La sorpresa que vaticinava Margarita Robles la setmana passada que tindríem aquesta setmana ha arribat puntual avui dilluns a les 9.30 del matí. Així, hem sabut que Pedro Sánchez i la mateixa Robles han estat espiats. Són els primers membres del Gobierno que ho són. Hom n'espera més, atès que continuen les investigacions en marxa sobre altres integrants del gabinet de La Moncloa. En principi, no podem posar en dubte la informació del Gobierno. Sí que podem, però, destacar diversos punts. El primer de tots és el de l’oportunitat. Ha caigut del cel una taula de salvació per al Gobierno, en especial per a Robles en una setmana, dimecres vinent, que ha de comparèixer al Congrés dels Diputats. Encara que uns espionatges no treuen els altres, els presumptes responsables dels primers faran tot el possible per presentar-se com a víctimes, les primeres, és clar.

No gens menys irrellevant és que Robles sigui, també, víctima d’aquests fets delictius. Fets que ha posat de manifest el Centro Criptográfico Nacional, òrgan del CNI. És cridaner també que el Gobierno hagi presentat una denúncia davant l’Audiència Nacional, de la qual, a primera vista, la competència no queda clara, i no que hagi donat trasllat, com toca, al Ministeri Fiscal perquè interposi la corresponent querella. Xoca l’alt perfil informatiu i el baix perfil judicial. Diria que no és casual dins d’aquesta tempesta cada cop més perfecta.

Més: se sap que Sánchez i la seva ministra van ser espiats, encara que, a hores d'ara no es pot saber, diuen, sobre què van ser espiats, és a dir, quina informació concreta van obtenir de les espies. Aquest intrusisme ha de ser pagat, òbviament, pels seus perpetradors, però també, amb l’acomiadament dels serveis de seguretat de contraespionatge. Perquè, a més, la intrusió s’ha conegut quasi un any després d’haver tingut lloc. Molt cercar indepes que són públics i notoris i poca vista sobre els autèntics enemics interns, si és que són enemics.

He deixat per al final dues dades que, combinades, resulten cridaneres. En efecte, quan a una persona se li observen les seves comunicacions, són observats qui comuniquen amb ella. Així, el número de telèfon A, en ser espiat, es registren totes les comunicacions amb tercers: les que en fa i les que rep. L’univers comunicatiu pot ser, tractant-se de polítics i/o actors socials rellevants, molt ampli. No és una conseqüència insòlita, sinó més aviat forçosa, que alguns integrants d’aquest univers siguin, també ells, espiats. De tal forma tenim una xarxa d’interaccions de les quals es poden saber tots els seus continguts, encara que l’inicial fos només A, l’objecte. Esfereïdor! Per indiscriminat, irracional i manifesta voluntat de poder.

Operant així, es van omplint carpetes de ciutadans i més ciutadans, tot començant pels de més amunt, amb tota mena d’informació, perquè, malgrat el que digui la llei, ningú creu ni per un moment que la informació aparentment anodina serà destruïda. Els serveis secrets només destrueixen informació per equivocació, mai intencionadament; ni, encara menys, per mandat de la llei, doncs obren, de fet, per sobre de la llei.

Així, resulta sòlida la hipòtesi de la barreja d’intrusions. Sabedors els serveis d’informació del que es cuinava en el món independentista, catalanista o no, i zones adjacents per ideologia social o estratègia política, tocava anar un pas més enllà. Al marge que les intrusions al món indepe, fins i tot sense besllum de delicte, fossin “legals” [de ser-ho, amb la llei a la mà, falta alguna cosa més que l’autorització judicial] o no, resulta creïble —segur?— l’autorització per espiar al president del Gobierno, la ministra de Defensa i, pel que sembla plausible, altres membres del gabinet. No oblidem que el maig-juny del 2021 eren al forn els indults amb molts ingredients. I que, pel que sembla i ningú ho ha desmentit, el ministre de Justícia de l’època, Campo, també va ser espiat.

No en va, el ministre Bolaños, en la seva compareixença, amb preguntes (!) d’avui, ha triat perfectament les paraules, ha parlat d’intrusió externa i il·legal. O el que és el mateix: apunta més cap a casa que cap enfora, que cap a potències estrangeres.

Igual que, com va declarar un dels imputats en la causa dels GAL, hi havia un GAL de blau, un de verd i un de marró (Policia Nacional, Guàrdia Civil i CNI), també hi pot haver CNI de diversos colors i, per sota de tots, el més perillós, el deep CNI. Estaria integrat per membres per lliure del CNI regular i per altres membres d’institucions de l’estat i de la societat civil, també a títol personal, però disposant, més o menys subreptíciament de mitjans i instruments públics per la, ens dirien, salvaguarda de la pàtria. O, tout court, del seu status dins de la seva pàtria. Ja sabem quin és l’últim refugi dels canalles. De tota manera, amb escoltes, corrupció i lawfare està quedant una democràcia de primera, un cop més l’enveja de l’univers món i de la mar oceana.