La primera i més dolorosa desgràcia de l’home consisteix en l’intent de fer conviure els seus ideals ètics amb la realitat. En l’univers de les conviccions tot és fàcil i els pobles de seguida s’entenen, però tot es complica quan la moral topa amb la cruesa del món (d’aquesta col·lisió en diem política). Els pensadors som una espècie de masoquistes d’aquest dolor consubstancial a la pròpia natura i sovint ens exercitem a elevar els ideals, simplement perquè intuïm que l’hòstia amb els fets serà encara més atziaga. Això no ens fa més conservadors; intentarem la revolució però sabent que mai serà factible, tatuant-nos el principi estoic segons el qual el món sempre serà com és i no pas com nosaltres el desitgem. Això s’ha de tenir en compte especialment en casos com el de la pròpia tribu, que no només creu en el pes de la raó, sinó que viu segura que el món la hi donarà tard o d’hora.
Em sembla bastant curiós que un indret com el nostre (on fa poc més de quaranta anys la penya encara alçava braços i punys) pugui regalar lliçons moralitzants amb tanta alegria
Hi ha fets estrambòtics que esperonen l’atletisme moral, com ara aquest espantós Mundial de Qatar contra qui tothom fa discursos de beata esperant que la moraleta de torn converteixi el desert en una nova Dinamarca. Primerament, cal recordar que els països tenen encara menys exemplaritat que la turba, i em sembla bastant curiós que un indret com el nostre (on fa poc més de quaranta anys la penya encara alçava braços i punys) pugui regalar lliçons moralitzants amb tanta alegria. Opinen que el mundial de Qatar s’ha ordit mercès a la corrupció i amb la voluntat d’amagar les violacions sistemàtiques contra els obrers, les dones i els plurisexuals. És exactament així; però abans de repetir tants missals caldria entendre que la corrupció era l’única metòdica amb què els qatarians podien revertir la llei de la FIFA, imposar-se a indrets més pròspers i entrar a l’elit global.
Apel·lant a les conviccions i amb la bandera gai per faixa, negar el mundial a Qatar seria d’una gran intel·ligència. Però la veritat és més dolorosa i (especialment si ens preocupa el futur dels qatarians més dissortats) permetre aquesta mandanga de la pilota és el més desitjable, car la simple cohabitació dels indígenes d’aquest país amb penya de la resta del món serà com un virus que els inocularà encara més set d’alliberar-se. Cap indret del planeta pot aïllar-se de forma absoluta: si el Mundial permet que una desena de noies qatarianes amagades sota una manta puguin admirar com es vesteix una amazona occidental, tot haurà valgut la pena. Seria fantàstic que el món fos d’una altra forma, que els xeics emblanquinats del país es fessin de la CUP i l’enculamenta recíproca s’hi convertís en esport nacional en poc més d’un lustre. Però allò ideal no passarà; s’esdevindrà només el possible.
Si haguéssim tingut tots aquests detectius privats de la ploma escrutant mínimament les troles de Puigdemont i Junqueras viuríem amb salut de ferro
Quan cauen els ideals morals (i les emocions es foragiten de la política) sempre serem més a prop de la veritat. A mi em fa gràcia veure com els periodistes de la tribu s’exerciten escrivint tesis doctorals sobre tot allò que s’amaga al Mundial de Qatar mentre porten més de dos lustres empassant-se les falsies de l’independentisme. Si haguéssim tingut tots aquests detectius privats de la ploma escrutant mínimament les troles de Puigdemont i Junqueras viuríem amb salut de ferro. Però a Catalunya som pocs els qui defensem que la veritat no necessita màrtirs i que exigeix molt de dolor, i és així com han hagut de passar molts anys i una tona d’humiliacions dels espanyols com perquè la gent paeixi l’estafa. No som els únics: mireu els espanyols, pobrets meus, que per desemmascarar el feminisme de les pijes podemitas han hagut de veure els violadors eixint en conga de la trena.
El poeta nostrat digué que tot està per fer i tot és possible. Dues idees nefastes, car hi ha poquíssimes coses per fer i la majoria d’elles —especialment els ideals— resulten impossibles de realitzar. Aquesta és la realitat més dolorosa. Només som una possibilitat, i ens cal molta força per aprofitar-la.