Ho fa tan bé Manuel Marchena quan calla, m’agrada tant quan calla perquè està com absent, com una deessa nua de Neruda, quan almenys sembla un jutge de veritat, sense protagonisme, equànime i assegut entre els dos platerets equilibrats de la balança, hieràtic i distant com el jutge ideal d’una rondalla vora el foc. Ho fa tant tan bé Manuel Marchena quan no fa de Marchena, quan no fa de pare de la nena, quan no fa de jutge de la forca, quan no es deixa endur per la pulsió íntima de comissari polític, per la pulsió de guàrdia civil honorari, quan no mira de fer passar bou per bèstia grossa, que aleshores diríem que pot arribar a persuadir-nos que és un jutge savi, que és un jutge just, que tot és possible i que aquí lliguem els gossos amb llonganisses. Però no ens enganyem pas, no ens deixem endur per la fantasia del cor, la sessió d’ahir de la tragicomèdia del Suprem, de l’espanyolíssima vista dels bornis, no tenia gens d’idealista cavalleria errant i, en canvi, molt de picaresca entre lladres. Si no hagués estat per la insistència d’Andreu van den Eynde, de Marina Roig i Olga Arderiu —el gran Melero callava—, si no hagués estat per la incansable actuació d’uns advocats que ahir semblava que volien fer d’advocats, haurien aconseguit que la ja llegendària llibreta Moleskine de Josep Maria Jové hagués esdevingut la gran prova incriminatòria de tot el judici, la gran prova que demostraria que l’incendi de Roma i la desaparició de la puput roja de ventre groc són culpa exclusiva dels independentistes. Sí, ja ho saben vostès, la petita llibreta del gran Jové, o si volen la gran llibreta del petit Jové, d’aquest modest geni de l’estratègia independentista que es pensava que el protegia de tot mal un àngel de la guàrdia arcangèlica, un àngel gros i amorós que li faria d’escut humà i de superheroi.

No és per culpa de Marta Rovira. Els presos polítics són en presó preventiva indefinida, segons els escrits de l’acusació, gràcies a aquesta famosa prova documental moleskinesca, que vol dir en anglès ‘pell de talp’, una pell que suposem que deu anar molt bé per als espies i per les conspiracions que surten a les pel·lícules de James Bond. Però que mai cal tenir desada a casa, per allò que tal vegada es podria esdevenir com, per exemple, una impulsiva visita de la policia. No es pot vendre la pell del talp abans de caçar-lo i ahir el fiscal José Zaragoza, més gandul que el jeure, no duia l’interrogatori preparat i va haver de renunciar a la suposada prova pericial d’un policia que ja havia testificat com a testimoni. Certament han de tenir la convicció que la condemna és bufar i fer ampolles, que la condemna ha de caure com fruita madura per actuar amb aquesta deixadesa meridional. Quan un perit de veritat, com la gramàtica na Gemma Rigau comparteix els seus coneixements de lingüística comparativa amb el tribunal, sembla que la llum de la veritat penetri en aquella cova d’Alí Babà, on l’or els tapa el sol. La sagaç i venerable senyora va llençar un consell subliminar i inesperat als jutges suprems: “agua que no has de beber, déjala correr”.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat