La fiscalia de l’Audiència Nacional ha afirmat que no es pot jutjar els acusats del procés a Catalunya per la pressió ambiental a que estarien sotmesos els jutges. Literalment, el fiscal Pedro Rubira s’ha preguntat  "Pot haver imparcialitat i serenitat, si s'envia la [causa per] rebel·lió i sedició a Catalunya? Vostès pensen que hi pot haver aquesta serenitat? ¿Que hi pot haver aquesta imparcialitat?”. Després, el fiscal ha hagut de rectificar i ha retirat l’acusació de parcialitat dels jutges destinats a Catalunya, però no l’argument de fons, segons el qual la justícia és impracticable a Catalunya per la pressió externa.

Segurament, el fiscal Rubira tindria en ment alguns antecedents. L’any 2012, per primera vegada en dècades, un fiscal conservador, Martín Rodríguez Sol, va ser nomenat fiscal superior de Catalunya. Era conservador però coneixia bé la Constitució i de la mateixa manera que ho van escriure Francesc de Carreras, fundador de Ciutadans, i Francisco Rubio Llorente, ex vicepresident del Tribunal Constitucional i president del Consell d’Estat, va opinar que existien vies constitucionals per fer una consulta a Catalunya, dins la llei. La seva opinió li va costar el càrrec. El llavors  fiscal general de l’Estat, Eduardo Torres-Dulce, el va destituir després que el diari El Mundo publiqués un editorial exigint el cap de Rodríguez Sol. Després, un cop es va celebrar el “procés participatiu” del 9N,  la fiscalia de Catalunya va rebutjar per unanimitat presentar una querella contra Artur Mas per considerar que no existia base legal per iniciar accions penals. Torres-Dulce va haver de desautoritzar llavors la fiscalia de Catalunya i, argumentant la “unitat d’actuació i dependència jeràrquica”, va imposar la presentació de la querella que ha comportat la condemna coneguda ahir de tretze mesos d’inhabilitació per al president Mas, nou per a la vicepresidenta Ortega i sis per a la consellera Rigau.

​Aplicant la doctrina del fiscal Rubira i fent una comparativa entre la pressió ambiental d’un i altre lloc, arribarem a la conclusió que si a Barcelona la justícia és impracticable, a Madrid no passa de ser, com va dir aquell, “un cachondeo”

Queda clar, doncs, que els criteris canvien molt si s’apliquen des de Barcelona o des de Madrid. Per això, la part principal del procés s’ha traslladat a la capital del regne on, segons els arguments del fiscal Rubira, els jutges estan lliures de pressió. Tan lliures com que el 3 d’octubre del 2017 el rei Felip VI va declarar, sense cap judici previ, que les autoritats de Catalunya “han vulnerat de manera sistemàtica les normes aprovades legal i legítimament, demostrant una deslleialtat inadmissible cap als poders de l'Estat”. Després, el president del Tribunal Suprem, Carlos Lesmes, va advertir que “La unitat de la nació espanyola és un manament directe per als jutges”. El mateix escrit d’acusació de la fiscalia general de l’Estat contra els líders independentistes s’empara en la reclamació feta pel Rei “als poders de l’Estat”. És a Madrid on responsables governamentals com la secretària d’Estat Irene Lozano donen per condemnats als acusats i també sol passar a Madrid que el líder del PP, Pablo Casado, i el de Ciutadans,  Albert Rivera, i la gent de Vox reclamen cada dia condemnes exemplars. I també va ser a Madrid on el portaveu del PP al Senat, Ignacio Cosidó, va afirmar que “controlarem la sala segona del Tribunal Suprem des de darrera”.

Aplicant doncs la doctrina Rubira i fent una comparativa entre la pressió ambiental a un i altre lloc, arribarem a la conclusió que si a Barcelona la justícia és impracticable, a Madrid no passa de ser, com va dir aquell, “un cachondeo”.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat