Claudi Pérez i Miquel Noguer publiquen avui a El País una entrevista amb Oriol Junqueras. Entre la professió periodística sempre ha circulat la màxima aquella que diu: “En Junqueras mai no dona cap titular”, però resulta que en aquesta entrevista la notícia és que el l’exvicepresident del Govern regala els titulars com qui regala caramels en una passada de Sant Antoni.
Servidor de vostè es queda amb aquest moment:
P. Van enganyar vostès als catalans prometent una independència impossible?
R. I una merda. I una puta merda. Vam dir la veritat: que el procés havia d'acabar en la independència. Això es va impedir amb pallisses, presó, destituint governs i tancant parlaments.
Crec que és la frase més contundent que li he llegit o li he sentit a Oriol Junqueras des de fa molts anys. En la forma, molt, sí, però sobretot en el fons. Si Junqueras respon a una pregunta amb l'expressió “i una merda” i ho remata amb un “i una puta merda”, que en públic mai havia emprat i en privat possiblement tampoc gaire, és que n'està fins els nassos del que hi ha darrera de la pregunta, que no de la pregunta.
Cert independentisme “estupendu” del “jo ja ho sabia” i una sobredosi de superioritat moral, més una part del “catalanisme no independentista comprensiu” coincideixen en repetir sovint l'argument segons el qual l’1-O va ser un engany massiu dels polítics que ara són a la presó o a l'exili. Entenc que amb aquesta resposta, Junqueras vol que quedi escrit que n'està fins al capdamunt d'aquesta afirmació. Per això hi va amb aquesta contundència.
Però agafem una resposta anterior feta en la mateixa entrevista per intentar fer una composició de lloc del que podria succeir algun dia que sempre serà massa llunyà. És quan Junqueras, parlant d'aquest PSOE amb qui Esquerra ha negociat l'abstenció que ha permès la investidura de Pedro Sánchez, afirma que “continuen mostrant dosis d'inhumanitat al·lucinants: saben que som innocents i continuen callant. Els socialistes catalans han aplaudit la presó d'innocents (...) Serà un plaer creuar-me’ls quan surti d'aquí i veure si aguanten les nostres mirades”.
Quan Oriol Junqueras surti definitivament de la presó (i quan dic ell també vull dir Dolors Bassa, Jordi Cuixart, Carme Forcadell, Quim Forn, Raül Romeva, Josep Rull, Jordi Sánchez i Jordi Turull), efectivament es creuarà amb molta gent. Amb els socialistes catalans, sí, però també amb gent de molts altres partits, la majoria dels quals ja no estaran en política. Sobretot els d'un partit que ha fet bandera del menyspreu i l'insult cap els membres del Govern de l’1-O.
¿Com seran aquell dia les mirades amb Oriol Junqueras, la resta de presos i els exiliats? ¿I com seran les que es creuaran amb tots aquests indepes que saben la solució al conflicte i que repeteixen que Junqueras, la resta de presos i els exiliats són una colla de babaus farsants? Doncs voldria equivocar-me, però em temo que no seran com Junqueras es pensa. Quan tu no ets capaç de manifestar una mínima empatia humana perquè el teu discurs polític públic no t'ho permet, el teu discurs polític públic no et permetrà manifestar cap empatia, ni humanitat, ni compassió mai més.
El dia que Junqueras i la resta es creuïn mirades amb segons qui encara hauran de suportar el menyspreu de qui se sent un elegit... que ningú ha elegit mai i que només és a la pista del circ per entretenir la canalla menys exigent.