La presa de pèl del Borbó emèrit continua. La carta que el passat dia 5 va adreçar al seu fill, el rei d’Espanya, i que aquest va fer pública dilluns passat, continua fent passar bou per bèstia grossa.

En primer lloc, Joan Carles fa esment fins a tres vegades, en a penes un foli, a la seva vida privada. Cap problema: cadascú fa el que vol amb la seva vida privada, amb el benentès que, per fer-ho, no faci servir mitjans i recursos públics o vulneri la legislació tant vigent com les mínimes normes del decor i la vergonya.

Eduard VIII, rei d’Anglaterra, va regnar del 20 de gener de 1936 a l'11 de desembre. No va arribar a 365 dies. La raó és de tothom sabuda: va voler casar-se amb una divorciada nord-americana de passat, diguem-ne, poc convencional. Va haver d’abdicar. Avui, la rigidesa de l’Església anglicana ens pot semblar inapropiada ―ja veurem amb l’actual príncep de Gal·les―, però era el pa que a l’època s’hi donava a les illes (i arreu, en general). El futur duc de Windsor, que tenia vida privada, la va posar per davant de la seva vida oficial i va deixar de banda ser cap d’estat de la llavors segurament primera potència mundial.

Traduït a un llenguatge planer: no es pot bufar i xuclar al mateix temps. O vida privada, o vida oficial. I si hom opta per la segona, encara que el càrrec sigui, com ho és en les monarquies, hereditari, hom ha d’arrossegar les càrregues que comporta, més enllà de la vida oficial. L’exemplaritat, virtut sempre venuda per mantenir les monarquies, no es pot abandonar ni un moment.

El que no es pot pretendre, i menys encara demanar que es consenti, és que els comportaments privats absolutament rebutjables èticament i, fins i tot, penalment gaudeixin dels mateixos privilegis que l’exercici de la funció pública per part de la màxima magistratura de l’Estat.

Som davant d’uns fets punibles que, malgrat el resultat de les investigacions, el fiscal considera que, sigui per prescrits, sigui per immunitat, no es poden perseguir

Cal no oblidar que en els dos decrets de la Fiscalia on s’arxiven les diligències sobre el rei pare es parla de (presumptes) delictes. És a dir, som davant d’uns fets punibles que, malgrat el resultat de les investigacions, el fiscal considera que, sigui per prescrits, sigui per immunitat, no es poden perseguir. Els delictes sembla que hi són i són molt greus amb importants penes de presó. Del que, però, no es disposa és de l’acció penal per perseguir-ho. Al respecte ―i perdó per l’autocita― ja en vaig parlar amb detall dissabte passat a ElNacional.cat. 

Això és el que es desprèn sense dificultat de la missiva: els problemes judicials que el rei pare ha patit ―la porta a ulteriors investigacions judicials no resta tancada!― provenen de la seva vida privada, no de la pública. Aquestes molèsties l’han enutjat, perquè les entén inapropiades. Qui gosa ficar-se en les entreteles dels negocis i relacions de coixí! El rei és el rei. I s’ha acabat el bròquil.

Però no només això. “También siento un legítimo orgullo por mi contribución a la convivencia democrática y a las libertades en España”. És com si digués: amb tot el que he fet per vosaltres, ara em veniu amb aquestes foteses. O més pràcticament: estem igualats. I tan tranquil. Inefable.

També forma part de la seva vida privada triar el lloc de la seva residència. Sembla que s’ha decantat per un dels emirats del golf Pèrsic: Abu Dhabi. Desert i gratacels, però centre financer. Sense extradició amb Espanya. I l’antítesi del paradís dels drets humans. Exemplar un altre cop.

Abans els reis destronats tenien més nivell. Suïssa era un destí habitual, tal com ho va triar l’àvia de l’emèrit, la reina Victòria Eugènia, concretament a l’olímpica Lausana. Tampoc eren mals destins ni Mònaco ni altres poblacions de la Côte d’Azur.

Abu Dhabi queda, a més, una mica de nou rics; a sobre, per la raó que sigui, s’ha de conformar amb un luxe un xic xaró i rèpliques d’uns museus que, ves a saber per quins set sous, dels que no poden visitar els originals. Posats a expatriar-se amb les mateixes condicions judicials i de discreció patrimonial que els Emirats del Golf, altres contrades, també temprades però més idíl·liques, a l’Índic, al Pacífic o al Carib, no haguessin estat mala solució. I molt més elegants i amb un vernís democràtic de molta més tradició.

Joan Carles de Borbó i Borbó cada vegada que obre la boca resulta tan poc creïble com ben condescendent. A l’hora de fer veure que dona explicacions, tracta els destinataris dels seus missatges, els espanyols, amb la forçada amabilitat amb què es té el costum de tractar el servei. Bona educació i a seguir en el que s’estava.