La Vanguardia i altres diaris van publicar ahir una fotografia d'Inés Arrimadas amb un vestit negre de Mata-Hari que donaria per a uns quants articles d'antropologia i de psicoanàlisi. Diu que la dirigent de Ciutadans s'ha fet una sessió de fotografies per a la revista Telva a les dependències del Parlament disfressada de gran dama. Tinc curiositat per veure què més serà capaç de fer l'Ibex-35 amb la imatge de la dirigent de Ciutadans, si les institucions autonòmiques continuen paralitzades.

Quan Albert Rivera ens ensenyava el cul, el discurs políticament correcte tenia força i no podíem veure amb claredat fins a quin punt les relacions de poder perdrien el vernís de civilització. Darrerament, la vulgaritat de la política ens recorda cada dia més la relació que hi ha entre el cinisme, la impotència i la cultura del porntube. Quan la força no es vehicula a través d'un imaginari intel·ligent i genuí, s'acaba convertint en la paròdia de la deformitat que l'abús de la comèdia imprimeix en l'ànima. 

Fa unes dècades, en comptes de disfressar Arrimadas amb vestit de nit, Espanya se'ns hauria presentat al Parlament com una caricatura de Vladímir Putin. La història dels nostres edificis oficials és plena de fatxendes guarnits de plomes i ferralla. Fins a l'inici de la Transició, els representants de l'Estat eren homes d'una virilitat de cartró pedra, que marcaven el collons com si fossin un torero. Els darrers anys, la propaganda espanyola ha fet recaure la seva idea de coratge en les senyores perquè, a Occident, els valors masculins s'identifiquen amb actituds autoritàries. 

Si l'independentisme oficial està encallat en el pensament feble de la primera globalització, l'unionisme sembla que vagi encara amb el manual que el pujolisme utilitzava als anys vuitanta. Mentre que el processisme mira d'explotar els complexos espanyols amb una idea infantil de la democràcia, l'unionisme intenta treure rendiment d'una idea de català que sembla sortida d'un acudit de Joan Capri. Així a mesura que el temps passa, cada bàndol s'assembla més als seus prejudicis sobre l'adversari que no pas als ideals que diu defensar. 

Té gràcia que tants polítics i tants columnistes que havien pretès donar lliçons d'honestedat a Jordi Pujol hagin acabat caient més baix que el patriarca de l'autonomisme, que com a mínim sabia què es feia i defensava alguna cosa. Em sembla que a la llarga aprendrem que hi ha formes de negació i d'autoengany originades per la por i la vanitat que donen resultats més monstruosos i terribles que els conflictes que miraven d'evitar.