Anem malament. Les dades d'inflació publicades aquest dimarts palesen que la inflació es dispara a Espanya i s'allunya de les grans economies europees. Les dades de l'Instituto Nacional de Estadística (INE) són una molt mala notícia. L'IPC d'agost s'ha disparat al 4,3%, enfront del 3,6% del juliol, la qual cosa equival a 0,7 punts en un sol mes i la taxa més alta des de febrer del 2023. A més, els preus van augmentar un 0,7% només durant l'agost, cosa molt significativa. Si mirem fora de les nostres fronteres, és especialment preocupant la comparació europea: l'IPCA espanyol —l'Índex de Preus de Consum Harmonitzat, un sistema de càlcul semblant a l'IPC, però que utilitza la mateixa metodologia a tots els països de la Unió Europea, de manera que permet comparar-los correctament— assoleix el 4,6%, mentre que la referència de l'eurozona està al voltant del 3,3%. Funcas calcula que el diferencial ja és d'aproximadament 1,4 punts. Espanya torna, per tant, a tenir un problema d'inflació sensiblement superior a l'europeu.
Això vol dir, en primer lloc, que notarem més que la resta de ciutadans europeus l'alça dels preus. Espanya està 1,3 punts per sobre de l'eurozona, 1 punt per sobre de Portugal, 1,4 d'Itàlia, 1,7 d'Alemanya i 2 punts per sobre de França. L'IPCA espanyol ha passat del 3,9% al juliol al 4,6% a l'agost, mentre que l'eurozona ha passat del 2,9% al 3,3%. És a dir, el xoc inflacionista és europeu —l'energia hi té un paper important—, però a Espanya és sensiblement més intens. Com destaquen les dades de l'INE, hi ha una comparació que crida especialment l'atenció: Espanya 4,6%, enfront de França 2,6% i Alemanya 2,9%. No parlem d'unes dècimes, sinó de diferències d'1,7–2 punts entre les principals economies. I hi ha un segon element políticament rellevant: Espanya partia fa un any d'un IPCA del 2,7% i ara està en el 4,6%. La inflació espanyola no simplement roman alta: s'ha accelerat amb molta força.
Anem malament. Les dades d'inflació publicades aquest dimarts palesen que la inflació es dispara a Espanya i s'allunya de les grans economies europees
El govern espanyol què farà? Pot esperar unes setmanes per comprovar si el xoc energètic remet; el que es fa molt més difícil de justificar és no adoptar noves mesures si setembre confirma un IPC proper al 5% —no seria una exageració— i octubre continua per sobre del 4%. A més, hi ha una situació política que obligarà el govern a actuar: el cicle electoral que ja tenim a sobre. Amb eleccions municipals a finals del maig que ve i unes eleccions a Espanya sense data coneguda, encara que amb intenses especulacions que podien acabar sent el diumenge 14 de febrer. Tot plegat, amb un calendari perfectament mesurat en què primer el Congrés rebutjaria els pressupostos generals de l'Estat que, finalment, presentaria Pedro Sánchez per primera vegada en aquesta legislatura. Uns pressupostos expansius i que li servirien de plataforma per enlairar-se en una campanya electoral particularment complicada per a ell, amb innombrables casos judicials al seu voltant, i una situació política a Ceuta que ha enfrontat el seu govern per la inacció durant tot el mes d'agost, en una insòlita prolongació, sense cap interrupció, de les vacances estivals del president espanyol a la residència de la Mareta, a Lanzarote.
Espanya no pot, evidentment, corregir per si sola tot el 4,3%, perquè una part important procedeix de l'encariment internacional de l'energia. A més a més, el Banc Central Europeu (BCE) controla els tipus d'interès, no pas el govern espanyol. Una d'elles, tornar a alleujar temporalment els carburants. És la mesura amb efecte més ràpid sobre l'IPC. El transport està augmentant un 9,5% i l'energia un 16,9%. Funcas assenyala que part del salt actual deriva precisament de la retirada parcial de rebaixes fiscals i considera com a escenari central recuperar una rebaixa de 20 cèntims/litre en hidrocarburs. També podria refredar una mica la política fiscal, ja que si una economia creix amb força i simultàniament l'Estat manté una política pressupostària expansiva, augmenta la demanda i costa més reduir la inflació interna. O una combinació de rebaixa energètica temporal i molt focalitzada juntament amb una política fiscal menys expansiva i unes mesures d'oferta i competència en serveis, amb més competència, més productivitat i oferta d'habitatge i transport, procurant evitar que els augments de costos es perpetuïn en preus.
Perquè refugiar-se en dir que tot és culpa de l'energia no és la solució. És massa fàcil, ja que el petroli afecta tot Europa, però Espanya manté una inflació harmonitzada significativament superior a la mitjana de l'eurozona. L'obligació del govern és estudiar què explica aquest diferencial i mirar d'aplicar les mesures necessàries.