Veterans de lluites majoritàriament fracassades m’expliquen que a la manifestació de l’Onze de Setembre a Barcelona hi havia molta gent jove amb banderes independentistes i samarretes del Barça, aquestes com a resposta a la brutal agressió policial que va patir un seguidor barcelonista a Elx per ser portador d’una estelada. Un fet que em fa preguntar si un policia neix sent policia o se li desperta la vocació per circumstàncies que jo no tinc ni el temps ni el coneixement per saber-ne les causes. El que puc dir, des de la modèstia d’un cronista sense pretensions de convertir-se en una patum, és que ambdós casos són dignes d’un simposi de psiquiatria.
Jo vaig participar fermament en les manifestacions de l’11 de Setembre fins que la república de nou segons em va convertir en un nihilista amargat i vaig deixar de participar-hi per no donar dret de pantalla a tota una sèrie de líders independentistes que fa temps que haurien d’haver-se apuntat a l’Imserso polític. Entenc l’antiga militància, i em commou el seu idealisme, però jo pertanyo a una altra generació, a aquella que va patir en plena adolescència ministres socialistes cofois de viure en un país on qualsevol persona podia enriquir-se seguint metodologies poc ètiques i antics anarquistes apuntant-se a les files del partit de José María Aznar a canvi de dirigir un ministeri o la Biblioteca Nacional. El meu idealisme, en conseqüència, està sota mínims des que vaig votar 'no' a l’OTAN, però entenc la sorpresa i l’alegria d’uns veterans que, quan eren joves, varen omplir les parets amb lemes com "prohibit prohibir", "siguem realistes, demanem l'impossible" o "la bellesa és al carrer". "Más vale morir de pie que vivir de rodillas", va dir Dolores Ibárruri, un mite generacional que, per cert, va haver de fer la gara-gara a Ióssif Stalin per no acabar els seus dies a qualsevol gulag siberià. Ben mirat, a mi m’agrada més la frase "la vida és com l’escala d’un galliner: curta i plena de merda". Per cert, aquest matí, quan he sortit per portar els nens a la parada del bus escolar, he trobat un paio cagant al carrer. Carrer Béthencourt. Marca Barcelona. Els nens han arribat a l’escola amb una lliçó apresa.
Que la gent molt jove hagi tornat a ocupar els carrers és important, i entendreix veure com agafa el relleu de tota una generació de joves que en van acabar fins a la figa o els pebrots per culpa de les mentides d’uns líders que els varen abandonar per salvar el metre quadrat de poder irrellevant i, per cert, a molts kilòmetres d'Ítaca. Aquesta generació de no tan joves i molt desenganyats és molt probable que, a les pròximes eleccions, molt majoritàriament, entregui la seva mala hòstia a Aliança Catalana. Els nostres líders es flagel·len amb la idea, però en són, en part, responsables…
Els joves amb certa consciència social —la resta són un mer ramat al servei de la idiotesa— tenen l’enemic amagat al núvol de la virtualitat, disposat a controlar les seves i les nostres vides a través d’un telèfon intel·ligent
Jo, que he entrat a la quarta i darrera etapa de la meva vida, tinc el dret de mirar-me el futur amb certa nostàlgia, a diferència d’una joventut que encara ha de construir la seva memòria. La pregunta és si encara hi són a temps de convertir la memòria en nostàlgia en un món dirigit per quatre psicòpates, amb Elon Musk al capdavant d’aquest grupet de tecnoautoritaris. A diferència de nosaltres, que teníem l’enemic a batre a la distància d’unes urnes electorals, els joves amb certa consciència social —la resta són un mer ramat al servei de la idiotesa— tenen l’enemic amagat al núvol de la virtualitat, disposat a controlar les seves i les nostres vides a través d’un telèfon intel·ligent. L'última de Musk és anunciar que d’aquí a deu anys, mil robots substituiran la mà d’obra de milions de persones. Sense verb condicional. Amb la seguretat d’un megalòman que fa servir l’èxit com a esquer per omplir d’ultres el primer món i destruir una democràcia, imperfecta, sí, però democràcia al capdavall.
És encomiable, per tant, que hi hagi nou jovent disposat a omplir els carrers al crit d’'independència', però la realitat del 2026 sembla una distopia vista des de la perspectiva del 2010. No es tracta de desanimar, sinó de ser realista. No és només Catalunya qui s'ha d’independitzar d’una oligarquia espanyola; és el món que s’ha d’independitzar de tota una oligarquia que té una sucursal a Espanya que ha entregat la seva fe a una banda de colpistes tecnològics. I ens manquen polítics amb talla intel·lectual i un dret internacional amb poder per jutjar colpistes de Silicon Valley, genocides sionistes, criminals de guerra o terroristes del canvi climàtic. Aquest jovent, malauradament, és una minoria, i no sé si la suma de minories serà capaç de canviar el rumb del món dissenyat per una minoria de sàtrapes. Recordo una frase de José Luis Coll —alerta boomers, com diu en Pàmies— que deia d'Alfredo Landa que "a pesseta per pel·lícula, són molts milions de pessetes". Això de les minories em fa viatjar als bonics temps de la majoria silenciosa que tant pregonava Inés Arrimadas, líder del partit falangista de Ciudadanos.
Jacob Coxon, un investigador que acaba de renunciar al seu lloc de treball a Anthropic, ha advertit que la IA pot eliminar la raça humana a finals d’aquesta dècada. En cas de ser així, la flora i la fauna ho agrairan, però el somni d’una Catalunya independent quedarà extingit, amb la seguretat que als búnquers construïts per aquests tecnoautoritaris només hi cabran tipus de l’aparença moral de José María Aznar. Us imagineu estar tancats de per vida en un búnquer —us recomano veure la sèrie Silo— amb en José Mari al costat? Prefereixo extingir-me o pensar que, de minoria en minoria, siguin milions de minories les disposades a tancar els búnquers amb tota aquesta casta de colpistes a dins. Un cop eliminada, podrem tornar a parlar d'Ítaques.
Com deia Frank Sinatra: dubidubidú.