va ser extremadament valenta quan d'altres s'arronsaven i això malgrat que se li ocultés informació necessària per donar els passos que donava. Perquè no se la va protegir prou, perquè venint com ve de l'activisme va estirar del carro tot i saber que hi havia alguna roda punxada, perquè ha estat sola molt de temps. I sí, és clar, també perquè és de l'Ebre i perquè és amiga. I cou.

Qualsevol privació de llibertat és estremidora. La seua em sembla especialment injusta i cruel

És una dona intel·ligent i sensible que val molt més del que pesa i que té el cap molt ben moblat. Lo seu President, posi les urnes no era cap rauxa, fou la lògica evolució d'un poble en moviment, d'un pla de treball de l'Assemblea que ella va refundar i presidir amb tant d'èxit. Com a bona llicenciada en Filosofia i en Ciències de la Comunicació que és, sap què dir, com raonar-ho i quan i com dir-ho. I així ho va fer. De la mateixa manera que ho va fer aquell 27 d'octubre de 2017 quan, des de la butaca presidencial de la mesa del Parlament, va llegir la proposta de resolució que deia: "Nosaltres, representants democràtics del poble de Catalunya en el lliure exercici del dret a l'autodeterminació [...] constituïm la República Catalana com a estat independent i sobirà de dret democràtic i social [...] Catalunya esdevé un estat independent en forma de República". Jo hi era al Parlament aquell dia d'ara fa tot just tres anys i recordo abraçar-me emocionada a Elisenda Paluzie i J. Manuel Tresserres, los companys amb qui vam compartir tota la sessió. I sí, aquell gran dia, aquella històrica declaració (que cap altra resolució posterior no ha desdit o anul·lat i que, per tant, té vigència) va ser pronunciada en un català amb accent de l'Ebre, que ella coneix, defensa i reivindica perquè també té un màster en Filologia Catalana.

Penseu en tot allò que hau pogut viure los últims dos anys i mig de la vostra vida i lo que li han pres de la seua en este mateix període

Precisament este cap de setmana la terra que t'ha vist nàixer i que parla lo subdialecte tortosí amb tant d'orgull, ha rebut la teua visita. La gent del teu poble sap que baixes de tant en tant, però actua com si res. Te respecta el temps i l'espai, te saluden amb la mirada i somriuen contents de vore't pels carrers que et van vore créixer. Són discrets i prudents i t'estimen. T'abracen amb lo seu silenci o amb una guinyada. Lo tercer grau —al qual tens dret per llei— no et pot tornar el temps furtat. Tanmateix, ara —i qui sap fins quan— et permet recuperar petites parcel·les de vida. Un tercer grau que conserves perquè un jutge de vigilància penitenciària, lo passat mes de juliol, va plantar cara al Suprem amb decència. Un dret del qual los hòmens, los presos polítics, no poden gaudir-ne perquè els va tocar una altra jutgessa. Maleïda injustícia.

Mos queden moltes pàgines per escriure, Carme, i les escriurem amb tu i amb tinta lila. Farem un debat constituent que definirà com volem que siga esta República nostra i farem que tot haja valgut la pena. Sobretot, lo teu patiment. Este cap de setmana has tingut una hora més per vore el cel sense barrots, lo cel de la teua terreta. Los petits glops de llibertat que pots anar fent mos omplin d'alegria, però mai no serà plena la llibertat fins que no siga completa, com la pàtria que somiem.