Jo tenia entès que Pedro Sánchez volia ser president d'Espanya. I tenia entès que per ser-ho necessitava com a mínim l'abstenció d'Esquerra i de JuntsxCat.

Jo pensava que si tu vols que algú no et voti que no i que com a mínim s'abstingui, has d'oferir-li alguna cosa a canvi. Quina cosa? Bé, la que sigui. Potser n'hi ha prou donant-li records a la família, vagi vostè a saber. I qui rep l'oferta ha de decidir si en té prou per donar o no el suport.

I amb el meu enteniment i el meu pensament, tralarà, tralarà, m'he disposat a sentir el discurs d'investidura de Pedro Sánchez per saber què tenia a dir sobre Catalunya. No perquè Catalunya sigui més important que la resta del món ni perquè pensi que som tan imprescindibles que han de parlar de nosaltres.

No, pensava que parlaria de Catalunya, bàsicament, perquè aquest és el gran conflicte polític que hi ha ara mateix a Espanya. I, home (i dona) ja que és el gran conflicte, un servidor creia (erròniament) que, com a mínim l'esmentaria. Ei, no dic ni tan sols oferir un projecte d'esbós de proposta per començar a crear les bases d'un acostament que generi el clima de confiança previ a un desglaç de les relacions que desemboqui en la suavització del profund desacord. No, simplement dir alguna cosa. Encara que fos: “Hola, em dic Pedro Sánchez i tinc un problema al nord-est d'Espanya que la ultradreta espanyola diu que va ser un cop d'estat, que és una cosa no menor”.

I Pedro Sánchez ha començat a parlar i a parlar. I ha parlat de sis eixos d'actuació... I ha passat un quart d'hora. I ha parlat del 5G, del futur dels nens espanyols i de la derogació de la llei mordassa... I ha passat un quart més. I ha parlat d'augmentar el pressupost de Defensa, d'immigració il·legal, de l'accés a l'habitatge... I ha passat mitja horeta més. I llavors ha parlat de violència masclista, de contaminació, ciència, ciberseguretat, d’start-ups, de fibra òptica, de la mòmia de Franco, de pensions, d'autònoms... I ja dúiem una hora llarga de discurs. I llavors ha parlat de nous models de contractació, de becaris, de productivitat, de reducció del dèficit, de pobresa infantil, de canvi climàtic i de pensions... I ja teníem dues hores de xerrera. I llavors ha dit bona tarda i se n’ha anat a dinar. Bé, ell i la resta de diputats.

Total, que durant dues hores, l'estona que Pedro Sánchez ha dedicat a parlar de Catalunya ha estat, aproximadament, d'entre zero segons i cap ni un.

No, que els temes que ha tocat són molt importants. I alguns són problemes molt greus, però també ho és el conflicte català. I està molt bé parlar de l'estatut del becari, però ja no ve de cinc minutets més i afegeixes al discurs alguna frase com per fer veure que el teu principal problema et preocupa.  

Total, que a Catalunya no hi passa res. Ni, SOBRETOT, tampoc no hi ha 4 diputats podrint-se a la presó per les seves idees. ¿Algú sap quants parlaments de quants estats hi ha al planeta Terra que tinguin 4 dels seus diputats empresonats? ZERO. Doncs bé, a Espanya això deu ser tan normal que la vida continua amb aquella alegria de les tómboles i del “a por otro, a por otro, a por otro perrito piloto”. Presos polítics, on?

Conclusió: si Sánchez no parla del gran problema polític que té el seu Estat i si Sánchez no parla de la qüestió que pot decantar a favor el suport dels partits indepes i, per tant, pot permetre-li ser elegit president, vol dir que Pedro Sánchez no vol ser president.

Ergo, Sánchez vol repetir les eleccions. Per què? No ho sé, tampoc ho ha explicat. Es veu que dedicant tanta estona a parlar de Catalunya, s'ha quedat sense temps per parlar d'aquest tema.