És indubtable que la gestió de la immigració és un dels temes indispensables de l’agenda política, econòmica i social del país. Després de dues publicacions de molt pes com són la nota que va publicar fa unes setmanes el Cercle d’Economia i més recentment l’Informe Fènix elaborat per un selecte grup d’economistes, aquesta setmana hi ha hagut un important debat que, per allò que el centralisme comença ja al Tibidabo, ha tingut un ressò desproporcionat respecte a la seva profunditat.
Sant Cugat Empresarial va convocar tres experts en la matèria com són Judith Sans, d’EY, Miquel Nadal, director general del Cercle d’Economia i Sergi Pardos, un dels assessors del Regne Unit en immigració. La principal conclusió és que la immigració s’ha d’afrontar des del carril central de la societat, i per tant de la política: “No és bo deixar aquesta qüestió en mans dels extrems”, va dir Nadal. És a dir, entre una reacció furibunda contra tot estranger (tot no, però ja ens entenem) que frega el racisme i un fer veure que aquí no passa res i que tot se solucionarà per si sol hi ha un immens marge pel consens de país.
El sistema actual facilita una entrada massiva però després condemna els immigrants a la irregularitat
El principal problema de la immigració és que la legislació actual té febleses, contradiccions i pedaços per tot arreu, i això és perjudicial tant per als nouvinguts que arriben com per als seus veïns que viuen aquí des de fa més temps. Sense anar més lluny, la principal modalitat d’entrada de centenars de milers d’immigrants a l’Estat espanyol és arribar en avió des de Sud-amèrica o altres punts del món i fer-ho amb visat de turista, que permet una estada de tres mesos. L’entrada, doncs, és absolutament legal. La complexitat comença quan, un cop passats aquests tres mesos, l’immigrant s’hi queda i, per contra, el sistema legal espanyol el condemna a passar-se dos anys en uns llimbs legals i administratius. Aquí comencen els desajustos i els problemes.
En aquests dos anys, els immigrants que, insisteixo, han entrat de manera legal, es converteixen en irregulars i, per tant, sense possibilitat de ser contractats de manera legal perquè, legalment, no poden disposar de permís de treball. Aquesta situació els aboca irremeiablement a l’economia submergida i precària que, d’altra banda, compta amb la complicitat de qui els paga, siguin alguns empresaris o famílies que necessiten personal de neteja o cures. En aquests dos anys, no estaran cotitzant i, per tant, tampoc estaran contribuint a la sostenibilitat d’uns serveis públics que, nova contradicció, sí que els procurarà sanitat i educació gratuïtes per als seus fills, amb la conseqüent tensió d’uns serveis al límit. És en aquests dos anys on el risc de caure de l’economia precària a la delinqüència també és més elevat. I d’aquesta situació, tant immigrants com autòctons són víctimes d’un sistema disfuncional que s’ha de replantejar de dalt a baix.
El model síndria preveu més duresa a l’entrada però igualtat a l’estada; actualment tenim el contrari
Altres països opten per un model contrari. És el model que Sergi Pardos va descriure com a model síndria, és a dir, un sistema en què l’entrada al país és més dura, però que un cop dins garanteix, ja des del principi, uns estàndards que procuren una seguretat laboral, social i administrativa pel qui és capaç de traspassar l’escorça més dura de la síndria. Efectivament, si s’és més restrictiu amb l’entrada, això permet un major control de la situació. En primer lloc, de simple quantificació de quantes persones tens vivint al país per ajustar demografia a serveis públics. Però també per fer una determinada planificació de quins perfils professionals són més escaients a les necessitats del país. Quan l’arribada d’immigrants esdevé complementària per cobrir mancances autòctones, augmenta la qualificació (i els sous) dels llocs de treball i, per tant, la integració a la societat resulta més senzilla. Quan l’arribada d’immigrants es veu com una substitució barata de llocs de treball que ja estaven coberts és quan comencen els problemes i, per tant, les receptes de l’extrema dreta per combatre-ho.
El model síndria, que sembla l’òptim, no és el que avui s’aplica a l’Estat espanyol. Més aviat s’aplica el contrari, el model cirera. És a dir, un sistema molt porós on l’escorça no es distingeix de l’interior (perquè és absolutament penetrable) però un cop dins és quan hi ha la duresa del pinyol i on tot són problemes per la impossibilitat d’atendre adequadament l’immigrant. I aquesta impossibilitat és tant en l’àmbit individual com en el familiar, a qui es condemna a una desigualtat crònica. Però també per al conjunt de la societat perquè aquesta arribada massiva, abrupta i no planificada recau en una societat que no té eines, ni diners, ni temps per assumir-ho. En conclusió: hi ha marge per corregir la situació, les solucions només arribaran des del consens i l'honestedat i, en tercer lloc, presteu més atenció a allò que passa fora de Barcelona: ni que sigui més enllà de Collserola.