El reguetó o reggaetón com a estil musical s’ha titllat de venjatiu, masclista, embruixat i vanitós. La revista jesuïta America ha difós ara que aquesta música, coneguda per la seva vulgaritat argumental i potència rítmica, també té arrels religioses: resulta que va néixer com a estil proper a Déu i s’inspirava en qüestions espirituals.  D’una banda proliferen youtubers provinents del cristianisme que defensen que el reguetó està prohibit per la Biblia perquè seria una música pecaminosa carregada pel Dimoni. Altres, en canvi, sostenen que els orígens són purament religiosos i que rera una aparent frivolitat subjau un desig de lligam i d’espiritualitat, una recerca de “vibres” o bones vibracions i una voluntat d’acostar-se a Déu. La paraula ve de "reggae" i "marató". Daddy Yankee i Dj Playero la van fer servir per primera vegada a Puerto Rico el 1992. Els acadèmics intenten definir el naixement del reguetó i a la Universitat de Harvard Wayne Marshall, etnomusicòleg, hi dedica hores i encara no hi ha unanimitat entre els investigadors que indaguen en la transparència emocional i la vulnerabilitat que s’exposa amb aquesta música. Tradicions paganes també situen aquest estil provinent del reggae amb una clara voluntat religiosa pagana, per adorar al darrer emperador Selassie que es feia anomenar rei de reis, un autèntic Déu pel seu poble. El merchandising vinculat a la religió i al reguetó ja ha arribat i abunden canals de reguetó cristià, samarretes amb frases tipus “Déu beneeixi el regetó” i cantants coneguts que confessen ser creients i fer aquest tipus de música per inspiració divina. Nicky Jam, Ezequiel o Anuel AA en són alguns. Ozuna per exemple ha fet una mena de conversió i a les entrevistes que  li fan respon sempre que fa el que fa perquè té una “missió de Déu”.  

El reguetó és un ritme problemàtic. Les lletres del reguetó incomoden a les persones que apostem per la dignitat de la dona, i que no ens considerem floreros, objectes de conquesta o mers símbols sexuals. La paradoxa d’aquest estil és que sedueix i agrada si s’escolta o es balla, però enrabia si es llegeix atentament la lletra. Un dels clàssics hits ha estat Daddy Yankee (Gasolina), seguint un ritme dembow (jamaicà), que provoca que els malucs es moguin i que la gent embogeix però la lletra del qual no passaria un test de gènere. Des de dins d’aquest estil, però, han aparegut Tesa, Tremenda Jauría, Tribade, Pupil·les, Miss Bolivia, Jazzwoman o altres cantants que fan servir el reguetó des d’una perspectiva igualitària i feminista. Aquesta música mou esquelets, remou consciències i sacseja estructures. Els adversaris d’aquest estil creuen que afecta al cervell i l’insta a consumir substàncies, a tenir falta d’autoestima i trastorns diversos. Els qui el defensen en lloen la capacitat rítmica, la universalitat de la proposta musical i el lligam indiscutible amb la mentalitat de la gent jove. Segons la plataforma Spotify, la majoria de gent que escolta aquesta música té entre 18 i 25 anys. D’aquí a poc seran els qui agafaran el comandament del món. Canviant les lletres potser es pot mantenir aquesta màgia? En ells està la resposta. Per ara, la música segueix sonant, aquest estil continua triomfant  i el biaix de desigualtat de gènere s’està corregint per la pressió social. La gent balla, gaudeix i es desinhibeix, però també escolta, millora i corregeix.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Míriam Díez
Opinió Salut mental Míriam Díez
Míriam Díez
Opinió Ells, la mort i l’esperança Míriam Díez