Adolf Hitler pintava raonablement bé. Tot i que no va tenir èxit comercial, destaca de la seva obra un oli de 1913 de la Mare de Déu abraçant un nen Jesús ros i blanquet i envoltat de flors sota una llum daurada, una imatge dolça i incoherent amb la bèstia indescriptible que va ser el seu autor. Hitler pinta imatges religioses fruit de la seva etapa infantil. Tot i que va menysprear les religions, la seva formació inclou l’anticlericalisme ateu per part de pare, i un catolicisme devot per part de mare. 

De jove abandona la fe i s’interessa per la mitologia germànica, l’astrologia i el ioga. Estava tan convençut de la puresa de la raça ària que pensava que anar, per exemple, a l’Àfrica (com feien els missioners) era “contaminar-se” per races inferiors, i de fet va obligar als cristians a deixar-se d’idees d’evangelitzar. 

En el moment en què Hitler accedeix al poder, Alemanya té 60 milions d'habitants, la majoria cristians evangèlics (uns 40), i 20 milions més eren catòlics. 

La majoria de protestants eren luterans, reformats i units. La resta, no creients o membres d’altres religions, com els jueus, que no arribaven a l’1%. 

Que Hitler era anticristià i no només antijueu ho van ja advertir els seus coetanis en els primers moments del nacionalsocialisme. Va fer tancar les facultats de teologia el 1937 i fins i tot els capellans militars tenien dificultats per fer la seva feina. És també l’any de la Mit brennender Sorge (Amb ardent inquietud), aquella encíclica de Pius XI que ja constatava una derivada negativa en les relacions amb el règim de Hitler i la Santa Seu. 

Hitler no valorava els cristians i els veia com nazis descafeïnats. Potser nodria alguna esperança amb el Moviment Alemany per la Fe (Deutsche Glaubensbewegung), tot i que tampoc pensava que una religió pogués ser un sistema de valors suficient com el que la seva nefasta ideologia preconitzava.

Dins de l’estela de personatges antireligiosos nazis destaca Grundmann, col·laborador de la Stasi, membre del partit i teòleg que disseminava odi contra els jueus des de les càtedres suposadament de teologia “ètnica”.

Adolf Hitler va intentar domesticar i després demolir la dimensió religiosa del poble. Però no ho va aconseguir

El deliri nazi va ser tal que fins i tot va existir, tot i que es van destruir tots els exemplars, una “Bíblia de Hitler”. Se’n va extirpar tot el que fes referència a la compassió, i les paraules semítiques van ser eliminades. Hi havia idees nazis barrejades amb premisses religioses com ara “Honoreu Déu amb tot el cor”, o “mantingueu la sang pura i el vostre honor sagrat”. Algunes com “honora al teu Führer i amo” o “serveix alegrement la gent amb feina i sacrifici” són l’avantsala de la perversa consigna nazi dels camps de concentració i extermini “El treball et fa lliure”. 

El suport que alguns cristians van oferir al règim nazi no provenen només de la seva religió sinó d’un anticomunisme creixent i un ressentiment generalitzat vers la comunitat internacional. Alguns sectors creien en un cristianisme positiu, sotmès al règim, és clar: es tolerava la religió si no posava “en perill l’existència de l’estat ni entrava en conflicte amb la cultura i les creences morals de la raça germànica”. Molts teòlegs s’hi van oposar i van acabar també aniquilats. Un dels més coneguts és Dietrich Bonhoeffer, que va passar una temporada a Barcelona.

L’Església catòlica va ser més reticent amb el règim nazi i alguns bisbes van prohibir l’afiliació al partit i va haver-hi moviments de resistència.

Adolf Hitler va intentar domesticar i després demolir la dimensió religiosa del poble. Però no ho va aconseguir. El nazisme ja no hi és, malgrat planen aires inquietants altre cop davant els quals no es pot abaixar la guàrdia.