La setmana passada aquest diari es feia ressò d’una conferència que el diputat Joan Canadell va donar a la Llotja de Barcelona sobre com podria ser el pressupost de la Generalitat sense dèficit fiscal. Vaig anar a aquesta conferència i m’ha semblat oportú recollir de manera una mica ampliada les dades que es van aportar en un tema, el del dèficit de la balança de Catalunya amb el sector públic central, que és com una malaltia crònica, molt difícil de curar, amb la qual convivim perquè no hi ha més remei, però que val la pena anar recordant que la patim.

El que va proposar Canadell va ser un exercici catalogable com d’economia-ficció: dibuixa un escenari del tipus “què podríem fer dels diners que marxen si els tinguéssim nosaltres”. Tanmateix, resulta de gran utilitat per fer-nos conscients del que ens perdem amb l’asfíxia premeditada a la qual se sotmet Catalunya, tal com denunciava fa quasi 40 anys l’economista Ramon Trias Fargas. El tema no ha perdut ni un bri de vigència, ans al contrari: succeeix cada any, cada dia, cada hora en la relació que mantenim amb el sector públic estatal. La xifra base, un 8% del PIB de mitjana històrica, Canadell la situa el 2022 en 21.650 milions d’euros, 56,5 milions diaris, 2,4 milions cada hora, o el que equival a prop de 2.700 euros per persona i any, o 7 euros i 30 cèntims per persona cada dia.

El que va presentar Canadell va ser el pressupost hipotètic que podria tenir Catalunya sense dèficit fiscal, que s’enfilaria fins a prop de 60.000 milions anuals respecte als 41.000 milions del pressupost del 2023.

La xifra de guany deguda al no dèficit fiscal la va distribuir en dos blocs: una certa reducció dels impostos actuals i un augment de despesa pública. Pel que fa als impostos, va proposar una reducció de 3.000 milions d’euros que vindria d’un menor IRPF, de la bonificació del 99% de l’impost de successions i de l’eliminació de l’impost sobre patrimoni. Amb això, del dèficit fiscal de 21.650 milions, en quedarien 18.650 per fer més despesa pública.

El pressupost hipotètic que podria tenir Catalunya sense dèficit fiscal s’enfilaria fins a prop de 60.000 milions anuals, respecte als 41.000 milions del pressupost del 2023

A on anirien aquests diners ho decidiria el govern de torn. El que Canadell va proposar, a cavall de la finalitat il·lustrativa i de les preferències del seu partit, és en síntesi el que segueix. Per fer-ho breu, cito dos blocs de polítiques sectorials destinatàries de l’augment de la despesa/inversió, concretament, les quatre que més augmentarien en valors absoluts i les quatre que més augmentarien en valors relatius, ambdues respecte al pressupost efectivament vigent a Catalunya el 2023.

Les quatre polítiques que es veurien més afavorides en volum de despesa total en la proposta de Canadell serien: salut, que rebria 4.400 milions d'euros més, per a millores salarials al personal sanitari, més plantilles, més atenció primària, reducció de llistes d’espera, i altres; educació, 4.000 milions més que ara, per a l'FP, educació infantil, més beques, entre altres; protecció social, 2.300 milions més que actualment, per eliminar llistes d’espera a residències, renda garantida, complement de pensions, i altres; i infraestructures i mobilitat, 2.000 milions més que ara, per rescatar autopistes i altres vies, inversió en infraestructures, entre les quals Rodalies...

Pel que fa a les polítiques que proposa amb un augment percentual respecte al qual es destina actualment, aquestes serien les quatre primeres: acció exterior, creixement del 196%, per arribar a més de 300 milions d’euros (relacions externes, delegacions territorials...); recerca, desenvolupament i innovació, creixement del 103%, per situar-se en prop de 1.800 milions d’euros (i arribar a un 3% del PIB en R+D+I, entre altres); medi ambient i cicle de l’aigua creixeria un 95% per assolir la xifra de prop de 2.400 milions (ACA, residus, transició energètica...); i cultura, amb un augment del 74%, per situar-se en els 350 milions (llengua, patrimoni...).

Canadell també exposa les conseqüències del no dèficit fiscal sobre el PIB català, el qual el primer any seria un 8-9% superior a l’actual i un 15-20% superior a mitjà termini. També proposa que la Generalitat assumís un augment del 5% de les pensions. En conjunt, el PIB per habitant i l’IPS (índex de progrés social) seria semblant al que tenen regions de Dinamarca i Holanda.

En definitiva, l’exercici d’assignació pressupostària en cas de la no existència de dèficit fiscal serveix de recordatori d’un problema que, a força de la persistència, sembla que hem interioritzat. D’altra banda, permet visualitzar com es podrien millorar les dotacions de serveis públics i, en definitiva, el benestar de tots els catalans, que de manera silent però persistent són més pobres del que podrien ser.