En les múltiples receptes, anàlisis i tertúlies que s’han fet per allò tan suat de com frenar l’extrema dreta hi ha un element que va en contra, precisament, d’aquest objectiu. S’ha instal·lat una mena de relat segons el qual per frenar l’extrema dreta s’ha de ser necessàriament d’esquerres. Com si la resta d’opcions que no són d’esquerres no poguessin ser antifeixistes. És a dir, es considera que l’espai —enorme— que hi ha entre aquestes esquerres i les posicions d’extrema dreta no és ni prou pur ni prou útil per derrotar el feixisme.
Ben al contrari del seu propòsit, aquest haver d’escollir entre l’extrema dreta o l’esquerra (i l’extrema esquerra) és el que —precisament— està provocant l’efecte contrari. I tot, per diversos motius: perquè a moltes persones, si les fas escollir entre el blanc i el negre, es corre el risc que escullin el negre. En segon lloc, si per mantenir la puresa del blanc es posa el gris al mateix sac que el negre, en el fons s’està fent més gran el negre; i sobretot, perquè sense possibilitat de matisos, hi ha molta gent que s’absté, literalment. I ja se sap que, quan hi ha abstenció, guanyen protagonisme les opcions que —tot i ser minoritàries— tenen més pes per incompareixença de la resta.
Mentre s’associï la lluita contra l’extrema dreta a haver de ser necessàriament d’esquerres, aquesta lluita serà coixa
Aquest monopoli de l’antifeixisme en mans de les esquerres, com si fossin els únics que poden frenar l’extrema dreta, és —a més de reduccionista— un risc polític. Certament, des del punt de vista electoral per a aquests partits d’esquerres és una posició molt atractiva: el fet d’autoassignar-se aquesta missió històrica porta associada una forta mobilització. Però, a efectes pràctics, més enllà d’anar a votar molt enfadats i entusiastes, el vot continua valent el mateix. Sembla paradoxal que els que abans clamaven per eixamplar la base ara restringeixin la lluita contra l’extrema dreta a només unes determinades sigles: la resta no són prou antifeixistes. I això afebleix, i molt, la majoria democràtica, tingui la ideologia que tingui.
I el mateix es podria dir d’altres lluites, altrament dites compartides, com el feminisme, l’LGTBIQ+ o l’ecologisme. No hi ha una manera concreta de ser feminista: o se n’és o no se n’és, però no hi ha un patró de vestimenta, pentinat, consigna o pancarta que defineixi què és feminisme. Es pot ser un ferm defensor de l’Orgull sense haver de passar per cap assemblea i, per combatre el canvi climàtic i clamar per solucions contra aquesta emergència, no s’hauria d’exigir cap carnet concret. Mentre s’associï antifeixisme a —només— ser d’un determinat segment d’esquerres, la lluita contra l’extrema dreta serà coixa i, per tant, estèril. En canvi, el dia que antifeixisme equivalgui, simplement, a que tothom ho és llevat que siguis feixista, llavors la seva derrota estarà més que garantida pel simple fet que es demostrarà, un cop més, que en el fons sempre han estat una minoria: feixista, sí, però minoria. I potser llavors, i només potser, entre tots es podrà dir que, segurament, no passaran.