Són temps remoguts a Catalunya i a l’estat espanyol. I de tristesa pels que hem lluitat pels valors democràtics i que tenim la mania d’interpretar la realitat social i política amb una certa perspectiva econòmica.

El 2011, un insigne economista, en presentar un llibre relatiu als efectes esperables d’un boicot comercial per part del mercat espanyol als productes catalans, em va dir que era un treball desacomplexat. Em va semblar un qualificatiu adient, perquè expressava el que hi havia darrere d’aquell estudi fet amb el Xavier Cuadras amb màxim rigor tècnic que vam ser capaços. No fèiem res més que posar sobre la taula una possible reacció econòmica específica a la hipotètica independència catalana. Crec que no m’equivoco si dic que avui faríem el mateix treball, però afegint-hi alguns aspectes que no imaginàvem que es poguessin donar, com ara el boicot econòmic de l’Estat: el que es va produir traient dipòsits dels bancs catalans, el decret facilitant canvis de seus socials, etcètera. En qualsevol cas, si en aquells moments la societat catalana entrava en una ona de desacomplexament, aquesta actitud social respecte a l’estat espanyol no ha fet altra cosa que augmentar. I la sentència als presos i la repressió que es pugui aplicar d’ara endavant, no farà res més que alimentar encara més el desacomplexament. Perquè som al segle XXI i mirem endavant i no pas endarrere.

Precisament al voltant la sentència del Tribunal Suprem, un altre economista, de qui n’escolto sempre les seves afinades percepcions sobre la problemàtica econòmica i política de la independència, em deia fa pocs dies que estem indefensos.

El muntatge que ha fet qui ostenta el poder coactiu amb majúscules per acabar condemnant a una suma de 100 anys a càrrecs electes, a demòcrates, bones persones i pacífics, és indicatiu de la qualitat de l’Estat que l’aplica. I en mans de qui està, aquest estat? No és en mans dels polítics electes, que són els que haurien d’haver encarrilat la solució del “problema” català cap a la política. No, són les estructures de l’Estat, unes estructures assentades a Madrid amb cultura de sotmetre, no de parlar.

No cal ser gaire malfiat per veure que darrere l’operació que ha acabat amb la condemna hi ha un reguitzell d’accions de provocació per veure si es cau en el parany de la violència

Aquests són els que manen en la relació política i econòmica entre Catalunya i Espanya. Fins i tot en el cas que els polítics (que estan de pas) haguessin volgut resoldre la situació, s’haguessin trobat condicionats pels que realment manen, pels poders fàctics de l’Estat (que són permanents). Quins són aquests poders?

En primer lloc, les forces de seguretat, que tenen el monopoli de la força. Que un dirigent de la Guàrdia Civil digui davant de membres del govern espanyol i de diputats socialistes com el Sr. Zaragoza, després d’abraçades amb el fiscal flagell de demòcrates Sr. Zaragoza, que tornaran a estomacar la població catalana si cal, exemplifica qui té el poder “executiu”. Això és la força.

En segon lloc, traspassat el problema català a l’esfera judicial, els relats del Suprem, del jutge Llarena, de la jutgessa Lamela, del fiscal Zaragoza, de l’advocada de l’Estat, de la secretària judicial que salta terrats, són de ciència-ficció. Aquests actors necessaris de la sentència no han anat mai a cap concentració independentista, no pot ser que sàpiguen de què parlen. I tanmateix, tenen el poder d’interpretar en clau unionista (no neutral, com tocaria), de disposar de la vida d’altri i d’interpretar les lleis com els convé.

No cal ser gaire malfiat per veure que darrere l’operació que ha acabat amb la condemna hi ha un reguitzell d’accions de provocació per veure si es cau en el parany de la violència: des de l'escorcoll del 20 de setembre deixant armes als cotxes, a l'encerclament de la seu de la CUP, passant per l’opció de violència policial de l’1-O, fins a la detenció de CDR el mes passat. Tot aquest muntatge ha servit per a la representació judicial d’una sentència que fa anys que estava dictada. Això és l’empara judicial, que ven bé a la resta del món, encara que sigui manipulada i injusta.

En tercer lloc, cal la cobertura de la màxima representació de l’Estat, el Rei. Aquest va beneir la persecució policial i judicial. Va passar de ser un “florero”, que és el que hauria de ser, dit amb totes les simpaties, a un actor de reserva necessari, qui dona el vistiplau a la persecució.

Quedaven lluny els cants de La Trinca quan el dictador agonitzava, però tornen a ser d’actualitat. Al seu famós tema “Califa” els de Canet deien que quan convé s'aplica l’article 26. Que què diu? “Diu l’article vint-i-sis, diu l’article vint-i-sis, que en un cas de compromís, que en un cas de compromís, el califa pot si cal, refregar-se l’engonal i passar-se pels dallonses totes les lleis del país”. El califa actual no és el Rei, és el triumvirat Guàrdia Civil, cúpula judicial i Rei.

I la política? I els representants democràtics? On són? Realment, mals temps per a la democràcia. Havíem invertit en aquest valor, pensant que anava a l’alça, però va pitjor que les accions de la banca espanyola (i sobretot excatalana).