Les factures del 17. Des de la no-investidura del president Carles Puigdemont a l’exili i, en l’espera que el jutge-carceller espanyol accedís a indultar els condemnats per l’1-O, un cert independentisme, no només d’ERC, sinó també del món de Junts —la CUP sempre s’ho mira tot des de la seva torre d'ivori— va pensar que, fracassada la independència, o l’intent de forçar l’Estat a canviar l’statu quo per la via d’una mobilització de masses sense precedents (el procés), tocava retirada i acceptar una mena de pax forçosa en clau neoautonomista. El procés estava més mort que la reina d’Anglaterra, al cel sia; calia, per tant, obrir un nou temps, fer penitència i anar purgant els pecats nacionals: la indecisió en el moment clau, l’excés de confiança i fins i tot un cert paternalisme vers Espanya, que —suposadament tutelada per Europa— no superaria les línies vermelles en el càstig als responsables d'un assaig de revolució que va posar l’aparell de l’Estat contra les cordes. El procés s’havia acabat i, si no era ben bé així, calia o bé oblidar-lo almenys durant un temps (tesi dels més pragmàtics) o, per contra, reactivar-lo a la més mínima oportunitat (tesi dels més idealistes). Per necessitat o a la força, ERC en la seva majoria i, si fa no fa la meitat de Junts, van pensar que seria possible, a partir d’ara, tornar a fer política sense mirar el retrovisor, sense mirar a l’any 17. Els indults i la desjudicialització a mitges, la vaporosa taula de diàleg, els interessos i les inèrcies del dia a dia, van fer pensar que ja no érem al 17 i que havíem de fugir com fos d’una mena de 39, de la Catalunya derrotada de l'any 39 —també l’Espanya—, o, si voleu, de la seva versió 3.0, una mena de 155 perpetu. L’independentisme, que va cometre molts errors durant la fase àlgida del procés, també ha comès l’error de pensar que, assumida la mort del procés, l'Estat l’havia perdonat. Que sa graciosa majestat havia passat plana.

Vigili, senyor Collboni, perquè un dia igual es trobarà la seva antecessora asseguda a la cadira que ha ocupat els últims 8 anys

El problema és que, contràriament al que creu bona part de la dirigència independentista, Espanya va perdre Catalunya en algun moment del 17 i encara no l’ha recuperat del tot. No fa pas gaire, fins i tot el flamant alcalde de Barcelona, el socialista Jaume Collboni, elegit aquest dissabte amb els vots dels comuns d’Ada Colau i els del PP de Daniel Sirera, justificava el seu pacte amb Manuel Valls que el 2019 va barrar el pas a l’alcaldia de Barcelona a Ernest Maragall, precedent immediat del que ha tornat a succeir ara amb Xavier Trias, perquè llavors érem encara en la commoció del 17, amb totes les ferides obertes. Ara, les coses havien de ser diferents, suggeria Collboni. I les decisions també. Les factures del 17 quedaven enrere i la qüestió del procés no hauria hagut de condicionar de nou l’elecció del nou batlle barceloní. Xavier Trias, el candidat de Trias per Barcelona, el guanyador de les eleccions, possiblement no tan segur del canvi d’escenari, va maldar per amagar les sigles de Junts, el partit de Carles Puigdemont, i va evitar tota referència a la independència i el procés durant la campanya per tal de no espantar l’establishment que va patrocinar el 2019 l’operació Valls. Ernest Maragall, que havia acceptat un pacte amb Trias, avalat per ERC, per codirigir l’Ajuntament —l’esquema dels dos cònsols— tampoc creia que tornaria a ser sacrificat en l’altar del poder pel poder en una nova maniobra legitimada, de nou, en el suposat ascendent indepe dels dos veterans dirigents. Alguns vam escriure aquí que l’alcaldia de Barcelona es decidiria a Madrid. I enmig de la guerra electoral del 23 de juliol, la mare de totes les batalles de Pedro Sánchez i Alberto Núñez Feijóo, tots dos han trobat un espai de treva per impedir que Barcelona tingui un alcalde —i un primer tinent d’alcalde— indepe. No, senyor Collboni, encara som al 17 i si no hi som, tant és: a vostè, i al seu partit, el PSC, li fa servei. El 17 encara li fa servei a vostè i, de retruc, als centenars de càrrecs del sottogoverno municipal de l’exalcaldessa, Ada Colau, salvats per Sánchez i Feijóo, i amb els quals vostè haurà de fer la feina. Se’ls trobarà cada dia, quan obri la porta de l’Ajuntament. I són un exèrcit. Vigili, senyor Collboni, perquè un dia igual es trobarà la seva antecessora asseguda a la cadira que ha ocupat els últims 8 anys.

