Tothom sap que en sistemes electorals no majoritaris, com l’espanyol, guanyar els comicis no equival automàticament a guanyar el govern, l’alcaldia o la presidència. Sol passar que la incògnita, o no tant, s'aclareix mitjançant els pactes, molt sovint aliances de forces perdedores en vot popular, que poden desbancar l’opció amb més suport de la ciutadania a les urnes. A Catalunya, ERC va ser de llarg el partit més beneficiat pels acords post-electorals després de les municipals del 2019, amb socis diversos: els republicans tenen l’alcaldia en 31 municipis sense ser la primera força, i, per contra, no la van assolir en altres 19 on van guanyar —entre els quals, i òbviament no és menor, Barcelona—.  Els seus rivals de Junts presideixen 16 governs locals tot i no ser la primera força electoral mentre que van ser desbancats d’altres 28 on sí que van ser els més votats. Partits locals ocupen 8 alcaldies sense ser els més votats i els van barrar el pas per governar en 6. Per la seva banda, el PSC es va endur 7 alcaldies sense haver guanyat i en va perdre 11 en la loteria dels pactes...

Bé. Aquests acords a vegades molt contra natura se solen justificar per les dinàmiques locals, al marge de tota altra consideració. Però hi ha decisions estratègiques, a vegades d'alta política ja no catalana, sinó d’Estat, que són les que, al final determinen el color d’una alcaldia. El 2019, Ada Colau va assolir per segon cop l’alcaldia de Barcelona gràcies a 3 vots del xenòfob Manuel Valls, declaradament orientats a vetar l’accés a l’alcaldable de la força guanyadora, Ernest Maragall, d’ERC, pel fet de tractar-se d’un partit independentista. El PSC va beneir l’acord, o l’escenari -i, de fet, encara forma part del govern en funcions de Colau- per la mateixa raó que l'ex primer ministre francès: vetar l’accés a l’independentisme a l’alcaldia de la capital catalana després dels fets de la tardor del 2017. Al final, Colau, Valls i Collboni, van configurar el govern executant una estratègia d’estat, d’estat profund, que poc o res tenia a  veure ni amb la decisió dels electors -va guanyar Maragall- ni amb la brutícia i el manteniment de l’espai urbà, els tràmits i l’atenció ciutadana o la prevenció i la seguretat, que ara són els principals motius de queixa de la ciutadania de Barcelona segons dades del mateix Ajuntament.

Ernest Maragall podria haver estat alcalde de Barcelona amb els vots d’ERC , els comuns i el PSC -per aquest ordre- però Colau i Collboni van tenir molt clar en quin costat de la ratlla estaven, el mateix on eren la tardor del 2017. No, el govern municipal de Barcelona dels últims quatre anys no el van decidir els ciutadans sinó els despatxos del deep state com a part de l’estratègia per desactivar la bomba del procés independentista. Pedro Sánchez va rebatejar el pla cínicament com la “agenda del reencuentro”.

No és tot culpa de Twitter. Comença a ser imperiosa la necessitat d’higienització i dignificació democràtica del llenguatge polític a les campanyes electorals. El Nacional.cat i la plataforma Verificat hi posaran el seu gra de sorra aquest dilluns amb el fast-checking o verificació d’afirmacions i missatges en temps real del debat d’alcaldables de Betevé. Però els candidats, en general, hi podrien contribuir, més que ningú, en el combat contra la desinformació i les fake news. El candidats haurien d'abstenir-se de repetir una i altra vegada la falsa veritat que serà el poble qui decidirà el proper alcalde o alcaldessa. El poble, en primera instància, tindrà un paper molt important -només faltaria- però hi ha molts altres factors que intervenen per determinar qui governarà i ja seria hora que els polítics comencessin a tractar la gent com persones adultes quan se  celebra un procés electoral.

Els candidats s'haurien d'abstenir de repetir una i altra vegada la falsa veritat que serà el poble qui decidirà el proper alcalde o alcaldessa

No, el proper govern de Barcelona, vist com evolucionen les enquestes, no es decidirà a Barcelona sino a Madrid: no es decidirà a la plaça Sant Jaume, sinó a la Moncloa. I no el decidiran els alcaldables barcelonins sino el president del govern espanyol i les direccions dels partits espanyols d'esquerres. Que el PSOE hagi mobilitzat fins a 10 ministres -dos dels quals catalans- en suport de la candidatura de Collboni, líder encara poc conegut a qui la marca li pot donar la victòria és un senyal clar. I que la seva vicepresidenta i líder de la plataforma postpodemita Sumar, Yolanda Díaz, hagi convertit la capital catalana en el seu camp de proves com a tiquet electoral de Colau, i en una mena de primàries per mesurar forces amb Podemos, n’és una altra mostra de fins a quin punt la batalla de Barcelona es juga a Madrid. Si guanya Colau però Collboni pot ser alcalde, Sánchez haurà de decidir si manté a Barcelona el govern de coalició que té a Madrid o s’obre a una sociovergència amb Xavier Trias. Si guanya Collboni, Yolanda Díaz haurà de decidir si sacrifica la seva amiga Colau per falcar el govern progressista de Barcelona. I si guanya Trias però Colau pot ser alcaldessa, Sánchez haurà de decidir si deixa que sigui el PSC de Collboni qui decideix qui fa alcalde o alcaldessa de Barcelona.

Trias pot esdevenir l'Ernest Maragall del 2023 en la subhasta dels pactes

Es tracta que, amb les eleccions espanyoles en l’horitzó, el govern de Barcelona sigui l’avantsala del “govern més progressista de la història” a la Moncloa part II, ara sense la motxilla de Podemos o amb un Podemos despablitzat per l’efecte Yolanda. I en aquestes coordenades, i per més que ERC s’entesti, difícilment el PSC donarà l’alcaldia a Trias si el candidat de l’espai de Junts queda primer. Trias, que no té la victòria garantida ni molt menys en un panorama electoral tan volàtil com capriciós, pot esdevenir l’Ernest Maragall del 2023 en la subhasta dels pactes. A més a més, i en funció de la correlació de forces que surti de les urnes, Esquerra Republicana, soci principal que no preferent del govern del qui anomena "el partit de la Renfe" a Madrid, és a dir, del PSOE, serà convidada per la Moncloa a cedir els seus vots a Collboni o a Colau, a tot estirar, a canvi de mantenir Sant Cugat com a gran alcaldia metropolitana (o gairebé). Tothom ho sap i és profecia que un suport a Trias no forma part de les previsions de la cúpula d'ERC, que, una vegada més, s'ha imposat com a principal deure electoral, i, en general, de vida, exorcitzar el temut fantasma de Convergència, no fos cas.