Catalunya, com a terra de pas que és, ha estat sempre una societat de ment oberta, capaç d’entendre maneres de ser i de fer diferents. La catalana, al contrari de l’etiqueta que al llarg de la història alguns malintencionadament li han volgut penjar, no és una societat tancada, és una societat liberal; no en el sentit economicista del terme, sinó com a sinònim d’una actitud de tolerància, de comprensió envers el desacord, de respecte per la diferència. Per això quan alguns fan segons quines afirmacions en nom de Catalunya convé, d’entrada, posar-les en quarantena, perquè acostuma a passar que no responen al sentir majoritari dels catalans, sinó només als interessos d’una part del país —i a vegades ni tan sols del país—, que, de fet, resulta que és minoritària.

Últimament, el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, està encaparrat a presentar Catalunya d’una manera que a ell i al seu partit, el PSOE —el PSC en el cas de la marca catalana—, els va bé per transmetre una determinada imatge d’Espanya en clau tant interna com externa. És la idea d’una Catalunya, segons ells, “normalitzada”, “pacificada”, han arribat a dir, en què el clam independentista ha desaparegut de la nit al dia, plenament integrada en la nova ortodòxia espanyolista en virtut de la qual la correcció política és ser d’esquerres, progressista, propalestí i proiranià, antijueu —no s’atreveixen a dir antisemita perquè fins i tot ells saben que de cara a la galeria queda malament—, contrari a Trump i a Putin, defensor d’Ucraïna, partidari de rebre qualsevol mena d’immigració amb els braços oberts, i activista, o com a mínim simpatitzant d’alguna flotilla sempre que serveixi per posar el dit a l’ull a Israel. I tothom qui no és tot això és d’extrema dreta.

Els socialistes han sigut sempre molt hàbils a l’hora de distorsionar la realitat en funció de la seva conveniència. Aquesta vegada, tanmateix, han tingut, a més, l’ajut inestimable de JxCat i ERC, que per pur afany partidista —la necessitat personal dels màxims dirigents respectius de poder tornar a l’escena política— els han posat el relat en safata en acceptar una llei d’amnistia l’objectiu veritable de la qual era la “normalització institucional, política i social a Catalunya”. És a dir, i el nom ho diu tot, la renúncia definitiva a l’aplicació del resultat del referèndum del Primer d’Octubre del 2017, que tothom sap que, amb una participació molt més elevada de la confessada oficialment, va ser favorable de manera aclaparadora a la separació d’Espanya. I Pedro Sánchez ha fet gala de tot això, dins i fora, ha tret pit i se n’ha vantat per mostrar al món com ha estat capaç de reconduir una situació que al seu principal adversari, el PP, en aquell moment de Mariano Rajoy, se li havia escapat de les mans.

Amb Catalunya fora de combat —“domesticada”, segons la retòrica socialista—, el líder del PSOE l’ha feta servir per demostrar la salut democràtica d’Espanya i l’ha utilitzada descaradament com a punta de llança de les seves vel·leïtats de paladí mundial de la pau que planta cara a les forces del mal encarnades per l’actual president dels Estats Units, Donald Trump. L’anomenada cimera progressista celebrada fa uns quants dies precisament amb aital finalitat a Barcelona —Barcelona és una marca que continua venent al món— ha estat, de moment, el punt culminant d’aquesta mena de cursa megalòmana que sembla haver emprès Pedro Sánchez cap a no se sap ben bé on. Si és per distreure l’atenció dels molts problemes que té en clau de política espanyola, amb l’ombra de la corrupció passejant-se entremig de la família i del partit, els electors emetran el seu veredicte quan siguin cridats a les urnes. Però, si és per postular-se com el líder que, talment com si d’un superheroi es tractés, ha de combatre l’extrema dreta a tot el planeta, ho té magre, malgrat els esforços de l’aparell de la Moncloa —i del de la presidència de la Generalitat ocupada per Salvador Illa els dies que és a Barcelona— per fer veure el contrari.

