En un meu darrer article relatiu al tracte que estava rebent l’independentisme català (i més després de la sentència) destacava que aquest moviment s’havia desacomplexat, que és un atribut positiu; però que alhora estava indefens, un atribut limitatiu. L’argument de la indefensió el basava en el fet que un conflicte de naturalesa política s’havia posat en mans de la justícia, les forces de seguretat i el Rei, cap dels quals hi hauria d’haver intervingut perquè no és la seva funció.

És com si en un partit de futbol un equip va preparat per a l’ocasió comptant que el rival jugarà tal com toca, però en la pràctica aquest rival no treu jugadors sinó jutges i policies i que, a més, interpreta el reglament a la seva conveniència. Ah!, i amb un àrbitre que beneeix l’operació. Això ja es veu quin resultat pot donar al pobre equip que anava a jugar a pilota de la manera convencional.

Vol dir això que no hi ha res a fer? No, ni de molt. Fem una mena d’inventari dels recursos dels quals disposa cada una de les parts davant del conflicte que hi ha plantejat. Comencem per l’Estat i els seus aparells.

L’estat espanyol disposa de recursos “convincents”: el monopoli de la força, l’empara de les seves lleis, el monopoli de la interpretació d’aquestes lleis. Per completar el panorama, disposa de la discrecionalitat de l’alt funcionariat de l’Estat, que mana més del que hom es pensa. Al seu costat, un càrrec elegit democràticament té poc poder i poca autoritat. Per imaginar-s’ho, pensi el lector en el que pot dir el ministre d’Interior al cap de la Guàrdia Civil a Catalunya quan aquest diu que ”ells també ho tornaran a fer”, i tots entenem què vol dir. Si el ministre el reprova, m’imagino fàcilment el cap de la Guàrdia Civil dient-li: “Senyor, fa 20 anys que soc aquí, hi he fet carrera, ho dono tot per la pàtria, vostè acaba d’arribar, demà no sé si hi serà, el que sí que sé és que jo hi seré 15 anys més”. I el ministre, que en la pràctica depèn d’aquest cap, li dirà, previsiblement: Sí, senyor!

La creença que el conflicte català només es resoldrà reprimint-lo, ofegant-lo, és tan gran, que no es tenen en compte els costos en matèria de descrèdit internacional

En aquest context de monopoli de la força policial, militar i judicial, poca cosa s’hi pot fer per canviar-ho. Es tracta d’un territori en què l’estat espanyol se sent còmode. Provocar l’independentisme, com ha fet i està fent l’Estat per tal de crear un relat tumultuari de l’1-O li és fonamental (com ha provat de fer en la farsa judicial), perquè intenta posar el conflicte en el camp en què se sent bé. Ara bé, això és jugar amb les cartes marcades, és interpretar la llei com a un li convé, empresonar el pensament polític, i situar la qualitat institucional a l’altura de Turquia i de la Xina.

La creença que el conflicte català només es resoldrà reprimint-lo, ofegant-lo, és tan gran, que no es tenen en compte els costos en matèria de descrèdit internacional. Estic convençut que tot el muntatge de la sentència i tot el que vindrà, a la curta o a la llarga passarà factura a l’estat espanyol. Però l’obsessió de càstig és tan gran, que de vegades em pregunto si l’Estat fins i tot estaria disposat que l’expulsessin de la UE a canvi de resoldre “a la seva manera” el problema català.

I de quins recursos disposa aquesta altra part? Per sistematitzar-ho una mica, els he agrupat en quatre categories:

  1. La magnitud del problema, el nombre de persones que hi ha darrere del conflicte. 2 milions de persones amb dret a vot són molta gent. És la meitat de l’electorat i després de la “sentència venjança” crec que pujarà, sobretot pel desencís amb els polítics que davant del problema callen o miren a una altra banda, fent-se’n, per tant, còmplices.
  2. L’actitud de l’independentisme, que és pacífica en el 99,99% i que definitivament s’ha desacomplexat davant l’Estat. Les noves generacions, exemplificades pel #tsunamidemocràtic, no entenen l’obcecació a castigar amb acarnissament presos polítics i exiliats. Davant seu, l’obcecació de l’independentisme és la tenacitat a aconseguir el punt que segueix.
  3. L’objectiu de l’independentisme és millorar la societat catalana, no pas anar contra ningú, ni de casa i, no cal dir-ho, tampoc contra la resta de l’Estat.
  4. L’instrument: votar. No n’hi ha d’altre. Ara el 10-N, més endavant un referèndum.

Els que se senten dolguts per com els tracta l’Estat estan indefensos davant tanta força i tanta disposició a utilitzar-la. La desigualtat de mitjans entre un i altres és enorme; tan enorme com la desigualtat en els recursos en què són forts els catalans, que són l’antítesi de la força física i judicial. Els partidaris de la democràcia i del progrés es troben davant d’un mur. Tanmateix, com es demostra a diari, segueixen caminant i no pararan, mirant un futur millor, perquè darrere només hi ha l’abisme.