ERC té mala peça al teler. No és d’ara ni és l’únic que la hi té. Del 2017 ençà, els partits sobiranistes que es feien dir independentistes, i que encara ara tenen la barra de fer-se’n dir, estan en caiguda lliure. Tots sense excepció, però la formació d’Oriol Junqueras és la que té més números de guanyar la cursa, si més no a la vista d’uns moviments, en especial els últims, que l’única sensació que transmeten és la d’haver perdut el nord. Així és com afronta el partit el nou cicle electoral, que comença d’aquí a un any, el 2027, primer, amb les eleccions municipals i, després, amb les eleccions espanyoles; que prosseguirà el 2028 amb les eleccions catalanes, i que es clourà el 2029 amb les eleccions europees. Això si l’any que resta de legislatura a Espanya no acaba abruptament abans d’hora arran del setge judicial que cada vegada s’estreny més al voltant de Pedro Sánchez. I és que la mala peça al teler també la hi tenen el PSOE i fins i tot JxCat, que, conjuntament amb ERC, estan abocats a tenir, durant aquest temps, una relació que promet ser tempestuosa.
JxCat i ERC van tenir la clau per entronitzar Pedro Sánchez a la Moncloa i ara la tenen per fer-lo fora
El cas és que JxCat i ERC van tenir la clau per entronitzar Pedro Sánchez a la Moncloa i ara la tenen per fer-lo fora. Però amb una diferència substancial: l’única possibilitat real de fer-lo caure en aquests moments passa per una moció de censura patrocinada pel PP i Vox, i anar del bracet amb l’extrema dreta de Vox és justament el límit que no es poden permetre creuar. Davant d’això, cadascú té la seva estratègia. Els de Carles Puigdemont, que en realitat fa temps que van partir peres amb el PSOE, voldrien que fos el mateix Pedro Sánchez qui prengués la iniciativa i avancés les eleccions, i, de fet, explícitament així li ho han demanat, però, si no ho fa, en cap cas preveuen afegir-se, si més no ara com ara, al clam d’Alberto Núñez Feijóo i a la moció de censura per a la qual els números no li quadren. És una posició més semblant a la del PNB, però no idèntica, perquè els d’Aitor Esteban, com a bons bascos que són, van a la seva i, de la mateixa manera que el 2018 van votar a favor de la moció de censura presentada pel líder del PSOE contra el líder del PP l’endemà d’aprovar el pressupost de Mariano Rajoy, ara faran el que més els convingui independentment de si entremig hi ha Vox o no.
Els d’Oriol Junqueras, en canvi, aposten clarament perquè esgoti la legislatura, amb l’argument que, tot i la pressió judicial creixent, els informes policials que la sustenten no són neutres. L’origen d’un dels últims casos de presumpta corrupció que ha sortit a la llum pública, l’escàndol al voltant de l’expresident del govern espanyol José Luis Rodríguez Zapatero, són uns atestats de la UDEF, la Unidad de Delincuencia Económica y Fiscal de la policia espanyola, que, a parer d’ERC —que ho sap per experiència pròpia perquè ho van patir alguns dels seus dirigents—, són sospitosos de perseguir una finalitat política determinada, en aquest cas la caiguda de Pedro Sánchez. La diferència fonamental és que, quan ERC i JxCat també van patir l’assetjament de les clavegueres de l’Estat durant el procés sobiranista que va conduir a la celebració del referèndum d’independència del Primer d’Octubre del 2017, el PSOE —amb el PSC inclòs— no tan sols s’hi va posar de perfil, sinó que va encoratjar l'a por ellos i va subscriure sense rubor l’aplicació de l’article 155 de la Constitució, que suspenia l’autogovern de Catalunya.
I ara aquest mateix PSOE pretén que JxCat i ERC li continuïn fent costat? Catalunya no es pot deixar arrossegar per la deriva de Pedro Sánchez; una altra cosa és que ERC i JxCat s’estimin més que el PSOE es mantingui en el poder, perquè, quan el PP en tingui prou amb Vox per tornar a la Moncloa i a ells no els necessiti per a res, se’ls hauran acabat les prebendes de què ara gaudeixen —els beneficis, per exemple, de tenir grup parlamentari al Congrés quan no els hauria correspost— i feina tindran a subsistir. Que, després dels resultats tan negatius recollits a Extremadura, Castella i Lleó, Aragó o Andalusia, el president del govern espanyol, conscient que la patacada se l’endurà igualment, avanci els comicis o esgoti el mandat, vulgui, per tant, resistir fins al final, per allò del que està perdut treu-ne el que puguis, té la seva lògica en clau del PSOE, però no d’ERC i de JxCat. Pedro Sánchez, per molt que la demanda de fer eleccions sigui cada vegada més general, no donarà el gust d’anar-se’n abans d’hora als qui fa temps que li tenen la proa posada, en una maniobra en què és especialment significatiu veure com hi coincideixen José María Aznar i Felipe González.
