No és ministre, no ocupa cap escó al Congrés i durant anys el seu nom era pràcticament desconegut fora dels passadissos de la Moncloa. Però Diego Rubio Rodríguez s'ha convertit en una de les persones que més pes tenen al voltant de Pedro Sánchez i, en les últimes setmanes, també en una de les més controvertides. Des de l'11 de setembre del 2024 és el Cap del Gabinet de la Presidència, l'home que treballa al costat del president, participa en les decisions més delicades i que ara diverses informacions situen darrere d'una de les maniobres polítiques que han canviat completament el final de la legislatura: detectar en el desnonament de Maricarmen Abascal una "finestra d'oportunitat" per traslladar el centre del debat polític cap a l'habitatge. Segons diverses informacions, Diego Rubio va formar part del nucli més reduït que va acompanyar Pedro Sánchez durant el cap de setmana de reflexió que va acabar amb l'avançament electoral i en la construcció del relat amb què el president justificaria la convocatòria. De fet, Rubio va acabar de perfilar el discurs de l'anunci, reforçant així la seva imatge d'estrateg discret de la Moncloa.
El govern espanyol arribava al cas Maricarmen carregant amb una acumulació de fronts difícils: la crisi de Ceuta i les crítiques per la resposta de l'Estat, una legislatura bloquejada per la manca de majories estables, uns pressupostos que no aconseguia tirar endavant i diversos casos i procediments judicials que havien anat erosionant el relat polític de la Moncloa. L'habitatge, en canvi, permetia al PSOE entrar en un terreny que considerava molt més favorable: preus disparats, dificultats per accedir a un pis i una mobilització social creixent. I aquí apareix Rubio. Diverses informacions publicades aquests dies li atribueixen haver detectat que la commoció provocada pel desnonament de Maricarmen podia transformar-se en una oportunitat política. La Razón el situa entre els principals estrategs que van veure que el cas permetia apartar el focus de Ceuta i portar-lo cap a l'habitatge, un terreny on l'executiu se sentia més còmode. El mateix diari atribueix a Rubio un paper central en l'operació política posterior i en les deliberacions que acabarien desembocant en l'avançament electoral.
El canvi de pantalla va ser vertiginós. Del desnonament d'una dona de 87 anys es va passar a una mobilització ciutadana de grans dimensions, després als decrets d'habitatge de l'Executiu, a l'enfrontament amb Junts per la negativa dels de Carles Puigdemont a avalar-los i, finalment, a la conclusió de Sánchez que aquell Congrés ja no li permetia continuar governant com volia. El País també situa el cas Maricarmen com el catalitzador que va transformar els càlculs de la Moncloa i va acabar portant Sánchez a avançar les eleccions.
De la prospectiva al despatx més poderós de la Moncloa
Rubio, nascut a Càceres el 1986, respon a un perfil poc habitual en la primera línia política. De fet, nega ser un polític i no li agrada que li diguin que ho és; prefereix definir-se com un "servidor públic", un "acadèmic de pas" i "home d'idees" en privat, segons El Mundo, que li atribueix una frase que sol dir als seus amics. "Soc un monjo, no tinc temps lliure". I sobre l'estratègia Maricarmen, segons el mateix mitjà, Rubio es lleva el protagonisme de sobre. "Qualsevol que hagués estat assegut a la meva cadira ho hagués vist".
El seu currículum diu que és historiador, que es va llicenciar a la Universitat Autònoma de Barcelona amb un expedient que li va valer el Premi Nacional d'Excel·lència Acadèmica i després va continuar la seva formació a l'École Normale Supérieure, la Sorbona, Columbia i Oxford. La seva carrera professional va passar també per Oxford i per l'IE University abans d'entrar definitivament a la Moncloa. Sánchez el va incorporar el 2020 al seu equip per dirigir l'Oficina Nacional de Prospectiva i Estratègia de País. Era, precisament, una feina pensada per anticipar escenaris: detectar riscos, observar tendències i intentar preparar decisions polítiques abans que els problemes esclatessin. El 2023 va ascendir a secretari general de Polítiques Públiques, Afers Europeus i Prospectiva Estratègica i, el setembre del 2024, Sánchez el va convertir en director del seu Gabinet, en substitució d'Óscar López. Quan el va nomenar, Sánchez va destacar públicament la seva "integritat", el seu "rigor tècnic" i la seva "visió transversal". Des d'aleshores Rubio ha deixat de ser simplement l'expert que imaginava l'Espanya del 2050 per passar a gestionar el present immediat del president.
