Fa anys —dècades, fins i tot— que debatem sobre les conseqüències sense gosar mirar-ne les causes. Parlem de corrupció, de politització de la justícia, d'institucions colonitzades per les sigles de torn, com si fossin plagues bíbliques o accidents meteorològics. Però, i si res d'això no fos un error? I si la ineficiència, el saqueig i la impunitat fossin el resultat exacte per al qual va ser dissenyada la nostra arquitectura política?
Aquesta setmana he tingut l'oportunitat de conversar profundament amb Santos Manuel Cavero López, jurista, doctor i autor d'una obra que hauria de ser lectura obligatòria per a qualsevol ciutadà que vulgui deixar de ser súbdit: La trampa de la democracia. Sobre la perversión del sistema democrático en España (Mandala Ediciones).
No som davant d'un llibre més sobre “com de malament van les coses”. Som davant d'una autòpsia forense del règim del 78.
La mateixa Constitució i el desenvolupament legislatiu posterior es van dissenyar per garantir que el poder mai sortís de les cúpules dels partits
L'arquitectura de la mentida: durant la nostra entrevista, Cavero va ser quirúrgic en el seu diagnòstic: vivim en una ficció semàntica. Anomenem democràcia un sistema que, tècnicament, és una partitocràcia. Com molt bé desgrana en el seu llibre, el problema d'Espanya no són uns polítics “dolents” que han corromput unes lleis “bones”. El problema és que la mateixa Constitució i el desenvolupament legislatiu posterior es van dissenyar per garantir que el poder mai sortís de les cúpules dels partits.
L'autor ho explica amb la claredat de l'expert que no li cal amagar-se en tecnicismes:
- No hi ha separació de poders: l'Executiu neix del Legislatiu i controla el Judicial. És un “monstre de tres caps” però un sol cos: el partit governant.
- El ciutadà és irrellevant: amb el sistema de llistes tancades i bloquejades, el diputat no té cap obligació amb els seus votants, sinó amb el cap que el va posar a la llista. Qui es mou no surt a la foto, i qui no obeeix, no cobra.
- La indefensió està garantida: com que no hi ha contrapesos reals, el ciutadà no té eines per frenar els abusos del poder.
“La trampa”: dissenyats per a la corrupció.
Un dels moments més lúcids de la nostra xerrada va ser quan vam abordar el concepte de trampa. Cavero sosté que el sistema genera una selecció inversa: no arriben a dalt els millors gestors, sinó els més aptes per a la supervivència interna del partit. Això converteix les institucions en agències de col·locació i el pressupost públic en un botí a repartir.
Al llibre, Cavero combina la seva faceta de jurista amb la d'analista econòmic per demostrar com aquesta estructura política llastra inevitablement la nostra economia. No és mala sort: és que un estat colonitzat per interessos partidistes és, per definició, incapaç de gestionar eficaçment els recursos de tothom.
Trencar el mirall: el més inquietant de “la trampa de la democràcia” és que ens treu l'excusa de la ignorància. Ja no podem dir que “no sabíem”. El llibre documenta com s'han anat desactivant, un a un, els controls democràtics fins a deixar l'esquelet d'un estat que és fort amb el feble i servil amb el fort.
Com comentem a l'entrevista, la solució no vindrà dels qui es beneficien del problema. Els partits no es reformaran a si mateixos per perdre poder. La regeneració, si arriba, haurà de venir d'una societat civil que es desperti del somni dogmàtic i exigeixi, no millors jugadors, sinó regles de joc diferents.
Us convido a veure l'entrevista completa per entendre la magnitud de l'estafa. És hora de dir les coses pel seu nom.