Apujo la persiana. Plou. I amb força. El dia que puguem sortir em passaré una setmana al bosc ensumant natura i observant verd. No em cabrà tant d'aire als pulmons ni tant paisatge als ulls. Bé, però vostè sap que això és un dir perquè quan puguem sortir començarà la segona part del desastre, l'econòmica, i no estarem per anar saltironant sense parar per la natura com gràcils cabirols. Però vostè ja m'entén el sentit de la cosa, oi?

I mentre mirava com plovia, des de la part interior dels vidres del menjador estant, esmorzant un estimulant entrepà acompanyat d'un suc de taronja no menys estimulant i sentint aquesta melodia...

... doncs justament en aquell moment he rebut un missatge de veu de la meva amiga la professora. I la realitat m'ha esclatat a la cara. Fa dues setmanes que té la seva germana ingressada a l'hospital. Va estar uns quants dies a l’UCI molt greu, però des de divendres ja és a planta. Amb febre, molt feble, sense poder aguantar ni una cullera, sense poder caminar, però recuperant. I això és el que m'ha explicat:

“Ens van dir que havia d'estar 10 dies més ingressada amb antibiòtic. El número de contacte per comunicar qualsevol cosa a la família sóc jo, però cada cop que passa res truquen a la meva neboda, la seva filla, que té 15 anys. Ahir la van trucar dient-li que la seva mare ja estava estable i que hauria d'anar a un sociosanitari, però com que no hi ha places, si li semblava bé li feien una alta domiciliaria i l'enviaven cap a casa. La meva neboda no va saber reaccionar però després va pensar ‘la mama, millor a casa’ i va dir que sí. El problema és que la meva germana ha d'estar aïllada, però no ho pot estar perquè no es pot valer per si mateixa. Algú ha de donar-li el menjar i atendre-la mínimament perquè ara mateix és una invàlida que va amb bolquers i que no sabem si és positiva o no perquè com que no hi ha proves, no li poden fer. Ara mateix sóc en un bucle burocràtic que s'ha complicat per la Setmana Santa. Truco a l'hospital i quan m'agafen el telèfon són molt amables, però qui respon té altres problemes més grossos que el nostre i, a més, no em pot resoldre res. I em van passant amb gent”. I continua...

“Jo entenc que no hi ha llits, ni places als sociosanitaris i que la situació és caòtica, però no poden pressionar una menor que dirà que sí al retorn de la seva mare pensant que tant per tant, el millor és ser a casa. I ara mateix això és el pitjor. Per a ella i per les persones que la cuidin. Perquè la meva neboda sola no la pot moure. Hi haurà d'anar algú més i més d'un cop al dia. I estem confinats. Vaig a veure si puc parlar amb algú i t'explico”. I així m'he quedat.

No he pogut evitar romandre mirant per la finestra, amb un entrepà a mitges davant del meus ulls i pensant en la germana de la meva amiga. Però la vida continua i de seguida m'ha trucat el meu amic historiador pagès perquè, m'ha comunicat, “si no t'ho explico rebento”. I m'ho ha explicat.

“Avui que tornen tots els que han anat a les segones residències, tinc un pensament dual. Per una banda és clar que tothom ha de quedar-se a casa seva. Però per l'altra i amb la mobilitat actual, quina és casa teva? Els que demà es veuran obligats a anar a treballar i agafaran trens de rodalies des de llocs dormitori, els hi barraran el pas per si porten Covid19 d'importació? No. I tant poden escampar el virus d'anada com de tornada. Quan vas de cap de setmana o quan vas a treballar. I una altra reflexió... Deixem urbanitzar muntanyes, lleres de rius i el que es pugui sense pensar que calen infraestructures sanitàries i socials. Quan algú compra un habitatge, signa davant de notari que serà d'ús exclusiu de vacances i ponts llargs o si hi anirà a viure? L'administració, ajuntaments i Generalitat, poden deixar planificar urbanitzacions ocupant territori pensant que només seran segones residències? ¿És un ‘Tot per la pasta’ de nous impostos i pressions del sector constructor/immobiliari? La lògica no hauria de ser que hagi un topall de nous habitatges depenent del servei sanitari, social i de serveis (escoles, depuradores, clavegueres, recollida de brossa, etc) que sigui possible oferir? Ah, però si dius això, et carregues no-se-quants llocs de treball i vas en contra el progrés del poble. I ara els mateixos que desitgen que hi vagin els de can fanga a gastar, que no són tots els dels pobles per suposat, pateixen una febre anti veïns de segona residència una mica exagerada. Bé, no ho sé, no em fotis gaire cas perquè fa massa dies que estic confinat”. I com m'ho ha dit, ho transmeto. Perquè trobo que és un debat interessant que va a la contra, que és del que es tracta a l'hora de fer debats

Per cert, al final m'he pogut acabar l'entrepà. Ha ajudat que la meva amiga ha pogut parlar, per fi, amb algú i estaven buscant una solució. Finalment a mitja tarda he sabut que han trobat plaça en un sociosanitari relativament prop de la ciutat on viuen i que allà acabarà la recuperació, al menys fins que es pugui moure per si mateixa. Total, que el dia s'ha arreglat. Meteorològicament parlant, també. I com que ha parat de ploure, he pogut anar a llençar la brossa, la manera més pròxima que tinc ara mateix a ensumar natura i d'observar verd. Quin remei...