A partir d'aquest dilluns desfilaran pel Tribunal Suprem els homes que van portar Pedro Sánchez al poder. Els que li van obrir el camí per derrotar a l'aparell felipista, contra tot pronòstic, i recuperar la secretaria general del PSOE a les primàries del 2017 amb un exigu 50,21% dels vots després d'haver estat defenestrat. I els que li van facilitar els pactes amb ERC o Bildu per assolir la presidència del govern espanyol el 2018 mitjançant la moció de censura que va descavalcar Mariano Rajoy després de la sentència del cas Gürtel; i els que, mitjançant l'acord amb Junts per Catalunya, li van garantir la continuïtat a la Moncloa el 2023 després de perdre les eleccions. Primer serà el torn de José Luis Ábalos, exsecretari d'organització i ministre, i Koldo García, assessor d'aquest i del seu successor, Santos Cerdán, que compareixerà davant el jutge el 30 de juny. Abans que s'acabi el mes, l'escàndol de la trama corrupta de comissions il·legals a canvi d'adjudicacions d'obres podria portar a una situació de bloqueig polític i institucional insostenible si Sánchez no pren decisions. Ho apuntàvem aquí fa vuit dies i res del que ha passat des d'aleshores, com ara l'entrada de la Guàrdia Civil a la seu del PSOE i al ministeri de Transports, permet que variem el diagnòstic i la possible sortida: Sánchez, que és un líder carbonitzat i a més un ànec coix —seria un sarcasme que pretengués presentar-se de nou a les eleccions i al lideratge del PSOE— ha d'assenyalar la seva pròpia sortida si no vol portar el país al col·lapse. Com més trigui a admetre que el seu temps ha passat, pitjor serà per a ell, per al seu partit, i per al conjunt de la societat.

Però Ábalos, Koldo i Cerdán no són, ni de bon tros, tots els homes (i les dones) del president, parafrasejant el títol de la famosa pel·lícula sobre l'escàndol Watergate, que al seu dia va sancionar la caiguda del president Nixon. Els políticament damnificats per l'ona expansiva del cas Cerdán per la seva proximitat a Pedro Sánchez són, de fet, molts (i moltes) més. Divendres passat s'especulava que Sánchez ja ha pres una decisió sobre el seu futur i que possiblement la hi hauria confiat al president de la Generalitat, Salvador Illa, a qui va rebre a la Moncloa en una trobada inicialment privada, fora de l'agenda pública, la celebració de la qual ràpidament va ser revelada per algunes capçaleres de la dreta mediàtica. De la decisió de Pedro Sánchez, sigui la que sigui, encara que no és gens clar que pugui controlar els temps davant del risc que apareguin nous enregistraments incriminatoris i que la podridura s'estengui més enllà de les casposes aventures dels tres corruptes, pot dependre en bona mesura el futur polític de Salvador Illa. Certament, el president pot encastellar-se en la Generalitat a esperar que s'escampi, encara que la tempesta sigui de proporcions bíbliques, però ni l'agenda de la legislatura catalana no és segura davant de l'eventualitat que una convocatòria electoral porti a la Moncloa una majoria absolutíssima del PP i Vox ni tampoc el suport dels seus socis, ERC i Comuns, que han començat a emetre senyals d'incomoditat davant de la situació de Sánchez. L'inquilí de la Moncloa és un meteorit ardent, abrasiu i letal per a qui se li apropi.

De la decisió de Pedro Sánchez, sigui la que sigui, pot dependre en bona mesura el futur polític de Salvador Illa

I és que, potser pot garantir Salvador Illa que es mantindran els acords sobre el traspàs de Rodalies amb Feijóo a la Moncloa després d'unes eleccions o, cas altament improbable però no del tot impossible, amb un substitut de Sánchez del seu mateix partit, per portar la legislatura fins al 2027? El mateix podem preguntar-nos sobre el desenvolupament dels acords per establir un nou model de finançament per a Catalunya. Ja sigui el pacte PSOE-Junts per al traspàs del 100% dels impostos que es paguen a Catalunya com la proposta de finançament singular del PSC i ERC. En ambdós casos, aquests acords van facilitar les investidures de Sánchez, amb el sí de Carles Puigdemont, i d'Illa, amb el sí de Marta Rovira sostingut fins avui per Oriol Junqueras. Si Illa es veiés finalment esquitxat per la conversa amb aquest tal "Chili" que apareix en un dels àudios de Koldo, i a qui s'ha identificat amb Xiaojuan Li, l'empresari xinès i productor de mascaretes (defectuoses), amb qui el llavors ministre de Sanitat hauria tractat en la pandèmia, és molt probable que tant els comuns com ERC revisessin la continuïtat del seu suport al president. La frase, o el calbot, o fins i tot l'epitafi ("L'esquerra no pot robar") que el sempre efectista Gabriel Rufián va clavar a Sánchez al Congrés en absència de la seva vicepresidenta i líder de Sumar, Yolanda Díaz, bé podria funcionar com un bumerang d'anada i tornada cap al Parlament de Catalunya i la seva majoria i Govern d'esquerres. Encara que qui sap si també podria servir-li a Rufián com a lema per a una campanya com a líder d'una esquerra reunida de les Espanyes, per descomptat republicana, amb què somia el seu mentor Joan Tardà. Encara que tot indica que Ione Belarra té altres plans.

Però també hi ha alguns homes (i dones) de Sánchez fora del perímetre de l'esquerra. A Junts per Catalunya, cada dia que passa sense que Sánchez es mogui augmenta la incògnita sobre el preu que podrien pagar els de Carles Puigdemont i Míriam Nogueras en unes eleccions en les quals Aliança Catalana podria presentar-se com l'única formació lliure de corrupció. Aquest seria un nou esperó electoral més enllà de la pesada croada islamòfoba de la lideressa de Ripoll i davant l'ERC dels despropòsits de la DGAIA i del Junts que negociava a Ginebra amb Cerdán, l'enviat plenipotenciari de Pedro Sánchez. La corrupció dels altres, de tots els altres. Així va ser com allà pel 2003 l'ERC emergent de Josep-Lluís Carod-Rovira es va convertir en l'àrbitre de la política catalana i va inaugurar el postpujolisme amb el seu eslògan  "mans netes". Vint anys després, ERC encara intenta viure'n malgrat el seu enfonsament ètic amb l'assumpte dels cartells dels Maragall. Per cert, "mans netes" era una traducció literal de "Mani Pulite", el procés judicial contra la corrupció política a Itàlia, la trama tangentopoli, que a començaments dels anys noranta es va carregar la primera República i el primer ministre socialista Bettino Craxi.