Aunque esto me suponga un coste personal, quiero contar una anécdota. En 2021 recibí una llamada del gabinete de Presidencia de Gobierno. Era Diego Rubio, actual director del Gabinete. Me quiso convencer para hacer una serie de vídeos en nuestro canal de Academia Play (con más de 3 millones y medio de suscriptores en YouTube) exponiendo las bondades de uno de los proyectos estrella de Pedro Sánchez. El de ‘España 2050’. Todo esto unos meses antes de la presentación oficial. Yo no tengo inconveniente en hacer vídeos. Desde mi agencia he hecho vídeos para distintos partidos políticos (de todos los colores en España y en el extranjero) y para empresas de todo tipo, pero son vídeos que luego utiliza el cliente para sus propios fines. Sin embargo, Diego insistió en que los vídeos tenían que subirse a nuestro canal de YouTube. Quería que esos vídeos llevasen nuestro sello y que ese sello estuviese ligado al del plan del gobierno. Me pidió que se lo presupuestara. Me olí gato encerrado y nunca le pasé presupuesto. Me hice el loco. Podría haber ganado un buen dinero con esos vídeos, pero creí que eso hubiera sido mi perdición. ¿Por qué? Porque me dio la sensación de que querían comprarme. Con otros influencers, me consta, que sí lo consiguieron. De hecho, muchos youtubers españoles conocidos han trabajado para el gobierno. En lo de ‘España 2050’ o en otras tareas. Es una labor de promoción y blanqueamiento que supe, desde el principio, no estaba dispuesto a realizar.
— Javier Rubio Donzé (@Sr_Donze) June 13, 2025
Fins i tot la seva trajectòria acadèmica sembla escrita per alimentar la llegenda política que ara l'envolta. La seva tesi doctoral a Oxford es titulava "The Ethics of Deception: Secrecy, Transparency and Deceit in the Origins of Modern Political Thought", és a dir, "L'ètica de l'engany: secretisme, transparència i engany en els orígens del pensament polític modern". És una investigació acadèmica sobre història del pensament polític, no un manual d'estratègia de la Moncloa, però el títol ha estat utilitzat repetidament pels seus crítics des que Rubio va arribar al cercle més pròxim de Sánchez.
HILO sobre Diego Rubio Jefe de gabinete de Pedro Sánchez Autor de «La ética del engaño» (2016) ---- Desde el 11 de septiembre el Dr Rubio ha sustituido a Óscar López como Jefe de gabinete de Sánchez. Mi interés en él obedece a un solo motivo: su tesis doctoral en Oxford. SIGUE https://t.co/l39zxofibt
— Carlos O. Valverde (@CarlosOlivoV) September 20, 2024
El problema de Ceuta
Precisament la prospectiva, la capacitat d'anticipar problemes, és una de les qüestions que ara pesa sobre Rubio arran de la crisi de Ceuta. El president ceutí, Juan Jesús Vivas, sosté que el seu govern va intentar alertar repetidament la Moncloa durant els dies previs a l'entrada massiva de migrants i que moltes de les comunicacions anaven dirigides directament al cap de gabinet de Sánchez. La versió de Presidència és diferent: assegura que els contactes van ser atesos i que les peticions van ser traslladades als ministeris corresponents. La disputa ha deixat de ser només política i ara també és judicial. La jutgessa María Tardón ha reclamat el registre de les trucades realitzades a Sánchez i a Rubio entre el 27 i el 30 de juliol, i el govern de Ceuta ha portat davant notari missatges i registres de comunicacions amb la Moncloa. Entre aquests missatges n'hi ha un, revelat aquest mateix dimecres, en què el gabinet de Vivas pregunta directament: "Bona tarda, Diego. Alguna notícia?".