“Quan veieu els patriotes espanyols de JxCat i ERC fent costat a Pedro Sánchez, aquest és el senyal que es troba en una situació crítica de vulnerabilitat”, escrivia fa uns quants dies l’advocat Josep Rosell. En aquest escenari cada dia més complicat, Carles Puigdemont i Oriol Junqueras veuran quina direcció prenen. Acceptaran, com diu el jurista de Vic, ser els “seus SWAT” —unitat d’elit de les forces policials— i “li faran més costat que el PSOE?”. La pregunta no és fútil, perquè, si del PSOE n’han tret poc, el poc que n’han tret —l’ús del català al Congrés, l’inici del traspàs de Rodalies, la promesa de la recaptació del 100% de l’IRPF i quatre caramels més— un PP que amb Vox en tingui prou per governar ho revertirà tot, incentivarà les polítiques que faci falta en sentit contrari per contrarestar-ho i es quedarà tan ample. I una de les coses que segur que es carregarà és l’amnistia, que pot provocar que alguns hagin de tornar a la presó i que altres es quedin penjats a perpetuïtat a Bèlgica. Així s’entén, doncs, per què, malgrat tot el que està passant, s’estimen més que continuï el PSOE que no pas que vingui el PP? Estan preparats els uns i els altres per fer-hi front? Heus aquí el problema.
És en aquest context que ERC té més mala peça al teler que JxCat, perquè, a part del desgast que comparteixen per les renúncies fetes del Primer d’Octubre ençà, ha de resoldre problemes interns gens menors, com ara què fer amb l’interès de Gabriel Rufián d'encapçalar un front de les esquerres a l’esquerra del PSOE precisament a les pròximes eleccions espanyoles i que a la formació li reporta més maldecaps que res més. El partit ha fet fins ara autèntiques cabrioles per no desautoritzar una iniciativa que li fa més nosa que servei i ha deixat clar que, en tot cas, a Catalunya no preveu presentar-se amb una sigla diferent de la seva. Una Operació Rufián a l’estil de l’Operació Roca està condemnada al fracàs, i més partint de la base que la marca matriu, ERC, en realitat no voldria ni sentir-ne a parlar. Fa equilibris per fer veure que no passa res, però la processó va per dins.
A JxCat no és que el panorama se li presenti gaire millor. El seu hàndicap principal continua sent el de sempre: que vol i dol. Perquè ara que fa deu anys que es va aprovar la desaparició de CDC resulta que els qui la van promoure, amb Artur Mas al capdavant, se’n penedeixen i admeten que potser va ser un error. Sense el potser: ho va ser. I ara tot són corredisses per mirar de refer allò que es va desfer. Una mena d’operació de reagrupament dins de JxCat de tot el que havia representat CDC, proposada curiosament pel mateix 129è president de la Generalitat, que la formació té previst posar a prova a les pròximes eleccions municipals, que seran la primera pedra de toc per calibrar quines expectatives reals té en un moment que, més enllà de la pugna històrica amb ERC, l’alè d’Aliança Catalana al clatell cada cop li és més molest.
I és amb aquest conjunt d’interessos contraposats que a ERC i a JxCat els espera un any de relació amb el PSOE que té les turbulències assegurades i que no presagia precisament res de bo per a cap d’ells. Tenir mala peça al teler és una expressió que es fa servir per indicar que algú es troba en una situació molt difícil, compromesa o de mal resoldre, i té el seu origen en la llarga tradició tèxtil de Catalunya. En concret, en els telers antics, quan els fils s’enredaven i no hi havia manera de redreçar-los, la peça de roba que es teixia començava a sortir malament i la qualitat final del teixit no acabava sent l’esperada, la peça quedava esguerrada i, quan tot això succeïa, es deia que hi havia mala peça al teler. La mateixa que tenen JxCat i, principalment, ERC.