La Comunitat de Madrid serà l’únic territori de tot l’Estat espanyol on avui, 8 de març, no se celebraran manifestacions pel dia de la dona tot i haver-se convocat vaga general. Ho ha impedit la delegació del govern espanyol, en mans del PSOE, i la justícia, que ha ratificat la prohibició per motius de "salut pública". La pandèmia continua retallant drets fins i tot quan afluixa. 

La vicepresidenta Carmen Calvo, socialista, ho ha justificat per les mateixes raons sanitàries. La presidenta de la Comunitat, Isabel Díaz Ayuso, del PP, com correspon al seu trumpisme congènit, ha aplaudit el veto. La ministra d'Igualtat, Irene Montero, com s'esperava, ho ha blasmat. Però la dirigent de Podemos ha amagat la pinça, la curiosa coincidència d’interessos, entre els seus socis a la Moncloa, el PSOE, i la “ultradreta”. Enmig d’aquest festival de simulacres i mitges veritats, Pedro Sánchez, s’ha marcat un míting amb figurants, vull dir amb assistents separats per la preceptiva distància anticovid, per reivindicar-se, faltaria més, com el més feminista de totes.

Bé. Els teòrics de la postmodernitat ens van posar en alerta: compte perquè s’han acabat els grans relats. La religió, la metafísica, les ideologies (dreta-esquerra); fins i tot la ciència, el més operatiu de tots ells, trontolla. A partir d’aquí, la bona notícia per a les dones era que el masclisme també s’havia quedat sense relat o ancoratge a la tradició o el (fals) sentit comú. La bona notícia era que l’home -no en sentit universalista, sinó de gènere, i com a poder- havia deixat de ser el centre de l’univers, com el Sol en temps de Copèrnic. Però la mala notícia era que el relat que havia sustentat els feminismes també havia quedat superat per la fi de la història.

La hipermoderna posmodernitat era una insaciable piconadora de veritats. L’ultrarelativisme fa que sigui tan “respectable” qui creu en l’opressió de la dona i lluita per superar-la com qui defensa tot el contrari. Com que tot ha passat a ser relatiu, com que tot ha passat a tenir el mateix valor en el mercat de les idees, el feminisme val tant, en el millor dels casos, com la seva negació, el masclisme. Així, el relat d’opressió de la dona del feminisme clàssic també ha anat a la paperera de la història. Però el masclisme no només no se n’ha anat sinó que ha reviscolat en la seva forma sovint més banal. I la vegada, és més fàcil que mai declarar-se més feminista que ningú.  

El relat d’opressió de la dona del feminisme clàssic també ha anat a la paperera de la història. Però el masclisme no només no se n’ha anat sinó que ha reviscolat en la seva forma sovint més banal

Michel Foucault, que va predir en el final de Les paraules i les coses que l’home -com a concepte heretat de la Il·lustració- seria esborrat de la sorra de la platja de la història va fer curt: la dona, com a subjecte de lluita i drets, també està en risc de desaparició. Certament hi ha alternatives. I hi ha una reacció global d'apoderament en marxa. Està per veure si la pandèmia, que s'ha acarnissat amb les dones, accelerarà aquest moviment o en reduirà la velocitat.

Tanmateix, és lògic que el feminisme queer, que, en el seu afany desencialitzador del binomi home-dona va ampliar la nòmina feminista de subjectes de drets (negats) als col·lectius gais i trans agrupats en l’acrònim LGTBIQ+, sigui vist amb recel per un sector del feminisme històric. Algunes hi troben una (re)ocupació de l’espai de la dona ara per part d’altres gèneres i orientacions sexuals dissidents i/o també discriminades, la qual cosa manté la balança desequilibrada a favor del domini masculí. Val a dir que tots els feminismes consideren almenys des de Simone de Beauvoir que el gènere és una construcció social i cultural (“No es neix dona, s’arriba a ser-ho”) però no tots estan disposats a admetre, amb Judith Butler (El gènere en disputa) que també el sexe és construït i no una essència natural i immutable.

Ni tan sols els premis Goya, icona del cada cop més esquifit univers del progressisme cultural hispànic, s'han escapat de ser altaveu de bestieses masclistes en plena gal·la. A les dones se’ls gira feina. No només hauran de salvar-se, sense relats, en un temps en què tot s’hi val perquè res no val un borrall. Les dones també ens hauran de salvar d’aquests feministes opportunity de míting virtual de cap de setmana i manis de “Si el tiempo lo permite y la autoridad no lo impide” que intenten cuidar-les i cuidar-nos.