El purgant Puigdemont i la fruita d’Ayuso

Que la policia espanyola confisqués una pistola a un militar al control de seguretat de les protestes ultres davant la seu federal del PSOE, al carrer Ferraz de Madrid, és un fet greu que connecta el present amb la violència fundacional amb què es va reconstituir l’estat espanyol arran de la victòria franquista a la Guerra Civil. El procés independentista català ha actuat des del 2017 com un purgant tan efectiu dels budells del règim del 78, bastit sobre una amnistia de punt final per als responsables dels crims i la repressió de la dictadura, la lavativa ha funcionat tan bé, que no m’estranyaria que al final sortís un Tejero a fer un cop d'estat. És el que han proposat, en definitiva, els mateixos militars retirats que ja en el seu dia van advocar per matar 26 milions d’espanyols si feia falta per frenar la independència de Catalunya. Vint-i-sis milions de morts: la solució final per fer l’Espanya una que ni Franco el 1939 ni el comte-duc d’Olivares al segle XVII van veure mai, bàsicament, per culpa dels catalans.

L’Espanya que “no es rendeix” —com va tancar Núñez Feijóo el seu discurs de rèplica en el debat d’investidura de Pedro Sánchez— pateix un mal de panxa descomunal, una brutal diarrea que esquitxa la Corona —aquestes cares de pomes agres del rei Felip VI— i expel·leix els vents més pudents de la seva història contra l’edifici d’una democràcia caducada de tant de merdejar-la. La protesta dels jutges togats contra l’amnistia als líders del procés pactada per Pedro Sánchez posa cara i ulls al lawfare, el visibilitza i l’encarna com mai haguessin somiat a Waterloo o a Ginebra. El jove alferes armat a la mani ultra de Ferraz, alumne de l’Acadèmia General de Saragossa i, per tant, company de l’hereva a la Corona, la princesa Elionor, és el Tejero del 2023. Espanya no es trenca, és només que s’ho està fent a sobre i en surt de tot i força. El laxant Puigdemont és tan efectiu per cuidar el restrenyiment i la flora intestinal espanyola que, com va deixar caure al discurs d’investidura, si Pedro Sánchez aprofita l’oportunitat, els indepes votaran el PSOE en una Espanya tan saludable i renovada per dins i per fora com si sortís en un anunci de iogurt amb bífidus actiu.

El jove alferes armat a la mani ultra de Ferraz és el Tejero del 2023. Espanya no es trenca, és només que s'ho està fent a sobre i en surt de tot i força

Espanya encara està corcada per aquella dialéctica de los puños y las pistolas del falangisme dels anys trenta que avui reviu en l’arenga de Santiago Abascal als joves trumpistes de Vox amb rojigualda foradada, sense escut: “¡Vamos a Ferraz! Sánchez és assenyalat com a traïdor a la pàtria, el pitjor crim —“España no paga a traidores”, diuen les pancartes— perquè ha pactat amb Puigdemont per tal de continuar al poder. El moment és delicat i inèdit des de la transició, perquè la revolta de la dreta i la ultradreta contra Sánchez dibuixa simbòlicament la derrota de l’Espanya que va guanyar el 1939: els que van guanyar, per primera vegada en 80 anys, es veuen en el lloc dels perdedors. Aquesta és la imatge que torna el mirall patrio en aquesta hora.

Com més s’evidencia la magnitud del compromís de Sánchez amb Puigdemont, més creix Ayuso i madura la seva fruita

Durant la transició, la violència ultra latent i la remor de sabres permanent a les casernes, que va desembocar en el cop del 23-F, no va tenir una massa al carrer que les acompanyés, perquè el gruix del franquisme sociològic va acceptar el règim parlamentari via la UCD d'Adolfo Suárez, l'AP de Manuel Fraga i, finalment, el PP d'Aznar. La prova és que Fuerza Nueva, el partit de nostàlgics del franquisme que liderava Blas Piñar, una figura de quarta categoria del franquisme, només va aconseguir un escó a les eleccions del 1979. Ara, en canvi, els nets i besnets del franquisme se senten expulsats pel règim parlamentari, com demostren les manifestacions del PP i l’escarni ultra a les seus del PSOE. Com més s’evidencia la magnitud del compromís de Sánchez amb Puigdemont, més creix Ayuso i madura la seva fruita —del “qué hijo de puta” al “me gusta la fruta”—; trumpisme de manual en mode faltona i chulapa, el subidón de la núvia del Joker al Madrid postprocés. Mentrestant, i a l’horitzó del moderantisme, les enquestes del CEO diuen que emergeix un tal Salvador Illa.