Fins ara, no érem gaires el que crèiem que la judicialització de la política va ser un error, i menys encara érem els que pensàvem també que les altes instàncies jurisdiccionals espanyoles fan política. Ara, després de l'emissió del preceptiu informe previ als indults per part de la sala segona del Suprem, segurament serem més els qui així vegem les coses.
L'informe és preceptiu i que seria negatiu és una cosa que tots podíem intuir, però, a l'hora de confrontar-se amb la realitat en la qual estem sumits des de fa ja molt temps, el contingut ha estat una galleda d'aigua freda per als qui, considerant-se demòcrates, continuaven creient que el problema eren els independentistes i no les altes instàncies jurisdiccionals.
El contingut de l'informe, que és preceptiu, però no vinculant, no només és un bany de realitat, sinó que reflecteix molt bé com, per què i fins on estan disposats a arribar els qui es creuen investits de legitimitat, ja no dic democràtica, per regir el destí de l'Estat.
Buscar matisos jurídics en un informe tan polític és una pèrdua de temps. En realitat, som davant d'un escrit que, primer, serveix de desfogament contra els qüestionaments que s'han fet sobre l'actuació de la sala segona en el cas del procés i, després, reflecteix una concepció del dret penal, de les estructures de l'Estat i de conceptes bàsics que és incompatible no ja amb la realitat, sinó amb qualsevol concepció raonable de com ha de ser un estat democràtic i de dret.
Entre les múltiples dislocacions que presenta l'informe, en destaco només algunes que no deixen de sorprendre'm, per com estan d'allunyades de la realitat.
La judicialització de la política té aquestes coses: es dona entrada en debats i problemes polítics als qui ni poden, ni estan, ni els toca estar capacitats per fer política
L'informe comença criticant tots aquells que, amb més o menys encert, han sol·licitat els indults per als presos polítics. En realitat és el desfogament davant del que han anat aconseguint a Europa en matèria de vulneració de drets fonamentals partint del dret al jutge predeterminat per llei.
També entren en una mena de recorregut pel dret comparat, una versió molt sui generis del que és una comparativa entre ordenaments, en el qual esmenten les normes referides a la rebel·lió-sedició en diferents països del nostre entorn. En realitat només és un foc d'artifici impropi de juristes de tan alt nivell.
Només n'esmentaré un exemple: parlen de l'article 81 del Codi Penal alemany que preveu el delicte d'alta traïció, que, malgrat Schleswig-Holstein, ells continuen creient que és l'equivalent a la rebel·lió-sedició espanyola. Parlo de rebel·lió-sedició perquè al llarg de l'informe no fan més que confondre ambdós tipus penals.
Com que som davant d'un informe més polític que jurídic, es deixa de banda tot allò que no els convé i se centren en el que pensen que pot reforçar els seus plantejaments. Ometen, per exemple, tot l'encapçalament de l'esmentat article 81, que comença dient "qui amb violència..." i ho fan per justificar-se, no per comparar ordenaments.
Però, més greu encara, l'informe omet una cosa que és essencial: els fets i les proves que ells van utilitzar per condemnar els presos van ser avaluats pel Tribunal Superior de Schleswig-Holstein, en el cas del president Puigdemont, i van arribar a la conclusió que aquests fets no eren constitutius de cap tipus de delicte, ni rebel·lió, ni sedició (derogada a Alemanya per antidemocràtica) ni de desordres públics.
Un informe jurídic, que no polític, amb un mínim de rigor hauria entrat en aquest tema, encara que els incomodi, i hauria donat algun tipus de raonament, discrepant és clar, al que va resoldre Alemanya, però, com del que es tracta és de continuar fent política, han decidit ometre qualsevol referència a una sentència, l'alemanya, que tant els incomoda i que, lamentablement, no va ser utilitzada durant el judici del procés.
Un altre dels temes que m'han cridat l'atenció és quan entren en això de l'"autoamnistia" i que l'atribueixen a règims totalitaris. Sobre això només s'ha de dir que no estem en aquest escenari i que, a més, si hi ha algú que ha emparat la impunitat, per exemple, la del franquisme en la mal interpretada Llei d'Amnistia, aquest ha estat el mateix Tribunal Suprem i l'Audiència Nacional.
L'informe no està destinat exclusivament a devastar les expectatives personals dels presos polítics, sinó a posar Pedro Sánchez en una situació tan complexa que, faci el que faci, quedi tocat
La concessió dels indults, aquesta pastanaga tan grapejada i passejada per l'escena política des de fa ja més d'un any i mig, és una decisió política, d'un poder de l'Estat ―l'Executiu― i que no pot ni ha de ser condicionada per criteris polítics d'un òrgan jurisdiccional que només ha de fer consideracions pròpies de la judicatura i no de la política.
La judicialització de la política té aquestes coses: es dona entrada en debats i problemes polítics als qui ni poden, ni estan, ni els toca estar capacitats per fer política. En democràcia el poder judicial no pot ser deliberant, en el sentit d'endinsar-se en disquisicions polítiques... És el mínim que es demana d'ells, com en altres geografies i moments històrics s'ha demanat dels militars.
Tan greu és que els militars decideixin fer política com que la facin els jutges, perquè ambdues actuacions comporten el mateix resultat: un debilitament de les institucions i una involució a temps que s'insisteix que són pretèrits, quan, és evident, no ho són.
L'informe, que com dic sembla més un desfogament i un clar posicionament polític, no està destinat exclusivament a devastar les expectatives personals dels presos polítics, sinó a posar Pedro Sánchez en una situació tan complexa que, faci el que faci, quedi tocat, qui sap si definitivament.
Si no dona els indults, haurà claudicat davant de la dreta més rància i traït l'acordat amb alguns dels seus suports d'investidura. Si finalment els dona, és força probable que la sala tercera del mateix Suprem es faci seus els raonaments de l'informe i acabi revocant la mesura. En ambdós casos, els damnificats més importants, juntament amb els presos, seran el mateix Sánchez i els qui s'han deixat condicionar políticament per aquesta pastanaga que brandeixen des de les passades eleccions generals.
Ara bé, a part dels damnificats als qui ja m'he referit en concret, no hi ha cap dubte que el més perjudicat amb un informe d'aquestes característiques és el mateix sistema democràtic, que veu com, sense vergonya, un tribunal es posa a fer política, a marcar les pautes, envaint la seva esfera de competències, al poder executiu i, per què no dir-ho, a continuar condicionant la vida i l'agenda política de l'Estat i de Catalunya... En definitiva, som davant d'un informe que, tard o d'hora, acabarà, davant d'Europa, posant en evidència el que fa anys que diem.