El “que us bombin” que Trias va estampar a la cara de Collboni i Colau s'ha convertit en el crit de guerra d'un malestar profund que nia des de fa temps en el món independentista

La segona operació Valls pot servir per recordar a l’independentisme, i especialment als seus dirigents, que la guerra no va acabar el 17. El “que us bombin” que el no-alcalde Xavier Trias va estampar a la cara de Collboni i Colau neix de la santa indignació d'un autèntic senyor de Barcelona entestat a respectar les regles d'un joc que ja no és el seu perquè és un joc sense regles en el qual tot s'hi val. Però les xarxes socials han viralitzat i convertit ràpidament el "que us bombin" en el crit de guerra d'un malestar profund que nia des de fa temps en el món independentista. Un món que mentre es coïa la punyalada de Barcelona, o se n'assajava l'últim acte, mirava en part embadalit cap a l’esperpent de Ripoll. En aquest escenari de difícil sortida, el camí del mig entre un nou episodi d’abstenció massiva reforçada a les generals del 23-J i una acceptació resignada i acrítica de la tramposa agenda antifeixista de Sánchez passa per una reacció coordinada d’ERC i Junts contra si mateixos, contra la seva estèril pugna partidista de vol gallinaci.

La pèrdua de Barcelona per Junts se suma als 300.000 vots perduts per ERC a les municipals i a l’hegemonia municipal reconquerida i ampliada del PSC a conseqüència de la falta d’unitat independentista. No obstant això, el 23 de juliol pot ser una segona oportunitat. La gravetat del moment que invoca l’independentisme, l'amenaça d’un govern de PP i Vox a Espanya que ja ha començat a aplicar a València el seu programa anticatalà, és inversament proporcional a la inacció, o directament la miopia política, que han mostrat ERC i Junts després de les eleccions municipals. La paradoxa és que la majoria social hi és, però no se sent representada. La prova és que les 700.000 abstencions de l'espai independentista en les últimes eleccions al Parlament, les del 2021, i les 300.000 de fa quatre diumenges no han eixamplat la base dels partits unionistes. És l'esfondrament de Cs el que ha donat rèdits electorals al PSC de Salvador Illa i al rejovenit PP de Daniel Sirera. Possiblement aquesta és la clau de la fallida operación reencuentro de Sánchez i del cop de 155 a l'Ajuntament de Barcelona: no n'hi ha prou amb la propaganda i els diaris amics per portar de nou els catalans pel bon camí que tracen els vencedors una vegada i una altra.

Junts i la CUP haurien de ser al Govern d'Aragonès perquè ERC no podrà fer front sola, amb 33 diputats, al nou embat catalanicida que s'assaja aquests dies a València

I doncs? Potser és el moment que ERC i Junts acordin, si més no, un compromís d’unitat estratègica de cara a la investidura del proper president del govern espanyol. Potser és el moment que les apel·lacions a un front patriòtic del president Pere Aragonès per aturar la dreta extrema i l’extrema dreta el 23-J, comencin per blindar el govern de la Generalitat reobrint-lo a la legítima majoria del 52% independentista existent al Parlament. Junts i la CUP haurien de ser al Govern perquè ERC no podrà fer front sola, amb 33 diputats, al nou embat catalanicida de l'Estat que s'assaja aquests dies a València. Potser cal que els dos grans referents de l’independentisme, els dos líders carismàtics enfrontats, Oriol Junqueras i Carles Puigdemont, s’asseguin i assenyalin plegats un nou inici o s'arriscaran a ser escombrats per un “que us bombin” de proporcions siderals.