Avui estem cridats, una altra vegada, a les urnes. I no sé si serà perquè anem aprenent, tenint experiència, fent-nos més grans, o perquè la situació realment es degrada a una velocitat desbocada, però tinc la sensació que estem arribant al final d'un cicle. No sé encara bé quin cicle es tanca, encara que puc intuir-ho; i tampoc no tinc la seguretat del que s'obre, encara que ja arriben algunes de les seves “aromes”.

La qüestió és que sento una distància enorme entre aquesta “classe política” i la meva manera d'entendre la gestió del que és públic. Percebo una desconnexió profunda mentre contemplo imatges de mítings que analitzo, moltes vegades abaixant el volum i contemplant l'estampa. Els gestos dels qui parlen, els aplaudiments alienats dels qui omplen la imatge per darrere. I em pregunto com és possible que estiguem arribant a aquesta situació omplerta de mentides, missatges absolutament buits i espectacle vergonyós.

Avui aniré a votar, no perquè cregui que la meva papereta servirà per a alguna cosa; sinó perquè encara crec que si els qui se senten com jo, demostrem amb la nostra abstenció aquesta desconnexió profunda de la qual parlava, no contribuirà en res i, més aviat, estaríem facilitant-los a aquells la tasca. Evidentment, el meu vot i el de tanta gent farta, no és el que busquen les Yolandas, ni els Pedros, ni els Santiagos ni els Feijóo de torn. Per a tots ells, i tots els altres que participen en aquest circ, seria meravellós, de fet, que jo i tants altres com jo, ens quedéssim a casa. Que continuéssim pagant els nostres impostos i que procuréssim esborrar-nos del mapa de la participació cívica.

Sé perfectament que aquest sistema electoral està fet per mantenir el poder als de sempre, semblant que passa d'unes mans a les altres per decisió de la ciutadania. Sé també que el procediment, el valor de cada vot, evidencia que les coses es podrien fer infinitament millor i que, de fet, no es fan perquè no els compensa. En definitiva, soc molt conscient que això que vivim té un llarg camí per recórrer perquè puguem parlar d'una democràcia en condicions de ser decent.

Soc molt conscient que les decisions que es prenen, venen marcades per agendes i interessos que se'ns escapen i que, molt probablement, ni tan sols els nostres dirigents polítics tinguin, en realitat, marge de maniobra. La cadena de poder continua concentrant en poques mans les decisions que afecten milions de persones que poc o gens poden fer per plantar cara davant el que consideren abusiu.

Mentre ens entretenen veient Yolanda planxar, o Colau anomenant-se "motomami", Sánchez dient una banalitat darrere una altra i a la dreta, a tots els seus vessants, comportant-se com a zombis, com vampirs que intenten xuclar la sang de qualsevol coll despistat, no s'hauria d'oblidar que, quan hem viscut fets rellevants que han servit de raó per justificar decisions preses de manera antidemocràtica, opaca i il·legal, tots han estat en el mateix bàndol. I el que és més trist, han estat aplaudits pels que surten en els seus mítings i han rebut suport dels qui avui els votaran.

Quan va arribar la pandèmia o la guerra d'Ucraïna, els uns i els altres van prendre decisions que han vulnerat els nostres drets i llibertats. Han alimentat una guerra en lloc de promoure el diàleg i la pau, per salvar vides. I han estat negociant amb el sector privat per destinar des de les arques públiques milers de milions dels diners de tots als interessos particulars d'uns quants. No van preguntar a ningú, no van sotmetre a votació cap de les seves mesures a la ciutadania. I hauria de ser una cosa obligatòria, si fóssim una democràcia. Però no ho som. Avui se sentiran avalats, revalidats i amb un altre xec en blanc per continuar parlant en nom nostre sense escoltar-nos.

Veig amb estupor un vídeo que ha llançat l'organització per la llibertat artística (OLA), on Charo López, Ana Gracia, Lidia San José, Ana Moreno, Lucía Álvarez, Anabel Alonso, Vicky Peña... entre altres veus, ens apel·len i demanen que ens imaginem un món amb els cinemes tancats, on no pots passejar, ni veure exposicions, ni ballar. Sembla que no han estat aquí els últims anys, quan precisament això és el que ha passat. Quan la censura s'ha imposat de manera ferotge, quan se'ns ha perseguit als qui hem plantejat els nostres dubtes obertament. Quan la falta d'accés a informació ha posat en perill la salut i seguretat de molta gent. Quan s'han cancel·lat periodistes, escriptors, opinants, artistes de diferents camps per negar a empassar-se les imposicions totalitàries que se'ns han anat imposant.

On estava aquesta gent d'OLA llavors? Moltes d'elles promovent la censura, la persecució i l'atac als qui hem mantingut ferma la nostra bandera per la llibertat, la del pensament, la de la informació, la de l'expressió, la de la consciència.

On estava aquesta gent d'OLA quan aquest govern no va moure un sol dit per posar fi a la llei mordassa? No van sortir llavors, com no han sortit en tantíssimes ocasions en què sabien que obrir la boca els perjudicaria.

Perquè aquí hi ha els qui defensen determinades qüestions “quan toca”, quan se'ls demana que es mobilitzin per donar suport a un grup de poder. No perquè considerin, realment, que cal brandar el coure davant una injustícia.

Pretenen fer-nos creure que la censura ve per la dreta, com si l'esquerra hagués estat garant en els últims anys de la llibertat d'expressió. Com si no fóssim un dels països a nivell internacional amb més artistes perseguits judicialment per les seves paraules, per les seves cançons o per les seves obres.

"Imagina", diuen. Molt intenses, molt sinceres. No, jo no he d'imaginar, gent de l'OLA, perquè ho porto vivint anys i plantant cara davant de qualsevol atac a la llibertat d'expressió, sense excuses i sense miraments. I la llibertat es defensa exercint-la, cosa que no he vist fer a bona part del sector de la cultura. Que s'ha empassat rodes de molí davant l'enorme censura que ha suposat la pandèmia. O la guerra. O la destrossa als nostres camps. O la persecució als qui defensen diferents idees als territoris d'Espanya. Allà hi ha hagut un enorme silenci. I covardia.

I no, no he d'"imaginar res" perquè ho he viscut en primera persona.

Avui aniré a votar, però amb la profunda intenció de botar-los tots.