La campanya de les eleccions catalanes del proper 12 de maig accelera i ha estat el renovat candidat del PP, Alejandro Fernández, el primer qui ha obert el ball dels pactes. Després de salvar amb l'ajut d'Aznar les reticències de Núñez Feijóo a la seva candidatura, el cap de cartell popular, que preveu una pujada molt significativa, des de la irrellevància dels 3 diputats assolits el 2021 als 15 que li atorguen alguns sondejos, sap que pot ser decisiu en la propera investidura i, per passiva, ja ha posat les seves condicions per investir el candidat del PSC i presidenciable més ben situat en la cursa, Salvador Illa.
És cert que Fernández, en una entrevista a RAC1, no va aclarir si votaria o no votaria Illa o li permetria ser elegit president -si els números quadren- amb una abstenció. Però el que va dir Fernández ara com ara és només un no, però un no d’entrada; com aquell de Felipe González amb l’entrada d’Espanya a l’OTAN, després revertit. “Si Illa continua acordant amb els separatistes, amb nosaltres no hi ha res a acordar”. Ergo si Illa no acorda res amb els independentistes potser sí que pot acordar alguna cosa amb el PP. ¿Però era Alejandro Fernández o era Daniel Sirera, el líder del PP a l’ajuntament de Barcelona que va facilitar la investidura del socialista Jaume Collboni, contra Xavier Trias, qui parlava? El cas és que Illa ja sap que podria comptar amb el PP per a una investidura sempre que no pacti amb independentistes.
Difícil, però no impossible. El problema, en tot cas, no serà el PP sinó els resultats d’Illa, del PSC, i dels seus socis més segurs, Comuns Sumar, la candidatura encapçalada per Jéssica Albiach. I no seria un excessiu problema que la decisió d'embarcar-se en un pacte amb Illa que només pogués prosperar amb vots no independentistes, això és, de la dreta espanyolista del futur Parlament, l’hagués de prendre la líder dels comuns, Ada Colau. Sobretot, vist l’antecedent de la seva reelecció al capdavant de l’alcaldia de Barcelona el 2019 amb els vots del xenòfob Manuel Valls.
Illa ja sap que podria comptar amb el PP per a una investidura sempre que no pacti amb independentistes
El que necessitaria Illa per ser investit són, bàsicament dues coses: primer, i sobretot, que l’independentisme no sumi 68 escons. I, segon, poder mantenir una candidatura a la presidència -com va fer Collboni amb l’alcaldia- que, a més dels Comuns Sumar, pogués prosperar amb el concurs del PP i Vox. No a favor del candidat del PSC, sino, naturalment, per impedir la investidura d’un candidat independentista. Si aquest candidat fos Pere Aragonès, PP i Vox faran tot el que puguin per barrar-li el pas amb Illa. I si el candidat fos Carles Puigdemont, no cal gaire imaginació per veure fins a quin punt li poden créixer els ullals als capitostos de la dreta espanyola a l’hemicicle del Parc de la Ciutadella per tal d’impedir que el president exiliat sigui restituït en el càrrec pel Parlament. No s'oblidi l'enfrontament -teòricament superat- entre Fernández i Feijóo precisament arran dels intents d'acostament del líder estatal del PP a Junts.
És cert que el PP mai ha facilitat la investidura d’un candidat socialista a la Generalitat. Sí que va votar a favor de la de Jordi Pujol el 1999, tres anys després del pacte CiU-PP del Majestic amb José María Aznar. Abans, el 1984, la llavors AP, al costat d’ERC, va contribuir que Pujol aconseguís el récord de vots a favor en una investidura, després que CiU obtingués 72 diputats. Els conservadors hi van sumar 11 i ERC, 4, el que va permetre a Pujol totalitzar l’ara impensable suma de 87 vots a favor. El 1995, els populars van ajudar de nou Pujol que, per primera vegada des del 1980, era elegit en segona votació amb majoria simple. El PP es va abstenir, però val a dir que també ho van fer el PSC i ERC. Ara bé: el PP, llavors liderat per Aleix Vidal-Quadras, va participar en un pacte de tots contra CiU que va lliurar la presidència del Parlament al socialista Joan Reventós.
Altres combinatòries de vot en investidures han estat les tripartites d’esquerres (PSC, ERC i ICV) el 2003 per elegir Pasqual Maragall, i, el 2006, José Montilla o el sí de CiU i l’abstenció del PSC, a Artur Mas, el 2010, que va ser reelegit el 2012 amb CiU i ERC. També, la coalició independentista Junts pel Sí (que agrupava CDC, ERC i independents) i la CUP van fer president Carles Puigdemont el 2016. La segona entesa independentista es produïa el 2018, amb Quim Torra investit amb els vots de Junts per Catalunya i ERC, i, la tercera el 2021, en què Pere Aragonès era investit amb els vots d’ERC, Junts i la CUP. El republicà, actual president en funcions, ostenta el tercer récord de suports en la investidura empatat amb Maragall (74 vots a favor) i darrera de Pujol, que va obtenir 87 a favor el 1984 i 75 el 1980. Una primera investidura de les sis que va assolir entre el 1980 i el 1999 i que va tirar endavant amb 43 vots de CiU, 18 de Centristes-UCD i 14 d’ERC.
El postprocés marca l’agenda electoral catalana molt més del que els partits -els independentistes inclosos, a més del PSOE- estan disposats a reconèixer
Tornant a Illa, la segona via que tindria el candidat del PSC per accedir a la presidència seria un clàssic tripartit amb ERC i els Comuns Sumar -hereus de l'espai de l'extinta Iniciativa-. Els números de les últimes enquestes, com la del CEO, ho permetrien a bastament. Pero no som al 2003 ni el 2006 i el procés, encara que sigui en forma de postprocés, continua marcant l’agenda electoral catalana molt més del que els partits -els independentistes inclosos, a més del PSOE- estan disposats a reconèixer. La hipòtesi que Salvador Illa pugui ser investit amb un no-pacte amb el PP i Vox per vetar una presidència de Puigdemont o Aragonès ho evidencia. I que ERC i Junts o Junts i ERC puguin o no repetir el poc després frustrat pacte del 52% del 2021 que, també amb el suport de la CUP, va donar la presidència a Aragonès, és un altre efecte del no-procés o postprocés, tant se val com li digueu. Com també ho serà el volum de l’abstenció en l’electorat independentista, absolutament determinant per a les expectatives de tots els candidats d’aquest segment, començant per qui, teòricament, té més trumfos per reagrupar els partidaris de l’Estat propi, és a dir, Puigdemont. La no-agenda del no-procés, en aquest cas pel que fa a l’amnistia bloquejada pel PP al Senat, decidirà també, finalment, el sentit del vot dels electors de Ciutadans que el 2021 no van passar al PSC després de la victòria sense fruits d’Inés Arrimadas amb el 155, el 2017, i la d’Illa, també sense premi presidencial, el 2021. El no-procés està més viu que mai.