En pocs anys, el mapa polític del món ha girat cap a l’extremisme de dretes. Els EUA, Argentina, ara fa vuit dies Xile, Itàlia, Hongria, o Txèquia tenen presidents o primers ministres identificats amb formes més o menys autoritàries de democràcia liberal. Bulgària, Croàcia, Eslovàquia o Finlàndia tenen governs de coalició on aquest tipus de forces són presents. A França, Alemanya i Àustria —on van guanyar els ultres— els nacionalpopulistes i companyia no governen perquè les grans coalicions en contra, que agrupen des del centredreta a l’esquerra anticapitalista quan venen molt magres, els han barrat el pas. A Espanya, les enquestes indiquen com  a hipòtesi molt més que probable un govern PP-Vox a la Moncloa, si és que el PSOE que quedi després de Sánchez no presta els seus vots a Feijóo per impedir-ho com, al seu dia, va fer amb Rajoy. I a Catalunya? L’últim baròmetre del CEO dibuixava un parlament en què l’extrema dreta independentista, Aliança Catalana (AC), amb 19-20 escons; l’espanyolista, Vox, amb 13-14 i la dreta espanyolista clàssica, el PP, amb 12-13, assolien entre 44 i 47 escons en conjunt. Això és entre el 32 i gairebé el 35% dels 135 seients de la Cambra. Actualment, en sumen 28, que ja és més del 20%. Sens dubte, la política catalana cada vegada està més sincronitzada amb l’onada ultra que trenca els dics de contenció de les democràcies liberals i del benestar que tant va costar aconseguir i tan fàcil sembla llençar per la finestra.

Curiosament, com més avança la tecnologia, més creix el vot ultra. Com més ens acostumem a demanar a la IA que pensi per nosaltres i més penetren els algorismes de les xarxes socials en la conversa quotidiana, més fatxes ens tornem, per dir-ho amb una paraula antiga, passada de moda —una altra paradoxa— però (encara) molt efectiva per entendre de què estem parlant. L’algorisme ha canviat. De la mateixa manera que fa 15 anys jugava a favor del primer Podemos o les mobilitzacions del procés independentista català, ara penalitza tot allò que no s’ajusti al paradigma cruel i malote de la dreta radical. En un ecosistema politicomediàtic que tendeix a la polarització, la clau del joc és quin dels dos pols en disputa premia o castiga l’algorisme en cada moment. En la mesura que la dreta extrema ha dominat l’art d’indignar-se a les xarxes, en el qual inicialment era l’esquerra populista qui dominava, la nova majoria de la conversa digital se sincronitza amb el carrer. I amb les urnes. I, per tant, els parlaments. Trump és el millor intèrpret de la democràcia que ve: "Si em votes a mi, OK, si no, és fake". 

Si Junts, ERC o el PSC continuen jugant al joc de les cadires amb Aliança, el PP o Vox, no aturaran la marea ultra

Què s’ha de fer? L’auge dels extremismes de dreta planteja un seriós desafiament al liberalisme i la dreta de sempre, com també a la socialdemocràcia, encara que l’esquerra sistèmica es nega a reconèixer-ho. Encara pateix d'aquell supremacisme moral segons el qual, “si un obrer vota la dreta és que no és d’esquerres”. Aquest mateix plantejament porta a la il·lusió de forjar constituir fronts d'esquerres per aturar l’extrema dreta com els que proposen Tardà o Rufián, a Catalunya i Espanya. És amb els liberals i el centredreta que l’esquerra, socialista o anticapitalista, ha pogut contenir l’extrema dreta a França, no fent fronts d'esquerres condemnats a perdre. Perquè allà, l’esquerra, els comunistes inclosos, tenen molt clar que al final, la democràcia va primer, estúpids!  El mateix serveix per als liberals i el centredreta o la democràcia cristiana i socialcristiana, com a Alemanya. No és un cordó sanitari. És un pacte de ferro. 

A Catalunya, el dilema no serà si s’ha de pactar o no amb Aliança Catalana, o amb el PP, o amb Vox, sinó de quina manera s’articula el front democràtic, però políticament útil. La confrontació decisiva que ve no és dreta-esquerra sinó democràcia-autoritarisme, però democràcia útil. Democràcia per resoldre problemes i mirar a la cara de la gent, no per enquistar-los o tapar-se els ulls. Democràcia per desplegar valors, no dogmes ni catecismes tronats. Qui lideri el front democràtic útil, des de la convergència de forces diferents amb un objectiu comú, no s'haurà de plantejar pactar amb l'extrema dreta, perquè no li caldrà. Si Junts, ERC o el PSC tenen clar que la democràcia útil ha d'anar primer, que és entre ells que han de pactar, no hauran de patir per si han de fer-ho amb Aliança, el PP o Vox. Si, per contra, continuen jugant al joc de les cadires, per exemple, per impedir que un o l'altre rival clàssic sigui president, o alcalde, servint-se dels dolents per aconseguir-ho, o inflant-los al Parlament, no aturaran la marea ultra: els extrems continuaran marcant el pas. Sempre hi haurà una cadira coixa. O massa cara de cedir, en termes democràtics i d'efectivitat davant els problemes. Perquè són els demòcrates de tota la vida els que, amb els seus errors, alimenten els nous ultres. I allà on això s’entengui, serà possible redreçar l’algorisme cap a les polítiques del possible i allunyar —o mantenir a ratlla— les distopies de l’odi i les solucions finals que només traslladen els problemes als altres.

Bon Nadal.