Vivas entregará a la juez un registro de 10 llamadas al jefe de gabinete de Sánchez, de las que 7 no fueron contestadas Diego Rubio atendió 6 minutos y luego 3 minutos del 27 de julio, y no volvió a coger el teléfono solo un minuto el día 30, con la invasión ya en marcha https://t.co/SEaYuOOg6f
— Pablo Haro Urquízar (@pabloharour) October 2, 2026
La guerra entre la Moncloa i el govern de Ceuta segueix oberta, tot i que ja no és al primer focus, tapat per la història de Maricarmen, que va adquirir una altra dimensió política. Quan el cas del desnonament va esclatar, Rubio estava rebent fortes crítiques precisament per Ceuta, i fins i tot es va arribar a especular amb la seva destitució. Algunes informacions publicades des de dins del mateix ecosistema polític de Madrid interpreten el canvi de focus com una manera de passar d'un assumpte defensiu —què sabia la Moncloa, quan ho sabia i com va reaccionar— a un altre en què Sánchez podia tornar a marcar la iniciativa. Atribuir-li personalment una operació concebuda expressament per "tapar" Ceuta és anar més enllà del que es pot acreditar. Però sí que hi ha coincidència entre diferents cròniques en una cosa: Rubio va formar part del nucli que va interpretar políticament el potencial del cas Maricarmen i va acompanyar Sánchez en les decisions que van venir després.
De Maricarmen a les eleccions
La seqüència va acabar sent extraordinàriament ràpida. L'executiu va convertir l'habitatge en la seva gran batalla política, va portar dos decrets al Congrés, Junts els va tombar i la derrota parlamentària va passar immediatament a alimentar un argument molt més ampli: que la legislatura havia quedat bloquejada. A partir d'aquí Rubio torna a aparèixer al centre del tauler. Durant les hores decisives va formar part del reduït grup que va estudiar amb Sánchez la conveniència d'un avançament electoral. El matí de l'anunci, fins i tot, les càmeres van captar sortint del despatx presidencial Félix Bolaños, Diego Rubio i la secretària d'estat de Comunicació, Lydia del Canto. elDiario.es els identifica com el nucli que havia treballat amb Sánchez en l'operació de l'avançament. Segons aquesta informació, Rubio també va rematar el discurs amb què el president va anunciar les eleccions. L'habitatge havia deixat de ser només un problema social per convertir-se en l'eix d'una batalla electoral. I l'home especialitzat durant anys a estudiar futurs possibles s'havia convertit, paradoxalment, en un dels encarregats de decidir quin futur polític li convenia més a Pedro Sánchez.
Les comparacions amb Iván Redondo
La comparació amb Iván Redondo resulta inevitable. Rubio és, després de Redondo i d'Óscar López, el tercer director de gabinet que ha tingut Sánchez a la Moncloa, però el seu perfil s'acosta més al del primer. Redondo era un consultor polític fascinat per l'estratègia, les campanyes i la construcció del relat; Rubio és un acadèmic especialitzat en prospectiva, polítiques públiques i anticipació d'escenaris. Tots dos, però, comparteixen una característica essencial: no provenen del nucli tradicional del PSOE i Sánchez els ha situat en un lloc des d'on poden observar el tauler polític amb una certa distància respecte de l'aparell del partit.
També hi ha una diferència d'estil. Redondo va acabar convertint-se gairebé en un personatge polític per dret propi, amb una enorme exposició mediàtica i amb cada decisió de Sánchez interpretada a través de la seva figura. Rubio ha intentat justament el contrari: evita entrevistes, manté una presència pública mínima i prefereix treballar entre informes, dades i escenaris. Fonts citades per infoLibre descriuen aquesta distància amb els seus predecessors: Redondo vivia especialment pendent de l'estratègia política i comunicativa, Óscar López aportava l'experiència orgànica del PSOE i Rubio posa l'accent en l'anàlisi i la viabilitat de les decisions.
Però el cas Maricarmen ha començat a trencar aquesta invisibilitat. Redondo va abandonar la Moncloa el 2021 després d'haver acumulat tant protagonisme que el seu nom gairebé competia amb el dels ministres. Rubio havia aconseguit fins ara exactament el contrari. Però la controvèrsia per Ceuta, la batalla de l'habitatge i les decisions que han seguit al cas Maricarmen l'han tret de l'ombra.