Els catalans només han entrat a Madrid per ocupar-la militarment dues vegades a la història, i formant part d’un exèrcit d’aliats europeus: el 1706 i el 1710, durant la guerra de successió al tron hispànic que va enfrontar el partit francès, encapçalat per Felip (V) de Borbó, net del Rei Sol, i el bloc austríac i els seus aliats, entre els quals Catalunya, amb l’arxiduc Carles com a aspirant. Carles (III) només s’hi va estar un mes, a Madrid, la primera vegada, i 50 dies, la segona. No hi va trobar gaire escalf ni de la noblesa ni del poble i sí molta indiferència i hostilitat. De fet, el suport popular que va rebre Felip V en terres castellanes i andaluses el va decidir a recuperar Madrid. I la renúncia a Madrid de l'arxiduc va ser un claríssim error. Assegurat el control de la Villa y Corte, els exèrcits francocastellans de Felip V van acabar ocupant Barcelona el 1714.

Sota les runes del llarg i duríssim setghe de Barcelona també va quedar sepultat el que avui en diríem l’Estat “plurinacional”, "confederal" o "compost" inaugurat per la unió de corones d’Isabel i Ferran, i sostingut pels seus descendents de la casa d’Àustria, la que va esclafar els comuneros de Castella i va bastir aquell primer imperi global que va dur Castella al suïcidi històric –“Castilla se deshizo para hacer España”–. Tres cents anys i escaig després, els últims austriacistes -fins i tot els que no saben que ho són- s'han manifestat a Madrid no per demanar la reinstauració de cap monarquia foralista com la dels Àustries, sinó, com van fer el 1714, per exigir llibertat i justícia per a totes les “Espanyes”. Ara en diuen les “repúbliques”.  

El 16 de març del 2019, davant l’estàtua de Cibeles, la gran Deessa Mare que l’Orient va llegar a la Roma republicana, símbol del Madrid que va voler ser il·lustrat i cosmopolita, representants de diversos pobles i nacionalitats de l’Estat espanyol –catalans, valencians, andalusos, gallecs, bascos, canaris– van fer un assaig de proclamació de les “repúbliques”. I, tossudament dignes, van cantar L'estaca. I es va tornar a sentir el “¡No pasarán!” als carrers de Madrid. I tu no hi eres, Pablo Iglesias. Ni tu tampoc, Ada Colau. Sembla mentida, vosaltres que sou tant d’omplir les places...

Madrid ho absorbeix tot, ho aguanta tot? Madrid tot ell dissimula molt bé el cangueli, o la vergonya. Dissabte, unes desenes de milers de catalans, de valencians, d’andalusos... van proclamar les “repúbliques” a Felip VI a Cibeles. Rebel·lió? Sedició? Malversació?

Madrid ho absorbeix tot, ho aguanta tot? Madrid tot ell dissimula molt bé el cangueli, o la vergonya, quan li convé, diria jo. Fins i tot els podemites i els comuns s'han espantat del desafiament independentista-republicà al rovell de l'ou del Madrid "partisà". Aquest dissabte, unes desenes de milers de catalans, de valencians, d’andalusos... van proclamar les “repúbliques” a Felip VI a Cibeles. Rebel·lió? Sedició? Malversació? Tres-cents anys i escaig després, els catalans han tornat a ocupar Madrid, ara armats únicament amb la força de la raó democràtica. Alguna cosa es mou en el vell solar hispànic i va des de la perifèria cap endins, cap al centre. Compte perquè aquest és el sentit en què històricament s'han definit els canvis a Espanya, per bé o per mal, els últims 500 anys.

Pedro Sánchez ho té claríssim -també José María Aznar (Pablo Casado a tot estirar n'és l'ombra). Pedro Sánchez ha pretès aprofitar la manifestació independentista del 16-M a Madrid com la prova del cotó que Espanya és una “democràcia”. Mira de què es vanta i sabràs què li falta. Però el més inquietant del manual de Sánchez per maquillar les credencials del règim del 78 és el cinisme. L'argument pervers que Espanya, igual com empresona i jutja i condemna abans d'hora els líders independentistes (el presidente ja ha parlat dels que se “salten” la llei), permet manifestar-se als seus seguidors. Pablo no hi era, a Cibeles, i Pedro vol que l'independentisme, humilment, acoti el cap i li doni les gràcies; i els catalans en general, la majoria a les eleccions del 28-A i de nou la investidura. I doncs, de què es tractava? De tornar a atonyinar els independentistes com van fer la policia i la Guàrdia Civil de Zoido durant la, aquesta sí, (re)ocupació armada de Catalunya l’1 d’octubre -i en van...?

Sí, Pedro Sánchez, el renascut, és aquell líder del PSOE que va aconseguir presidir Espanya durant 8 mesos gràcies als diputats escollits per aquesta gent que s’ha manifestat a Cibeles amb estelades i llaços grocs i que tornarà a votar d’aquí poc temps qui els representa a les Corts espanyoles. Libres e iguales, ¿verdad, Cayetana?