Això és així bàsicament perquè els pocs caps d’estat i de govern que van assistir a la pantomima de Barcelona eren, tret del cas d’Irlanda, de països sud-americans i africans, que, dit amb tot el respecte, tenen, en el concert de països del món, el pes i la representativitat que tenen. Més aviat semblava el club dels que no pinten gran cosa, que el president del govern espanyol va voler aprofitar, en tot cas, per reiterar les seves proclames contra Israel i els Estats Units, en contraposició a la comprensió expressada en diverses ocasions envers el terrorisme palestí i el règim totalitari dels aiatol·làs. La mostra del pes de la cimera progressista de Barcelona és que el gran anunci que va fer, en el sentit que Espanya proposaria a la Unió Europea (UE) trencar l’acord d’associació amb Israel, ha quedat en res, perquè, tret del suport habitual d’Irlanda i d’Eslovènia, els grans estats d’Europa, amb Alemanya i Itàlia al capdavant, li han parat els peus a les primeres de canvi. I és que l’OTAN sembla que es pot plantejar expulsar Espanya.

El 2017 Israel estava preparat per reconèixer Catalunya com a estat independent si els polítics catalans no s’haguessin fet enrere

La llàstima de tot plegat és que Pedro Sánchez faci aquestes proclames valent-se de la imatge de Barcelona i embolicant-hi entremig el paper de Catalunya, fent creure al món el que en realitat no és. Perquè Catalunya, fruit justament de la seva diversitat, no ha estat mai un país que hagi odiat el poble jueu. Al contrari, en general el sentiment ha estat més aviat d’empatia i sovint ha pres Israel com a exemple i mirall d’allò que li agradaria ser, en tant que país treballador, fet a ell mateix i capaç de superar les adversitats. A Catalunya, com a tot arreu, hi ha de tot, però avui Catalunya no és majoritàriament un país antisemita, ni contrari per sistema al que fan els Estats Units, ni simpatitza amb els terroristes de Hamàs que s’amaguen darrere la població palestina, ni amb el règim de terror que els aiatol·làs fa gairebé cinquanta anys que han implantat a l’Iran. Sense oblidar que el 2017 Israel estava preparat per reconèixer Catalunya com a estat independent si els polítics catalans no s’haguessin fet enrere.

Per tant, potser a molts catalans no els agrada la guerra, però prefereixen que la guanyin els Estats Units i Israel perquè les dones iranianes no continuïn sent assassinades pel simple fet de treure’s el vel islàmic; potser no els agrada que els palestins pateixin, però tampoc que ho facin els israelians per culpa dels coets que cada dia els llançaven i en alguns casos encara els llancen Hamàs i Hezbollah; potser no els agrada Benjamin Netanyahu, però no volen que la UE suspengui l’acord d’associació amb Israel; potser no els agrada Putin, però encara menys Zelenski; potser no els agrada l’extrema dreta, però tampoc el discurs wokista, que pot arribar a ser tan perniciós o més; potser no els agrada que ningú mori a la Mediterrània, però són contraris a la immigració il·legal i desordenada; potser no els agrada Donald Trump, però no per això tiraran pedres a la teulada de la civilització occidental de la qual formen part juntament amb els Estats Units i Israel. Catalunya no és, doncs, ni de bon tros com el líder del PSOE pretén.

I perquè això, efectivament, és així, no pot ser que es pugui permetre el luxe de transmetre aquesta imatge falsa de Catalunya estant sense que ningú aixequi el dit per plantar-li cara i portar-li la contrària. No ho faran els seus —el PSC— ni els de la seva corda discursiva —ERC, la CUP i els Comuns—, però, pel que sembla, més enllà de la politiqueria de curta volada que no porta enlloc, tampoc JxCat, que ves a saber si també té por de sortir del marc d’aquesta nova ortodòxia de la correcció política instaurat pel president del govern espanyol. El cas és que, en nom de Catalunya, només hi poden parlar els catalans, perquè Catalunya no es pot deixar arrossegar per la deriva de Pedro Sánchez, que porta directament al pedregar.