La campanya electoral de les midterms ianquis ha patit un sotrac a causa d’una guest star sorprenent anomenada intel·ligència artificial. Les declaracions d’alguns dels seus promotors i empresaris, segons els quals hi ha fins a un 10% de probabilitat que l’andròmina en qüestió pugui eliminar la raça humana, han causat que la majoria dels candidats hagin de posicionar-se davant l’adveniment d’una nova tecnoapocalipsi. Mentre demòcrates i republicans barrinen com regular un poder que, ara per ara, espanta i fascina a parts iguals, Donald Trump s’ha limitat a dir que dirimir els usos de la IA és una mandanga, car per controlar-la només és menester un president molt llest (vol dir com ell mateix, vaja). El que no diu l’amo del món és que, bàsicament, la seva forma d’ésser llest ha estat temperar els ànims dels capatassos de la indústria tecnològica a còpia de contractar-los amb calé públic.
A diferència del contestatarisme tecnofòbic-luddita habitual, que ha recelat de qualsevol innovació, presoner d’una visió atàvica de l’home com a artesà (dit d’una altra manera, que s’ha mostrat contrari a invents com ara la roda o el magnetòfon perquè, a la llarga, ens fan caminar menys i perdre memòria auditiva) o del lliure mercat com una màquina de triturar el proletariat (en el sentit que una simple fotocopiadora elimina la figura de l’escrivent), la paüra contra la IA amaga un sentit més profund. Si pensem que una part de la intel·ligència humana es basa en l’art de cercar el coneixement en la pròpia herència textual i relacionar tot allò que s’hi amaga, és lícit creure que una societat d’homes i dones que consultin les receptes d’estofats o la dialèctica hegeliana al ChatGPT pot acabar abocant-nos a una nova tipologia d’individu molt més entotsolat, capritxosament mandrós i, al límit, més entabanable.
Tot i això, quan els moguls de la indústria tecnològica adverteixen dels perills d’aquesta nova eina (mercès a la qual han adquirit quantitats pornogràfiques de pasta), saben perfectament que, a diferència d’altres èpoques de la història humana, ara les tendències apocalíptiques conformen part de l’appeal de qualsevol producte. No és estrany que, a banda d’informàtics i científics en general, els capatassos de la IA s’hagin rodejat de molts col·legues filòsofs, la majoria dels quals els deuen haver explicat que una mercaderia puja de valor si apareix revestida d’una àuria morbosa. De la mateixa manera que hom viu temptat per la droga tot i tenir un coneixement més informat que mai dels seus mals, serà molt difícil que els governs puguin delimitar els usos de la IA sobretot perquè, goso insistir, ells són els primers que han esprintat cagant llets a les oficines d’Anthropic o de Meta per tal d’adquirir-ne les gominoles llurs.
Trump ha temperat els ànims dels capatassos de la indústria tecnològica a còpia de contractar-los amb calé públic
De fet, aquest maig passat, el Departament de Defensa nord-americà publicitava un acord (d’informació classificada i amb un pressupost encara molt opac) amb les empreses SpaceX, OpenAI, Google, Nvidia, Reflection, Microsoft, Oracle i Amazon Web Services amb l’objectiu d’incorporar-ne les troballes a la maquinària militar-armamentista. En el fons, i això sí que és un problema ancestral, aquí no s’està dirimint només la problemàtica d’una tecnologia que encara sobrepassa la nostra comprensió; el que sobretot està en joc és la relació entre un govern i els nous empresaris omnipotents del futur (més encara, quan l’actual estadant de la Casa Blanca és un empresari que fa política i que la utilitza per continuar fent guanys) Com deia abans, i d’una forma clara, de moment Trump ha optat per engreixar i controlar la màquina dels nous cèsars a base de convertir-los en columna vertebral de la seva burocràcia.
En aquest sentit, les elits dels Estats Units no només estan encantades amb aquesta nova tecnoapocalipsi que excita la indisciplina dels ciutadans a l’hora d’emprar andròmines suposadament perilloses, sinó que, a més a més, també deuen gaudir de valent amb el fet que aquests darrers siguin qui en paguen la despesa... sense ni tan sols saber-ho (a tot això cal afegir-hi que Trump no és especialista a cobrar impostos significatius als homes blancs més rics del món). De moment, més que una apocalipsi tecnològica, el que vivim és una forma encoberta de socialitzar els guanys dels hipotètics transformadors del món. Això també s’esdevingué amb la invenció d’internet, un espai virtual que començà a emprar-se per finalitats militars-estratègiques i que, ara ja ho podem dir, ens ha fet igual d’informats com de cretins. Però ara ja no parlem d’accedir al coneixement, sinó de generar-ne per dominar-nos.
Per fortuna, els americans encara gaudeixen d’una democràcia prou sòlida per discutir sobre tots aquests afers en campanya. Nosaltres, dissortada i petita tribu, només ens hi podrem adaptar.